Marguerite Mendell ens explica l’evolució de l’economia social al Quebec, els factors que han fet possible l’important lloc que ocupa en aquell país i els reptes amb què s’enfronta actualment. Per a l’èxit del procés, remarca, han estat crucials les aliances entre les cooperatives, els moviments socials, els sindicats i el sector comunitari, així com la construcció des de les administracions d’un model de governança multiparticipatiu i multisectorial.

Em proposo presentar el cas de l’evolució de l’economia social al Quebec des del punt de vista d’un procés, els elements que han permès que l’economia social hagi assumit el lloc que ocupa avui en la societat del Quebec, i els reptes amb què avui s’enfronta. Aquest procés ha estat i continua sent vital per al desenvolupament de l’economia social a la zona i ens proporciona importants experiències que es podrien aplicar en altres regions.

L’experiència del Quebec demostra la importància i la variabilitat dels contextos institucionals on es desenvolupa l’economia social. Les aliances entre els moviments socials, els sindicats, les cooperatives, el sector comunitari i, d’una manera més significativa, la construcció d’un context institucional multiparticipatiu i multisectorial compromès en un marc de “governança distributiva”, han estat fonamentals per al desenvolupament de l’economia social.

Els actors de l’economia social estan involucrats en la innovació institucional en diferents sectors, un dels quals és la creació d’una xarxa de xarxes, el Chantier de l’Economie Sociale (espai de construcció de l’economia social) i la creació d’eines –finançament, entrenament, serveis a les empreses i material d’investigació–. Aquests estan incrustant l’economia en els contextos socials, dissenyant enfocaments de desenvolupament sostenible que satisfacin les necessitats i els desitjos de les comunitats i creant els instruments apropiats per aconseguir-ho.

Això representa l’arquitectura de l’economia social al Quebec d’avui dia. Permetin-me explicar-los una mica sobre el passat. Per què existeix aquest interès en la societat civil, en associacions, en comunitats a través de l’espectre polític, des d’una crida a renovar el compromís cívic, a propostes de democratitzar l’estat del benestar donant-los, a la comunitat, associacions i empreses col·lectives, un paper integral en la transformació de l’estat de benestar o en la construcció d’un estat de postbenestar? Existeix un gran volum de literatura i interès sobre l’empoderament. No obstant això, empoderament, en el sentit que té més significat, ha de comportar una transferència substancial de recursos. Si l’economia social, com existeix al Quebec i en altres llocs, és empoderadora, necessita nous espais polítics on es puguin negociar nous i híbrids arranjaments socioeconòmics. En efecte, requereix múltiples espais públics –molts centres decisoris, subsistemes multiespacials de regulació–; requereix innovació institucional. És en aquests espais on els actors de l’economia social poden influir en la distribució de recursos per mitjà d’estratègies negociades per al desenvolupament socioeconòmic. El repte és coordinar aquests múltiples actors dins de l’estructura d’un marc institucional híbrid meso i macro. Essencialment, això implica allunyar-se d’allò localitzat, espacialitzat o concentrat en un sector cap a una economia política de ciutadania que estudia els papers productius de ciutadans democràtics en la creació de riqueses privades i públiques, aprofitant la capacitat dels ciutadans de construir estratègies de desenvolupament alternatives, en col·laboració amb actors dels sectors privat i públic.

Aquest procés incorpora innovacions iniciades pel sector comunitari en la provisió de serveis socials, creació d’ocupació, desenvolupament de nous sectors i instruments genèrics per al desenvolupament (com ara finançament, entrenament, documentació i informació, entre d’altres). Als Estats Units, generalment es refereix a moviment renovador cívic i estratègies comunitàries integrades; al Canadà estem adaptant aquestes estratègies comunitàries integrades en projectes pilot a diferents punts del país. L’economia social al Quebec és un exemple d’un experiment institucional que ha reemplaçat una forma de govern jeràrquica amb processos deliberatius, on el sector privat, el sector públic i el sector comunitari popular participen en negociacions per crear estratègies socio-econòmiques de desenvolupament.

