L’any 2006 va sorgir en algunes petites ciutats de la Gran Bretanya el moviment dels territoris en transició. La seva filosofia és senzilla: davant la fi propera de les energies fòssils, transformem ja des d’ara la nostra forma de vida per fer-la més autònoma i sostenible, i ens evitarem haver de fer-ho d’aquí a un temps en condicions molt més dramàtiques. Joël Martine ens explica les potencialitats emancipadores d’aquest moviment i la manera com s’hi podrien involucrar també les empreses. Davant la imperiosa necessitat d’inventar un nou model industrial “descarbonitzat”, proposa que, així com centenars de pobles arreu del món ja s’han declarat territoris en transició, s’hi declarin també les empreses i emprenguin la seva reconversió ecològica.

Sorgit de petites ciutats britàniques el 2006, el moviment dels territoris en transició és una forma d’acció col·lectiva que intenta respondre de manera nova i prometedora al pic del petroli i al canvi climàtic. A les persones se’ls demana que considerin què poden fer per encarar la fi del petroli amb els recursos existents en el seu territori específic i com els poden posar a treballar per fer front a aquesta eventualitat, sense esperar les decisions del govern, sinó creant una correlació de forces que faci els canvis possibles.

Amb aquesta presa de consciència i l’apropiació col·lectiva de la vida local, la ciutadania surt del dilema entre l’angoixa paralitzadora i la indiferència irresponsable.

És molt important que la ciutadania, els col·lectius socials i els representants polítics facin aquest pas: es tracta d’un enfocament pragmàtic que pot transformar les condicions mateixes de l’acció política i contribuir a desbloquejar l’autotransformació de la societat.

El punt de partida no és una premissa ideològica, sinó la força de l’evidència: ens trobem ara en el pic del petroli i això provocarà, més d’hora que tard, un trauma en la vida de les nostres societats on tot depèn del petroli: augmentarà de manera imparable el preu de la benzina i l’electricitat, es trencarà la cadena de subministrament alimentari que en l’actualitat passa pel transport de llarga distància, i creixerà la pobresa flagrant de gran part de la població, s’entrarà en una espiral de recessió i es desenvoluparan lògiques polítiques segregacionistes i autoritàries.

D’altra banda, obrar com si poguéssim ajornar el pic del petroli augmentant, ni que sigui temporalment, l’explotació de combustibles fòssils (per exemple, emprenent la perforació petrolífera del pol nord) no faria més que agreujar encara més el canvi climàtic. Al contrari, una “descarbonització” de l’economia (austeritat energètica, relocalització de la producció, energies renovables, etc.) permetria alhora esmorteir els danys causats pel pic del petroli i reduir dràsticament les emissions de gasos d’efecte hivernacle.

Per tant, hi ha alternatives. Però ni el sistema productiu ni els consumidors no estan preparats per a una transició suau a l’era postpetroli, ja que els decisors econòmics, atrapats en una competència implacable i guiats per la maximització dels guanys capitalistes o per la maximització del poder estatal, s’orienten sense fi cap al creixement de la riquesa i dels recursos de poder que tenen a la seva disposició en el curt termini i que són massivament petrodependents. Per això mateix, el pic del petroli comportarà, inevitablement, aspectes de catàstrofe.

En conseqüència, i aquesta és la contribució original del procés anomenat de “transició”, la societat comença a preparar-se per resistir els canvis brutals que s’esdevindran i s’empodera per avançar en la seva autotransformació organitzant-se a escala local. En la vessant positiva, és una oportunitat per trencar amb el consum excessiu, per (re)construir les xarxes de solidaritat i per redefinir la democràcia.

Autoorganització local per preparar la resiliència de la societat
L’experiència va començar el 2006 en algunes petites ciutats d’Anglaterra com ara Totnes. El punt de partida era animar la població a imaginar com serà la vida a la seva ciutat després del pic del petroli, quan tots els seus derivats valdran un preu prohibitiu. La idea és organitzar ja ara i des de la base la “resiliència” del teixit social i econòmic local per tal d’afrontar el trauma col·lectiu que representarà el pic del petroli, mitjançant la cooperació i enfortint la capacitat de no quedar-se paralitzat per la por o el fatalisme (hi ha també una dimensió psicològica de la resiliència), mobilitzant-se per iniciatives concretes: horts comunitaris, la reintroducció d’espais agrícoles dintre la ciutat o a la rodalia, i en general, totes les accions necessàries per relocalitzar l’economia.

