El perill és arribar-se a convèncer

 que les conviccions són somnis

 i a perdre l’amor per les utopies

 Julio Dinis (poeta portuguès)

 

L’economia solidària és com un rierol alegre, simpàtic i no pol·luït, que neix entre dues altes muntanyes: l’estat i el mercat. Tot baixant vers la plana, rep l’aigua de molts afluents. Acaba desbordant els seus marges. Per un costat, defensa l’interès general i els béns comuns, que en teoria defensa de l’estat, i per l’altre intenta ésser eficient, que és una justificació del mercat. Però quan està esdevenint un riu cabalós, el nostre rierol també rep les influències dels altres dos actors i, en un procés de potencial isoformisme, ja que incorpora alguns dels seus trets, pot perdre l’amor per les utopies.

Aquest article tracta de reflexionar sobre la utopia del possible que proposa l’economia solidària.

 

Una mirada enrere

L’economia solidària és un procés que acumula els coneixements que sorgeixen de milers d’experiències i de les idees que brollen a través del món i les èpoques. En gran part, és en les utopies d’ahir que es coven les realitats d’avui. Cal, per tant, evocar els utòpics del Renaixement ―Moro, Campanella, Bacon, Rabelais― i sobretot els del segle XIX ―Fourier, Saint Simon, Cabet, Proudhon i Owen― que omplen aquest itinerari. No és un atzar si és a aquest darrer a qui es consagra un capítol important de la introducció de Paul Singer, un dels grans autors brasilenys de l’economia solidària, mort recentment.

No és tampoc un atzar si els inicis de la utilització dels conceptes de l’economia social i solidària se situen en la primera meitat del segle XIX. En efecte, les seves primerenques aportacions critiquen una economia política que brilla pel seu optimisme quan parla de la riquesa de les nacions i argumenta que el mercat és el millor distribuïdor dels recursos. És en aquest context que les inicials contribucions de Dunoyer, Pecqueur i Vidal prenen sentit quan constaten l’empobriment de les classes populars i la degradació de les condicions de treball, mentre que afirmen la llibertat, la justícia social i la igualtat.

Altres veus que provenen dels medis obrers es fonamenten en l’associacionisme al voltant del qual poden cristal·litzar espais públics autònoms i s’inscriuen en accions col·lectives populars mogudes per l’embranzida de la igualtat i per l’imaginari d’un autogovern dels ciutadans organitzats. I de forma més concreta és innegable que, en els principis del moviment cooperatiu i les societats de socors mutus, s’hi troba la voluntat de fer entrar la democràcia en la vida econòmica. No es pot dubtar que, quan homes i dones es reuneixen i decideixen d’organitzar-se junts per afrontar les seves necessitats, petits anhels utòpics comencen a néixer. Volen construir una altra societat.

Les darreres recerques sobre els orígens de l’economia social i solidària en la península Ibèrica mostren clarament que és enriquida per tres dimensions. Una primera es desmarca i critica les concepcions econòmiques dominants. En aquest sentit, mereixen esmentar-se els dos tractats sobre l’economia social del gallec Ramon de la Sagra (1840) i del portuguès Brandào Sousa (1854). Tots dos combaten en favor d’una reforma social radical. Una segona és l’expressió de la preocupació per la misèria de les classes populars i de la necessitat de reformar els mecanismes de la beneficència pública i privada. Una tercera palesa la veu de les organitzacions dels de sota (societats d’ajudes mútues, cooperatives, associacions, unions sindicals, ateneus obrers…), que reclamen els drets socials i millors condicions de vida i de treball. En les tres dimensions s’hi solen trobar propostes plenes de pulsions utòpiques, ja que volen construir horitzons més democràtics, més justos, més emancipadors.

En aquest sentit és innegable que aquells que Marx anomena socialistes utòpics, a la vegada que fan una interpretació diferent de la societat i l’economia, proposen noves formes d’organització productiva i social i tracten d’aplicar-les. Icàries, falansteris, familisteris, tallers, pobles cooperatius i tota mena de comunitats de vida i de treball havien de permetre passar de les idees a la pràctica, experimentar, innovar. La influència dels ideals utòpics s’estén tot al llarg del segle XIX: cristians, comunistes, les diferents famílies socialistes, anarquistes, llibertaris, tots persegueixen omplir d’esperança el cor de milions de treballadors que es volen emancipar de l’ordre establert.