Al Quebec, l’economia social té les seves arrels en la cultura popular i els moviments d’oposició, i avui dia els seus actors negocien nous compromisos socials dins d’una pluralitat d’institucions que s’entrecreuen i coincideixen. Aquest és el resultat d’una combinació d’aprenentatge, flexibilitat i adaptació cultural, ja que els actors acostumats a tenir enfrontaments i relacions conflictives estableixen associacions col·laboratives per obtenir metes comunes.

L’experiència ens demostra que la incorporació de grups, moviments i associacions dintre d’espais institucionals on els actors han de conviure i treballar en grup, facilita la transformació cap a models democràtics de govern. La institucionalització d’aquestes pràctiques i processos facilita la seva integració a l’agenda pública. El govern convida actors no institucionals i participa en la innovació institucional iniciant processos de coregulació, especialment allà on iniciatives socioeconòmiques provinents de la ciutadania han triomfat quan les estratègies adoptades pel govern han fallat. Aquest és el cas del Quebec, on hi ha una forta presència de moviments socials i una xarxa d’actors que poden negociar amb el govern amb una sola veu.

L’economia social al Quebec té una llarga història; no obstant això la seva importància actual va començar el 1996 quan el govern va convidar els grups comunitaris i moviments socials a participar en la cimera sobre l’economia i el futur social del Quebec. El Chantier de l’Economia Social va ser un dels dos chantiers, llocs de construcció o grups de treball, assignats a proposar estratègies per enfrontar-se a la crisi fiscal i d’atur a què havia de respondre el govern en aquella època. La cimera sobre l’economia no era una experiència nova al Quebec. La concertació (terme generalment utilitzat per definir negociacions i converses a tres bandes entre els actors més importants –la indústria, el govern i el moviment sindical) està incrustada en la cultura política. L’estat –el govern del Quebec– s’ha involucrat en la formulació d’estratègies de desenvolupament econòmic des de la revolució tranquil·la dels anys seixanta. Gairebé el 40% dels treballadors estan sindicats, la qual cosa situa el sindicat en una posició important per negociar, però no solament en el sector públic. El sector privat és el tercer soci fort en aquest arranjament social per desenvolupar i guiar l’economia, fet que ha caracteritzat el Quebec i que l’ha distingit de la resta del país.

“Estat soci” (partnership state) és el que millor caracteritza el que es diu “Quebec Inc.” per descriure la relació entre el govern del Quebec, el sector sindical i el sector privat des dels anys vuitanta, quan va establir les prioritats de l’economia i va desenvolupar estratègies innovadores per obtenir els resultats desitjats. Aquest va ser particularment el cas el 1983 amb la creació del Fonds de solidarité des travailleurs (Fons de solidaritat dels treballadors) per la Federació de Treballadors del Quebec, un moment molt important en la història contemporània del país que també ens ajuda a comprendre el desenvolupament de l’economia social.

El Fons de solidaritat és primerament un fons de pensions compost per les contribucions voluntàries dels membres de la Federació de Treballadors del Quebec i de no membres. La creació del Fons proporciona els recursos al sector sindical per participar en el desenvolupament econòmic del Quebec per mitjà de la seva capacitat d’invertir directament en empreses i sectors on la creació d’ocupació i la seguretat d’aquells estan assegurades. Per protegir els seus membres, el Fons també es va comprometre a invertir un gran percentatge dels recursos en inversions segures amb raonables taxes d’interès. L’establiment del Fons el 1983 va requerir legislació provincial i federal; es van crear incentius fiscals generosos per atreure-hi membres. Mentre molts remarquen els impressionants resultats financers, des del nostre punt de vista la seva importància rau en la capacitat que dóna al moviment sindical per participar directament en el desenvolupament econòmic, i el paper vital que va tenir el govern en aquesta comesa. La Confederació de Sindicats Nacionals (CSN) també va establir un fons solidari el 1995, Fondaction, dissenyat per dur a terme objectius socioeconòmics, i gaudeix dels mateixos avantatges fiscals que el Fons de solidaritat.