Un aspecte important per a aquest procés de relocalització econòmica és la redescoberta dels sabers que hi havia fa quaranta anys en cada població i que han estat abandonats per la globalització productiva: habilitats de reparació, de rehabilitació d’edificis, etc. Així mateix, molts pobles experimenten amb una moneda complementària local (una mena de vals acceptats pels comerciants i per productors locals, reconvertibles, si es vol, en moneda nacional); aquesta moneda estimula els consumidors a gastar els seus diners en l’economia local; és una forma de SEL (sistema d’intercanvi local) i permet protegir el poder adquisitiu local en cas de grans fluctuacions de la moneda nacional. Un altre focus de canvi és el posat en els transports col·lectius, en l’ús compartit del cotxe, etc. Sempre es tracta d’involucrar tota la població, i és sobre la base d’aquesta mobilització col·lectiva que al final s’elabora un pla de decreixement energètic: disminució del consum d’energia i canvi cap a les energies renovables. Sempre partint, però, des de la base, d’allò que la gent pot i vol fer; tan sols més tard, en un segon moment, és quan s’ha de buscar que s’incorporin polítics i institucions. Per això és tan important no quedar-se en una acció abstracta, sinó arrelar en cada territori concret.

En els propers anys veurem si aquestes experiències desemboquen en decisions institucionals d’importància que comportin una reducció consegüent de l’energia.

La filosofia de la permacultura + aspectes psicològics
El paradigma que inspira aquest enfocament és la permacultura, una visió de l’agricultura ecològica on la finalitat essencial és mantenir la qualitat del sòl a través de sinergies entre les diferents espècies de plantes (el contrari de monocultiu), inspirada en els ecosistemes naturals. Aquest enfocament sistèmic s’aplica també a la societat, especialment al teixit econòmic local i les relacions psicosocials. Per això és important el concepte de resiliència. En psiquiatria, la resiliència designa la capacitat de la personalitat de recuperar-se després d’un trauma. En ecologia, la capacitat dels ecosistemes per recuperar-se després d’un desastre.

L’enfocament dels territoris en transició és un exemple del “pensar globalment, actuar localment”. El procés és localista, però no és un nimby (el “no a casa meva”). Parteix inicialment d’una consciència aguda dels problemes mundials. La resposta vol ser racional i optimista: se cerquen solucions factibles a partir de la solidaritat i la creativitat personal i col·lectiva. L’enfocament té una gran força de convicció moral, és una opció per a la felicitat en el curt i el llarg termini, suposa la conversió a una convivència ecològica i la solidaritat. I encara que els resultats pràctics no són suficients i poden semblar ingenus (plantar arbres nous als parcs públics no és suficient per garantir la seguretat alimentària local!), tenen un efecte simbòlic i preparen la comunitat per a canvis més significatius.

Un enfocament federal i radical alhora
La idea de la transició permet federar en les pràctiques socials (i no solament en el programa d’un partit o una entitat) preocupacions que a primera vista poden semblar dispars i donar-los una coherència global a l’entorn de temes com la relocalització, la requalificació del treball, la democràcia local, etc., que dibuixen “un altre món possible”. Encara que no sigui específicament l’objectiu inicial, l’autoorganització territorial sota el signe de la Transició contribueix a generar el medi social propici per a les experiències d’economia solidària i les alternatives al capitalisme, especialment apropiades en èpoques de recessió.

Caldria incorporar, més del que s’ha fet en les experiències britàniques, la qüestió de com l’ocupació laboral i la reconversió del desenvolupament industrial se situen en la perspectiva de descarbonitzar l’economia.

De les ciutats petites a les grans
La idea de la “transició” funciona bé, sobretot en les ciutats petites, perquè se sustenta en una certa convivencialitat local i en els recursos que ofereix la proximitat. Però també hi ha en marxa un experiment de transicióen una ciutat gran com Bristol. No existeix una única recepta; l’entorn social, cultural i institucional és diferent a cada indret. En alguns territoris hi ha un gran nombre de pràctiques i recursos que ja prefiguren, conscientment o no, el que podria ser l’era postpetroli: els grups de consum responsable, les xarxes d’autoajuda de tot tipus, les empreses locals de producció o de reparació, el transport col·lectiu, etc. La simple identificació d’aquests actors pot ja contribuir a prendre consciència que formen part del puzle del futur i a crear una identitat col·lectiva. Però també es corre el risc d’actuar dintre una xarxa on només hi ha les persones ja convençudes, mentre resta fora la major part de la població. Per això interessa estudiar els casos en què és realment una comunitat de veïns la que s’autoorganitza.

Tampoc convé esperar que es mobilitzi tot el territori; ho poden fer, per exemple, els usuaris i treballadors d’un servei públic (un menjador escolar, per exemple, o una xarxa d’autobusos) i establir el seu propi pla de transició energètica. Fins i tot poden obtenir finançament oficial per mitjà, per exemple, de l’Agenda 21.