Aquests autors defensen la creació de col·lectius o de comunitats que es guien per una propietat no individual, pel respecte a les persones, per la igualtat de les condicions d’existència i de les remuneracions, per un treball alliberador, per un sistema econòmic solidari, per formes d’organització i de gestió democràtiques. Com ho recorda Martin Buber, moltes d’aquestes idees fan un llarg camí. Thoreau, Goldman, Skinner i els més recents Etzioni, Taylor i MacIntyre en són una mostra.

 

El ressorgiment de l’economia solidària

El ressorgiment de l’economia solidària es produeix en els anys vuitanta del segle XX. S’arrela i s’omple de continguts amb les revoltes del període 1968-1976: maig del 68, primavera de Praga, protestes dels estudiants de Berkeley i Mèxic, l’autonomia obrera i l’otonno caldo Italians, els moviments alternatius alemanys, la revolució dels clavells a Portugal, l’inici de la transició a l’Estat espanyol. A través d’aquestes lluites apareixen oposicions que van formulant una alternativa que es construeix.

Davant del “metro-dodo-boulot”, la grisor, l’homogeneïtzació i burocratització de l’estat del benestar, aquesta alternativa aporta la imaginació al poder; davant de la indústria nuclear vol preservar el medi ambient; davant la societat patriarcal preconitza el dret a la diferència de gènere; davant la subordinació política i econòmica demana més participació ciutadana; davant del consum de massa, es posiciona en favor de la frugalitat i els productes de proximitat; davant la complicitat de les organitzacions polítiques i sindicals defensa l’autonomia dels moviments socials; davant les dictadures lluita per una democràcia representativa i participativa.

En altres paraules, aquesta alternativa argumenta que un creixement econòmic fonamentat en l’explotació il·limitada dels recursos i en una relació desigual amb els països del Sud no és ja ni possible ni desitjable. I, en conseqüència, que cal explorar noves vies de desenvolupament o de decreixement, que cal malgastar menys i aprofitar millor els recursos existents i trobar altres tipus de relacions amb els països del Sud. Aquesta nova perspectiva posa les bases per a un futur retrobament amb el desenvolupament local i comunitari.

La novetat en relació amb anteriors generacions és que aquest conjunt de posicionaments no és únicament teòric o es canalitza només cap a les organitzacions polítiques, sinó que els qui els defensen intentaran aplicar-los i traduir-los en naixents iniciatives econòmiques, socials i de la vida quotidiana. L’economia solidària ressorgeix així.

Aquesta economia alternativa no es reconeix en l’economia social tradicional. Li sembla massa anquilosada, massa còmplice de les institucions, del sistema; percep que ha abandonat el discurs i la pràctica de la transformació social i política. La qual cosa no vol dir que entre les dues no puguin existir ponts i aliances. De fet, l’economia solidària és una filla de l’economia social que es revolta. El concepte de l’economia solidària es va formalitzant a partir de les idees i experiències que sorgeixen a les illes Açores, a França, al Brasil després de les conseqüències de la crisis del petroli i l’inici de la fase de dominació neoliberal. Es constitueix com un horitzó utòpic d’allò possible i desitjable que, tanmateix, s’allunya a mesura que hom s’hi apropa. És una utopia que serveix per caminar i avançar.

 

Els camins actuals de l’economia solidària

En els camins que l’economia solidària recorre, va retrobant trets comuns, però, més aviat i per ara, adquireix fesomies particulars segons les realitats econòmiques, polítiques, culturals i el patrimoni històric de cada país. És lògic, ja que l’experimentació és el fonament de la seva inspiració. Així experimenta al voltant de l’agricultura biològica apropant productors i consumidors. És el cas dels GAS d’Itàlia, on abans havien nascut les cooperatives socials, i de les AMAP a França. Troba solucions financeres gràcies a les finances ètiques. Les monedes, locals, alternatives, socials s’expandeixen arreu. Igualment ho fan els mercats no monetaris, els horts urbans, les plataformes digitals, diverses formes de sobirania energètica. L’economia solidària introdueix serveis de proximitat a França i el Quebec. A Grècia, metges i infermeres creen centres gratuïts d’assistència sanitària. A l’Estat Espanyol, permet que una part dels indignats passi de la revolta a l’experimentació concreta. Al Brasil, el darrer mapa de l’economia solidària recompta unes 21.000 iniciatives i, gràcies a les incubadores, s’estableixen noves relacions entre les universitats i les iniciatives locals. També en aquest país i a Argentina, els treballadors ocupen i autogestionen empreses abandonades. Pertot arreu de les grans ciutats de l’Amèrica Llatina veuen la llum diferents fórmules de l’economia popular (cuines populars, autoconstrucció, horts col·lectius..). Els recollidors d’escombraries s’organitzen cooperativament i reciclen. Als Estats Units i a Anglaterra apareixen noves organitzacions comunitàries. La llista és inacabable i posa en evidència que no hi ha fase del cicle econòmic on l’economia solidària no estigui present.

