Segons Jacint Dunyó i Clarà, “sense una educació cooperativista arrelada des de la joventut escolar és difícil de fer penetrar els principis de Rochdale en la majoria d’adults, marcats per la tara de l’individualisme i també de l’egoisme.”

Pensar el que hauria de ser per raons morals o bé pensar el que podria ser per fenòmens històrics tal vegada sigui una de les activitats més rellevants del pensament humà, pel nostre afany d’anar més enllà de la realitat present que ens encercla i limita, obrint una porta d’escapada, a través de la ideació d’utopies, d’una realitat futura. Però és també l’activitat més arriscada. I això no només perquè del futur no tenim cap experiència (només podem apel·lar a les nostres creences o fe en la seva validació), també perquè la nostra subjectivitat es pot representar amb les formes més ombrívoles i terribles de la raó humana, tal com la humanitat ha experimentat cruentament en els sistemes totalitaris que s’han succeït al llarg del temps fins al present.

Cal dir, pel que fa a aquest segon perill, que hauria de ser motiu de preocupació per a tots els demòcrates, amb independència de les nostres diferències ideològiques, que alguns dels trets definitoris de les utopies socials que han esdevingut sistemes totalitaris, persisteixen de manera més o menys encoberta a les institucions que són a la base de la nostra vida social. Concretant més, l’obediència cega a l’autoritat (en particular del líder), la limitació o supressió de l’autonomia i la participació activa de les persones, i la negació o exclusió de l’altre (per les seves diferències) –uns trets que en conjunt produeixen inevitablement violència i inhibeixen el nostre sentiment de simpatia, i en conseqüència la nostra disposició a la cooperació–, es reprodueixen a la majoria de les empreses capitalistes i les escoles tradicionals que s’emmirallen, pel que fa a l’organització i dimensió, en aquestes. D’ací la importància d’un ideal com el de la cooperació, el nucli del qual està format per la responsabilitat, l’autogestió democràtica, l’autonomia, l’ajuda mútua i l’equitat, que ens permet, sense cap mena de dubte, conjurar aquest perill.

LA COOPERACIÓ ESCOLAR COM A FACTOR DINAMITZADOR DEL CANVI SOCIAL

No podem ometre aquests dos riscos quan tractem de pensar el futur, però tampoc tenen per què paralitzar el nostre pensament i aventurar possibilitats sobre l’avenir. Sobretot en un moment com el present, quan les certeses sobre el millor dels mons possibles que semblava haver aconseguit la civilització occidental, emmirallada en el narcisisme i l’autocomplaença per les expectatives de benestar material del sistema capitalista, comencen a qüestionar-se per la mateixa societat que l’havia legitimat en perdre gradualment els beneficis i les seguretats aconseguides, plantejant-se noves i prometedores alternatives, com, per exemple, la que representa l’economia social i solidària. Davant desafiaments tan preocupants com les contínues crisis del sistema capitalista, que no ho són únicament d’ordre econòmic i financer, sinó també ecològic, polític i sobretot moral, és difícil pensar un futur millor si no fomentem la responsabilitat personal i col·lectiva, alhora que, com a subjectes morals, el consens en la presa de decisions i en la resolució dels problemes partint del supòsit de la igualtat com a éssers socials, l’altruisme i, en general, la cooperació com a expressió principal de la nostra vida social.

Per descomptat que ningú no pot saber el futur de la humanitat, que segurament el que viurem serà diferent del que ara puguem imaginar i projectar. Ara bé, tampoc podem ignorar que el canvi social no sorgeix del no-res, que requereix d’un decidit aprenentatge en la direcció desitjada a la vista dels nostres més nobles ideals. I aquest procés d’aprenentatge exigeix necessàriament tant l’educació dels adults com l’educació dels nens i joves. En aquest sentit, l’escola pot jugar un paper decisiu, almenys en dos aspectes:

1) pot proporcionar un mitjà social per a la presa de consciència i la reflexió del futur que volem, de tal manera que es visqui com una trobada i un enteniment mutu sense a prioris ahistòrics i acrítics;

2) pot construir i oferir el coneixement necessari que faci possible avançar amb confiança cap a metes compartides, de tal manera que tots (alumnes, docents, pares, adults acompanyants) ens sentim implicats de manera afectiva per garantir la comprensió i aplicació del coneixement après.