Avui dia el govern del Quebec participa en una varietat d’instruments financers en el sector creixent del finançament solidari (solidarity-based finance), que té per objectiu el desenvolupament regional i local, i l’economia social. De forma notable, el govern del Quebec, en el seu últim pressupost, ha col·locat deu milions de dòlars a la recentment creada FIDUCIA, un fons d’inversió “cuasicapital o inversió pacient” de 54 milions de dòlars. Aquesta “inversió pacient” és el primer instrument d’inversió per a l’economia social creat pel Chantier de l’economia social en associació amb la Federació de Treballadors del Québec, la confederació de sindicats nacionals, el governs provincials i el govern federal. El capital inicial de la FIDUCIA va ser proporcionat pel govern federal, que es va comprometre a capitalitzar l’economia social arreu del país. Crec que el reconeixement del paper del sector sindical com a soci en el desenvolupament econòmic des de començament dels anys vuitanta, avui s’aplica a l’economia social, ja que cada vegada més es reconeix la seva capacitat per impulsar el desenvolupament econòmic del Quebec.

Però hi ha una història més llarga que s’ha d’explicar i que contribueix als nostres objectius d’assenyalar les lliçons i els desafiaments al Quebec. Allò que els investigadors quebequesos anomenen la quarta generació de l’economia social es refereix a l’aparició dels moviments socials en els anys seixanta i a la mobilització per obtenir una democràcia millor i més participativa. Les nombroses iniciatives de la societat civil –comitès de ciutadans, bancs d’aliments, centres comunitaris, associacions de cooperatives econòmiques de famílies– que es van crear en la dècada dels seixanta, es van multiplicar als setanta per incloure-hi grups de recursos tècnics per a cooperatives d’habitatge, centres de salut per a les dones, mitjans de comunicació comunitaris, camps d’estiu per a les famílies, cooperatives de treball, entre d’altres. Les clíniques mèdiques comunitàries van esdevenir el model per als centres locals de serveis comunitaris (centre locaux de services communautaires) –clíniques comunitàries de salut i centres de serveis socials afavorits pel govern i establerts en tota la província el 1974; les clíniques legals comunitàries van ser la base per a l’ajuda legal provincial; guarderies sense afany de lucre van ser-ho de l’accés universal a les guarderies, els CPE, centres de la mainada (centres de petites enfances) que ara existeixen per tot el país. Les innovacions socials impulsades pel sector comunitari han influït en la innovació institucional del Quebec.
Els centres de desenvolupament econòmic comunitari (CDEC), tal com se’ls coneix, van ser experiments pilot en allò que es podia anomenar “una economia negociada”, una demostració dels beneficis d’una col·laboració multisectorial i multipartida a escala local. D’una manera similar a l’impacte de l’activisme comunitari en els canvis institucionals que es van donar en la dècada dels setanta, els CDEC també representen la institucionalització de les iniciatives impulsades pel sector comunitari. La participació dels tres nivells de govern –provincial, federal i municipal– demostra que reconeixen el valor de la proximitat i que les estratègies apropiades per revitalitzar l’economia, reduir la pobresa i promoure la cohesió social les dissenyen millor els qui viuen i treballen en la comunitat.

Les polítiques apropiades es donen a partir d’aquestes experiències. Aquesta participació també assenyala al reconeixement de la necessitat de nous intermediaris –ambients institucionals híbrids i multisectorials–. En la terminologia d’avui dia, els CDEC són marcs polítics horitzontals que permeten la integració de diferents àmbits –mercat de treball, serveis empresarials i desenvolupament de negocis, integració social per mitjà d’iniciatives econòmiques i desenvolupament i revitalització local–. Els CDEC van ser els vivers (pepinières), les llavors per al disseny i la implantació de polítiques integrals, la qual cosa reconeix els límits de programes homogenis i unidiferencials dissenyats a les sitges ministerials, i la necessitat de crear un diàleg multiparticipatiu i multisectorial. Els CDEC també es van convertir en llocs importants per lluitar contra la ideologia dominant de disminuir el paper de l’Estat, argumentant una relació diferent entre l’Estat i la societat civil. Aquesta és una lliçó molt important, perquè les estratègies de descentralització, tan comunes a moltes parts del món, han d’incloure un canvi en la direcció de la cultura política que reconegui el coneixement indispensable que els actors locals poden aportar en la taula de discussió política i la consegüent necessitat de flexibilitat en el disseny i la implantació de programes. Al Quebec, la capacitat innovadora i pragmàtica de la societat civil per tractar problemes seriosos amb estratègies i processos d’implantació concrets ha tingut un impacte important en la cultura política i en la innovació institucional. La història dels últims quaranta anys ens diu que el govern ha arribat a acceptar que el diàleg amb la societat civil és essencial per bregar amb un ambient socioeconòmic complex i en procés de transformació.