El paper dels representants polítics
Les experiències a la Gran Bretanya actuen dins de la societat civil i no s’adrecen als polítics més que en una segona etapa. Primerament aconsegueixen tenir prou força social per trencar aquesta parella infernal que formen la covardia dels càrrecs electes i el consumisme dels votants. Tanmateix, també és possible imaginar que siguin els representants polítics i les institucions els qui prenguin la iniciativa. De fet, ja estan en marxa plans energètics per aturar el canvi climàtic en moltes comunitats locals. L’experiència francesa mostra que sempre és la implicació personal d’un càrrec polític allò que permet que aquests plans tirin endavant. Sigui com sigui, l’èmfasi en l’autoorganització de la població és fonamental, tant per arrelar el moviment com per no quedar encorsetats dins dels límits dels inevitables compromisos institucionals.

Com mobilitzar-se per salvar el clima?
Les respostes presentades pel moviment dels Territoris en Transició per fer front al pic del petroli també ajuden a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle. Per tant, aquest moviment constitueix part essencial de la lluita contra la catàstrofe climàtica en curs.

Davant dels perills de les pertorbacions climàtiques extremes, preocupa la feblesa de la mobilització popular. Per això és una gran idea ajuntar la lluita contra l’escalfament global amb la protecció contra el pic del petroli.Els ciutadans no acaben de veure com poden ells aturar l’escalfament global, ja que pensen que, per ser efectiva, tota acció ha de ser global i promoguda per les institucions internacionals. En canvi, les mateixes mesures per reduir en gran part l’ús dels combustibles fòssils poden tenir, fins i tot dins dels límits locals, un efecte directe en les condicions de vida d’aquestes persones quan arribi el pic del petroli. Les persones poden comprendre fàcilment que els interessa mobilitzar-se en la perspectiva del pic del petroli…, així, indirectament s’adonaran que és possible adoptar mesures contra l’escalfament global.

D’altra banda, la gent en els països rics viu sobretot a les zones temperades i es troba en general menys exposada a catàstrofes climàtiques com sequeres, huracans o inundacions que els habitants de les zones tropicals. Els resulta difícil sentir-se personalment afectats per l’alteració del clima (fins i tot, si ja estan començant a patir-ne les conseqüències). No obstant això, aquesta població depèn del petroli en la seva vida quotidiana per a gairebé tots els béns de consum, per al transport, per tenir electricitat a la llar… Per tant, encara que sigui lamentable, es comprèn que els costi menys entendre els perills del pic del petroli que els de l’escalfament global. Al revés, si aquesta població, la més energívora del món, aprèn a prescindir dels combustibles fòssils en el context del zenit del petroli, és d’imaginar que estarà també disposada a prescindir-ne per protegir el clima.

Per modestos i locals que siguin, els progressos de les ciutats en transició han demostrat que els ciutadans podem combatre la petroaddicció consumista col·lectiva, un fenomen que constitueix una important causa de la crisi ecològica. És cert que hi ha altres factors de naturalesa macroeconòmica que estan a l’arrel de l’alteració climàtica i la petrodependència de les societats; aquestes causes són les decisions d’inversió de les grans empreses i els governs, atrapades per la lluita pel poder, pel benefici financer i pel manteniment de la quota de mercat. El moviment de les ciutats en transició s’ha centrat fins ara en el comportament del consumidor i la promoció de la convivencialitat i l’economia local, sense dirigir-se directament contra aquests centres de poder; però podem suposar que, quan guanyi més força, tindrà capacitat per influir també en les decisions governamentals sobre la política econòmica.

Una renovació cultural, emocional i política
Sens dubte, la idea de la transició a l’era postpetroli crearà en el món intel·lectual i en els mitjans de comunicació encara més controvèrsia que el concepte de decreixement, per les mateixes raons però afegint-hi una raó més pragmàtica. I és que la idea dels territoris en transició també respon a fortes motivacions emocionals. És de manera explícita una resposta a l’ansietat, més racional que les respostes religioses, per bé que no les exclogui. És una resposta al desig de comunitat, sobre bases pragmàtiques, racionals i estètiques també, però no és comunitarista. És una combinació de tradició (l’interès pels estils de vida i les habilitats de la civilització preindustrial) amb esperit científic i progressista. Finalment, és un enfocament de solidaritat i de concreció de ciutadania.

La idea que la humanitat ha entrat, o està a punt d’entrar, en la transició cap a l’era post-petroli és profundament racional i convincent, tant perquè és objectiva i indiscutible, com perquè roman oberta, una mica vaga i pendent de concretar. D’una banda, les advertències dels científics convergeixen en una conclusió irrefutable: tant pel zenit del petroli com per l’alteració del clima, l’era dels combustibles fòssils està arribant a la seva fi i tots els intents de retardar-ne el final només agreugen la cadena de desastres en què estem entrant. Això ho sabem, però tal com ha escrit J.P. Dupuy, “ens neguem a creure el que sabem.” Tanmateix, la mera afirmació que estem en transició a la postpetroli, una afirmació que tothom pot entendre, té l’efecte de trencar aquesta incredulitat, aquesta ceguesa consentida, i afirmar amb confiança que l’ordre actual és provisional i que un altre món ja està en construcció, i això ens retorna a les feines concretes que tenim pendents.