Pensar una altra societat implica, per tant, pensar una altra escola. Amb això no es vol dir que l’educació sigui la palanca suficient per al canvi social, però sí que és necessària per a tal fi. L’escola forma part de la societat i no es pot pensar fent abstracció d’altres fenòmens socials, com tampoc es pot pretendre atorgar-li un paper privilegiat sense caure en una nècia ingenuïtat. De fet, l’escola és un microcosmos de la societat, perquè en representa el millor i el pitjor, les seves virtuts i els seus defectes. Qui ha passat per l’experiència de fer classes o per l’experiència de l’escolarització dels seus fills en pot donar testimoniatge. El que ací es vol donar a entendre és que de la mateixa manera que l’escola pot actuar com un fre en el canvi social si destrueix les bases de la convivència i impedeix la reflexió, per contra pot actuar com un accelerador d’això mateix si fomenta el coneixement que faci possible la responsabilitat, el consens i la cooperació. I per aconseguir aquest objectiu no es necessita més que bona voluntat i amor per la humanitat, un patrimoni que tenim tots des de la nostra infància si no ha estat malmès a l’escola.

Naturalment, hi ha molts models d’escola des dels quals es pot treballar per dinamitzar el canvi social. I també podem trobar alguns models que tenen entre les seves finalitats la substitució del sistema capitalista, com, per exemple, les de caràcter llibertari. Però entre aquests models, l’únic que no proposa una alternativa utòpica sinó real, concreta i factible, perquè ja existeix a les empreses cooperatives, és el que representa la cooperativa d’ensenyament, al cor de la qual trobem la cooperativa escolar com a nucli actiu per a la transformació social. En efecte, tal com ja ens va cridar l’atenció en Joan Ventosa i Roig en els seus escrits pedagògics (1), mentre que a l’empresa capitalista, sobre la qual es basteix el nostre ordre social, la persona es posa al servei del capital, a l’empresa cooperativa la propietat privada, el benefici per a uns quants, la competència i la lluita per l’acumulació de la riquesa se substitueix per la propietat col·lectiva, el servei a les persones, la solidaritat i l’ajuda mútua. D’aquesta manera es basteix un nou ordre social verament revolucionari perquè subverteix les institucions i les relacions socials en les quals es fonamenta el capitalisme actual. I en la mesura que la cooperativa escolar és el complement de la cooperativa d’ensenyament i el procediment més eficaç per educar els futurs cooperadors, contribueix a fer que els infants i joves desenvolupin el seu jo cooperatiu i orientin la seva vida des de les pràctiques, valors i finalitats que defineixen el cooperativisme.

En aquest sentit, l’educació cooperativista ha de promoure una nova formació intel·lectual i moral que tingui com a principal objectiu la lluita contra tota forma d’explotació i alienació econòmiques, així com contra tota mena de desigualtats, fent entendre als futurs cooperadors la necessitat de complir amb el deure moral i cívic que comporten els principis de Rochdale, així com de fer respectar la dignitat i els drets de les persones. Tal com ens recorda Ventosa i Roig, citant B. Profit, l’ideal de la cooperació aplicat a l’educació mitjançant la cooperació escolar “posa en joc l’activitat del nen, l’obliga a sortir del seu individualisme per assignar als seus esforços una finalitat diferent de la seva sola satisfacció i li interessa en una finalitat superior: el bé general” (2). D’aquí ve l’interès de Ventosa i Roig per l’estudi de la cooperació escolar i la creació de cooperatives escolars durant el seu exili mexicà. “Ell prou sabia –ens recorda Jacint Dunyó i Clarà– que, sense una educació cooperativista arrelada des de la joventut escolar, és difícil de fer penetrar els principis de Rochdale en la majoria d’adults, marcats per la tara de l’individualisme i també de l’egoisme” (3).