La participació del govern del Quebec en el finançament de certes iniciatives de l’economia social, en el desenvolupament de programes que la capaciten i l’acomoden, el seu suport a la infraestructura que la coordina i la creació d’una legislació –un marc legal molt necessitat per l’economia social– reflecteix el reconeixement del significat del paper que juga la societat civil al Quebec i la necessitat de reexaminar la intervenció de l’estat en el desenvolupament social i econòmic. Els participants de la concertació al Quebec el 1996 van incloure per primera vegada actors del sector comunitari, una clara indicació del reconeixement de la capacitat dels moviments socials per implantar iniciatives econòmiques que satisfan objectius tant econòmics com socials.

Avui, deu anys més tard, aquest model econòmic implica una conversa contínua entre el govern i els actors de l’economia social, per mitjà d’un diàleg sobre polítiques. Al Quebec aquesta pràctica no és nova: pel que fa al govern federal, s’han iniciat oportunitats i espais per entaular aquest diàleg, i el govern municipal de Montreal prepara noves polítiques per a l’economia social, a partir d’un diàleg amb els seus actors. El procés de disseny de polítiques s’està transformant: no és ni un enfocament de dalt a baix, ni un enfocament de baix a dalt, sinó que requereix la formulació horitzontal de polítiques que abasta tots els nivells de govern i també crea espais per a la participació d’actors no institucionals.

L’arquitectura que capacita i acomoda l’economia social al Quebec ha requerit el creixent compromís del govern amb la coproducció de polítiques públiques amb els qui la integren, la qual cosa no sempre és fàcil. No obstant això, ara ja és un procés que es troba incrustat en la cultura política del país. Avui dia l’economia social al Quebec comprèn més de set mil empreses col·lectives, tant cooperatives com organitzacions no lucratives en molts sectors. Aquí, l’economia social no es refereix només a un estatus legal de l’empresa col·lectiva, a cooperatives o a organitzacions no lucratives, sinó que és una visió, un model de desenvolupament econòmic alternatiu que desafia el paradigma dominant per mitjà d’una practica, per mitjà de la creació d’eines de desenvolupament –recursos financers, entrenament, documentació i estratègies laborals– dels elements bàsics per a una economia basada en la ciutadania.

Per establir les seves arrels, l’economia social va haver de promoure empreses col·lectives i, alhora, desenvolupar nous instruments que li permetessin sorgir, consolidar-se i créixer. Existeixen moltes barreres institucionals, incloent-hi lleis i normes de comptabilitat, que no reconeixen les particularitats de les empreses col·lectives (manquen mètodes d’avaluació i de mesura apropiats que reflecteixin adequadament els valors i el valor afegit de les empreses col·lectives). Els desafiaments inclouen estratègies de comercialització per desenvolupar mercats per als béns i serveis que produeix l’economia social.

El fet que la imatge de l’economia social s’associï molt sovint amb activitats econòmiques marginals, o exclusivament amb serveis socials sense valor de mercat, presenta també un repte; encara que aquesta situació ja comença a canviar per la seva creixent visibilitat, cosa que és ben palpable al Quebec. L’important treball sobre comptabilitat social i indicadors socials respon a la necessitat de mètodes d’avaluació i de mesures de comptabilitat apropiades: polítiques de gestió, integració de l’economia social en els moviments socials per al consum responsable, etiquetatge, fires… són algunes de les estratègies que intenten crear mercats per als béns i serveis que produeix l’economia social. Alhora, col·legis i universitats al Quebec estan formant diplomats i certificats per a les noves ocupacions que sorgeixen en els nous sectors de l’economia social.