A més, la imatge d’aquest altre món no està fixada per endavant: la idea de la transició és, doncs, una crida a la responsabilitat i a la creativitat. Certament, la imatge del futur ja s’esbossa: la relocalització, els productes duradors en lloc dels productes d’un sol ús, les xarxes d’empreses d’utilitat pública i sense ànim de lucre, etc., i aquestes idees apunten cap a una societat basada en la igualtat, la democràcia real i la socialització de l’economia. Però per fer realitat aquest projecte de societat cal romandre oberts a la invenció i l’experimentació integradores. Des d’aquest punt de vista, la imprecisió del concepte de transició és positiva. És fins i tot un element que la legitima en els debats públics: no només permet integrar aportacions diverses (fins i tot algunes innovacions desenvolupades pel “capitalisme verd”), sinó que davant els escèptics i crítics evita tancar-se en discussions interminables entre una solució concreta o una altra, per centrar-se en la necessitat d’abandonar l’era dels combustibles fòssils.

I la reconversió de les indústries?
La reconversió de les indústries és un tema clau que, per ara, el moviment dels territoris en transició ha tingut poc en compte.

A través de la necessària relocalització de la producció, l’ecologia, i contràriament als clixés, comporta una reindustrialització del teixit econòmic local en els països desenvolupats. Al mateix temps, es tracta d’inventar un model industrial “descarbonitzat”: produccions més sòbries i menys contaminants, més duradores, més diversificades per aprofitar els recursos locals, més creadores de llocs de treball per unitat produïda, i més intel·ligents. Hem d’utilitzar els últims descobriments tècnics, al mateix temps que recuperem les tècniques tradicionals! Tot això requereix un gran moviment per formar professionalment els treballadors, per exemple, en tècniques per aïllar tèrmicament els edificis i edificar cases d’energia zero partint de l’aprofitament dels recursos locals (fusta, fang, palla, etc.).

En la majoria dels casos, els marges de benefici seran inferiors als actuals i més a llarg termini del que estan acostumats els accionistes de les grans empreses capitalistes. D’una banda, tot això requereix un important finançament públic que no estigui supeditat a la rendibilitat financera en el curt termini, i de l’altra, necessita formes de producció com les de l’economia solidària, sense ànim de lucre i concertades entre els diferents grups d’interès, a més de petites i mitjanes empreses orientades al mercat local.

Certament, la reconversió implica decisions (Quina política macroeconòmica? Quina seguretat d’ingressos per als treballadors?…) que ultrapassen els processos actuals dels territoris en transició. No obstant això, poder aplicar aquest enfocament al nivell de l’empresa i del seu entorn local és essencial perquè treballadors i veïns controlin aquestes reconversions.

Cal que grups de treballadors d’empreses industrials o de serveis, o fins i tot empreses senceres, es declarin “territoris en transició.” Això significa establir uns objectius anuals de progrés o de reconversió. Per exemple, una botiga pot decidir desenvolupar la seva gamma de productes locals. Greenfibre, una empresa amb seu a Totnes dedicada a la venda de peces de roba de comerç just, en bona part de cotó i procedents de països tropicals, està tractant de vendre cada vegada més peces fetes amb fibra local (lli, llana), i promoure la producció a Anglaterra del cànem que actualment s’importa de la Xina. Un mètode similar es podria aplicar també en una fàbrica de mobles de fusta.

Un altre exemple: a Marsella hi ha una empresa de consultoria ecològica anomenada Inspire. Aquesta companyia ha proposat, per exemple, a una empresa que fabrica dissolvents que, en lloc de vendre ampolles d’aquesta substància als seus clients, vengui un abonament per disposar tan sols de les quantitats de dissolvent que necessiti i recuperar-lo després per a reciclar. Aquest és un cas de reconversió d’una indústria que passa de fabricar materials a oferir, sobretot, serveis.

De la mateixa manera, les reflexions en curs a l’entorn del futur de la indústria de l’automòbil sospesen les possibilitats de passar de fabricar i vendre vehicles a oferir “serveis de mobilitat”: producció de vehicles col·lectius i la gestió en xarxa del lloguer d’aquests vehicles.

En resum i per acabar: per fer front a les mutacions i les crisis industrials, els sindicats, les empreses de l’economia solidària i les cooperatives, han de fer seva també la idea de transició.

* Text resumit de l’original de l’autor: “Territoires en transition:  un chemin d’auto-organisation de la societe” . Marsella, agost de 2010 - 
març de 2011. joel.martine @ free.fr