L’IDEAL DE LA COOPERACIÓ DAVANT L’APRENENTATGE COOPERATIU

Hem de ser conscients que postular una altra escola per a una altra societat despertarà la crítica i el rebuig dels defensors del statu quo del sistema educatiu. I en aquest punt no podem caure en simplificacions. El nostre sistema educatiu no només està legitimat per una ideologia neoliberal que publiciten amb tots els mitjans culturals al seu abastat les classes dirigents i els responsables polítics que els donen cobertura (4). També està legitimat per les famílies que cerquen per als seus fills una oportunitat d’adaptació al sistema social, així com de promoció social a través del coneixement, sense qüestionar les desigualtats que es reprodueixen a les escoles. I tampoc podem ometre la connivència d’una majoria de mestres i professors dels centres públics, així com dels titulars dels centres privats, que molt sovint fan la puta i la Ramoneta amb les famílies i les autoritats en funció dels seus interessos gremials corresponents.

Per a tots aquests agents socials, no es problematitza que el sistema educatiu sigui un reflex més d’un sistema social injust, sinó que, lluny de criticar-lo, l’accepten mentre en puguin treure profit. D’aquesta manera fan palès un pragmatisme groller des del qual s’afirma que la principal responsabilitat dels educadors és vers els alumnes i les seves famílies, mitjançant l’optimització dels recursos educatius i la millora de l’eficiència en el procés d’ensenyament-aprenentatge, una responsabilitat que es pot mesurar, a més a més, en clau econòmica pels beneficis que comporta. En conseqüència, es limita la responsabilitat dels educadors a l’àmbit privat, restringit a una comunitat educativa particular, fent abstracció de les desigualtats existents entre les diferents comunitats educatives. Es pensa l’educació com si fos un contracte, fins i tot un negoci, que afecta només als individus implicats, de manera que ometen el seu abast col·lectiu.

En el fons, cal dir, el que passa a l’educació és un altre mirall del que passa al món del treball assalariat, on trobem unes condicions contractuals mancades d’equitat i en les quals domina l’interès particular i no el bé comú. Si ja dins d’una empresa mercantil és difícil trobar la solidaritat entre els assalariats, de portes enfora és excepcional trobar-la. Penso que no és arbitrari dir que no conec cap convocatòria de mobilitzacions ni de vagues que hagi tingut una resposta significativa entre els docents dels centres privats (llevat que les patronals del sector les hagin impulsat), com tampoc no conec el mateix pel que fa als docents dels centres públics per a la millora de les condicions laborals dels docents de la privada (on hi ha importants greuges comparatius, la superació dels quals representaria un fre a la mercantilització de l’educació i atorgaria una més àmplia legitimació social a l’oferta pública), o bé per fer efectiva una llei com la de conciliació de la vida familiar i laboral pel que fa a l’harmonització dels horaris escolars i laborals, si de debò es pensa que la família és un àmbit educatiu tan important com ho és l’escolar.

Des d’aquest pragmatisme es titlla d’idealistes (en el seu pobre imaginari, sinònim de somiadors o filòsofs en un sentit pejoratiu) els que s’atreveixen a pensar des de l’escola un futur millor per a la nostra vida social, per no atendre simplement l’aquí i l’ara, i no aprofitar les ocasions que es presentin per al seu benefici personal. En aquest sentit podem entendre la introducció a l’escola d’una nova metodologia consistent en l’aprenentatge cooperatiu, un concepte que pot portar a confusió pel que fa a la categoria “cooperatiu”, perquè amb aquest adjectiu es fa referència només al treball en equip amb objectius comuns, cercant resultats beneficiosos per als membres de l’equip, i no pas a l’ideal de la cooperació la concreció del qual afecta el conjunt de la comunitat i comporta la transformació de les estructures de poder i les relacions socials vigents en desplaçar l’eix de la institució (tingui la forma que tingui: capital, propietat, coneixement, etc.) a la persona. No toca ara entrar aquí a valorar les diferents definicions que s’han formulat sobre l’aprenentatge cooperatiu, així com valorar les seves diferències amb l’aprenentatge col·laboratiu (5). Perquè sigui el que sigui el grau d’estructura de la tasca a fer i de les interaccions entre els partícips d’aquests dos tipus d’aprenentatge, el seu desenvolupament no comporta la transformació de l’escola que afavoreixi el canvi social.