Emfasitzo expressament el paper de les aliances, associacions i innovacions polítiques, ja que considero que ha estat essencial per a l’experiència del Quebec. Encara que sóc molt conscient que és una característica de l’ambient sociopolític i cultural d’aquest país, constitueix una important lliçó que cal compartir perquè els processos que he descrit conviden el govern a considerar el seu compromís amb l’economia social com una inversió a llarg termini. Això requereix un nou marc de referència i un càlcul diferent. Darrere hi ha el reconeixement de l’impacte positiu de l’economia social en les finances de l’estat, tant en la seva contribució al creixement econòmic com en la reducció potencial dels beneficis socials associats amb aliances productives en les innovacions de l’economia social. Més que un simple gir d’una política passiva a una política de govern activa i a programes que no han tingut els resultats esperats, l’economia social ha demostrat la seva capacitat de crear riquesa mentre promou la igualtat, la justícia social i el desenvolupament sostenible. És per això que el govern ha començat a entendre que hi ha d’invertir.

Al Quebec, el terme co-construcció té un significat més ampli, ja que s’aplica a l’evolució de l’economia social en si i al lloc que aquesta ocuparà en el futur dins la societat quebequesa. La creació d’aliances i de xarxes, com també el continu diàleg entre els actors de l’economia social, capten la complexa dinàmica d’aquesta evolució. Lideratge i saba política són factors crítics en aquest procés. Però darrere del lideratge hi ha vincles horitzontals i verticals i xarxes de moviments socials, organitzacions de desenvolupament local, sectors de l’economia social i, en els últims sis anys, investigadors, treballant per formalitzar associacions amb els emprenedors. Sectors, moviments i organitzacions estan vinculats verticalment a través de la província i horitzontalment en pols regionals, i per mitjà del Chantier a escala nacional. Aquesta gran i integrada estructura no sols ha incrementat la visibilitat de l’economia social i la seva legitimitat com un lloc on crear polítiques, d’una manera més significativa, sinó que també ha creat nombrosos espais híbrids participatius. Això no s’ha esdevingut en el transcurs d’una nit, és el resultat d’anys d’entaular relacions, de tombar barreres tradicionals entre els moviments i les organitzacions acostumats a treballar en “illes”.

Les relacions entre els investigadors i practicants es van haver de construir. Desenvolupar-les va implicar diàleg i temps. No n’hi va haver prou de compartir objectius per esborrar diferències culturals incrustades entre aquestes dues comunitats, encara que existien antigues relacions d’amistat i de molta confiança entre molts dels participants. Avui, podem dir que aquesta aliança ha augmentat la capacitat de produir estratègies d’intervenció en moltes àrees de l’economia social, des de temes microsectorials fins a discussions polítiques transversals.

Els nuclis d’investigació proporcionen important documentació per a l’anàlisi de l’economia social, tant conceptual com empírica. Investigadors i practicants col·laboren en temes pertinents de gran importància i en la formulació d’eines de desenvolupament. El diàleg que ha generat té un valor incalculable per al desenvolupament del corpus de coneixements sobre l’economia social. L’àmplia circulació de documents i l’organització de nombrosos esdeveniments públics han estat bàsiques per generar un diàleg dinàmic sobre polítiques. Avui dia la relació entre investigadors i practicants és sòlida; junts han creat un ambient innovador per a l’aprenentatge col·lectiu que és tant interdisciplinari com participatiu. El terme “investigació-acció” no és un concepte nou. Tanmateix, la construcció d’un ambient institucional que demostra el valor d’integrar la investigació i l’aprenentatge interactiu està desafiant els enfocaments convencionals de l’educació, la investigació i la pedagogia.

Un creixent nombre d’estudiants s’està involucrant ja sigui per mitjà de cursos universitaris o programes sobre desenvolupament econòmic comunitari i l’economia social, o directament com a passants o assistents d’investigació en diferents projectes. Aquesta participació els treu de les biblioteques i els porta a les oficines dels actors. La retroalimentació dels estudiants els fa desitjar treballar en aquest camp una vegada han completat els seus estudis i no solament expressen una elecció professional. Al Quebec, un creixent nombre de persones joves han escollit l’economia social com a model de desenvolupament econòmic alternatiu i democràtic, compromès amb la justícia social i amb la igualtat.

{jcomments on}