Als països del Sud, però també als del Nord, és crucial anotar que són les dones les principals protagonistes d’aquesta dinàmica, una dinàmica que fa replantejar les relacions amb una administració publica que fins fa ben poc menystenia l’economia solidària o la considerava subalterna. El panorama actual a escala europea es d’una gran diversitat. L’economia social ha fet, sota formules diferents, passos substantius en el seu reconeixement, mentre que l’economia solidària troba superiors resistències quan planteja canvis profunds en els paradigmes econòmics convencionals i en la societat.

Per part de les instàncies europees, el Parlament europeu s’hi ha definit favorablement en diverses ocasions, així com el Consell Econòmic i Social. Durant força anys, les presidències rotatòries han convocat encontres internacionals sobre l’economia social. Les dues darreres reunions de Luxemburg i Madrid confirmen aquesta tendència. Tanmateix, no hi ha una total acceptació dels termes economia social i solidària, i això dificulta les seves relacions amb els estats. Aquest es el cas dels països bàltics i de l’est on només tímidament comencen a fer-se alguns passos vinculats a les empreses socials i la inserció laboral. Més obertament, aquesta és també la tendència dominant als països anglosaxons, que tenen el suport dels darrers programes de la Comissió Europea.

Més aviat és als països llatins on es produeix una certa confluència entre les polítiques públiques i l’economia social i solidària. França té una llei que inclou els dos conceptes. A Portugal i l’Estat Espanyol, la llei nomes cobreix la primera i a Itàlia s’han obert processos concertats d’elaboració de lleis regionals d’economia solidària i existeix una llei nacional sobre les finances ètiques. En aquest país i a França existeix una certa tradició de col·laboració entre l’administració pública local i les empreses socials (entreprises sociales, cooperative sociali), com per exemple en la introducció de clàusules socials en els concursos públics. El programa RTES a França, amb límits, constitueix un exemple de com facilitar la participació de diferents actors socioeconòmics a escala territorial. Igualment ho van ésser els anteriors pactes territorials desenvolupats a Itàlia. A Portugal, existeix una bona tradició en aquest sentit i a l’Estat espanyol, es pot parlar d’una tercera generació de polítiques públiques que ja tenen en compte una part de les propostes que ha fet l’economia solidària en els darrers temps.

Encara no és possible fer un balanç del conjunt d’aquestes experiències. Quins són els seus resultats?, quin és el seu valor afegit?, s’apropen o s’allunyen dels valors de l’economia solidària? En qualsevol cas, renoven el panorama del desplegament de l’economia solidària.

En la perspectiva d’aquesta renovació, certs mots antics prenen un altre sentit: l’esfera pública no és més el monopoli de l’administració, el mercat tampoc té el monopoli de l’eficiència, el capital social és més que una perspectiva tecnocràtica, la democràcia econòmica ha d’incorporar el camp social i teixir lligams amb la democràcia política. Igualment, apareixen nous conceptes: “el buen vivir”, els béns comuns, l’economia col·laborativa, feminista, circular… L’economia solidària tracta de dialogar-hi i d’integrar-los. Així va tenint més abast i s’enriqueix.

Aquestes dinàmiques i renovacions no han de fer oblidar que l’economia solidària, tot i creixent, encara resulta marginal, minoritària, però es converteix en un interlocutor indefugible i ocupa més espais. L’economia solidària prova que no solament és possible produir, distribuir, consumir, estalviar, intercanviar, curar-se, divertir-se, somiar a traves d’un circuit alternatiu, sinó que igualment permet verificar que és possible viure dins d’una nova forma de concebre la societat i l’economia.

L’economia solidària, aquest petit riu que vol arribar al mar, és una utopia del possible que vol esdevenir una eutopia. Vol tenir un lloc, un espai, per evidenciar que hi ha milers de persones que creuen, viuen i lluiten per construir aquesta alternativa.