De fet, amb l’aprenentatge cooperatiu passa una cosa semblant que amb l’aprenentatge per competències. La nova conjuntura de la globalització, caracteritzada per un canvi tecnològic constant i un increment continu de la competitivitat, ha creat un nou mercat laboral en el qual es fan responsable els treballadors de la seva formació de forma permanent, a fi de satisfer la multiplicitat de tasques que se li demanen, així com de la seva adaptació a les necessitats de les empreses. Per garantir tot això, s’ha efectuat un canvi en el currículum escolar fent de les competències el seu eix principal. Doncs bé, pel que fa a l’aprenentatge cooperatiu ens trobem que avui dia les innovacions més rendibles en l’organització empresarial han desplaçat les estratègies individualistes i competitives per les cooperatives. A l’actual sistema productiu, on la gestió del coneixement i l’estímul de la creativitat juguen un paper central, el que és rendible per a un treballador no té per què ser-ho per a l’empresa, al no crear sinergies amb els altres treballadors. Les aptituds cooperatives dels treballadors, juntament amb les seves competències, s’han convertit en un profitós capital humà per a les empreses, i l’escola no pot deixar de banda aquest nou aprenentatge.

Al cap i a la fi, l’escola tradicional, que segueix sent tradicional per molt que s’engalani amb innovacions metodològiques, té com a principal funció, no ho oblidem pas, la reproducció social, que inclou l’anticipació i simulació del món del treball existent. De fet, la majoria dels docents de l’escola tradicional avui en dia encara vigent han abandonat tant la idea d’una educació emancipatòria en l’ordre social com a alliberadora en l’ordre de les idees, tal com la consideraven Ferrer i Guàrdia, Freire i Neill, arrossegats per un gremi de pedagogs al servei de l’administració educativa que els sotmeten a continus canvis de tecnologies didàctiques i innovacions metodològiques que segueixen la llei gattopardista de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual, és a dir, preservar les estructures de poder i les desigualtats del sistema social.

LA FINALITAT DE L’EDUCACIÓ COOPERATIVISTA: LA SUPERACIÓ DE LES DESIGUALTATS

Certament, en l’aprenentatge cooperatiu hi ha quelcom que no encaixa amb l’ideal de la cooperació. La ideologia que li travessa és aquell groller pragmatisme que legitima el nostre sistema social i que aplicat a l’escola es limita a tot un seguit d’intervencions didàctiques a l’aula, sens dubte positiu per als alumnes pels seus beneficis acadèmics, socials i psicològics, però mancat de voluntat transformadora en l’ordre social. Dit això, es pot criticar argumentant que la funció de l’escola no és promoure el canvi social, que per a això ja hi tenim altres organitzacions, com els partits polítics o els moviments socials. Però convé recordar aquí que qualsevol proposta educativa és sempre fruit d’una decisió política. Si aquesta idea no la tenim prou clara, aleshores ens cal tornar a llegir un text com La República de Plató. Que l’escola serveixi a la reproducció social o al canvi social poden ser propostes igualment legítimes des d’un punt de vista polític, però ambdues tenen una finalitat política. En tot cas, si hi hagués alguna diferència, aquesta vindria per la asimetria relativa a la legitimació moral, perquè si el nostre sistema social és injust per les moltes desigualtats que produeix el capitalisme, tal com han documentat nombrosos pensadors socials, entre els quals podem destacar ací Joseph Stiglitz (El preu de la desigualtat), Amartya Senn (La desigualtat econòmica) i Thomas Piketty (El capital al segle XXI), aleshores l’única proposta que té legitimitat moral és la que promou el canvi social a fi de poder garantir l’equitat com a forma raonable i factible de justícia social. Una fita que persegueix, cal subratllar, l’ideal de la cooperació. En aquest sentit, és d’allò més lògic que enguany l’ACI, conjuntament amb l’ONU, hagi definit que el tema del Dia Internacional de les Cooperatives sigui l’equitat, havent escollit com a lema “Trïi cooperativa, trïi equitat” (6).

William Pascoe Watkins ja ens va advertir que “la cooperació no és un moviment econòmic que se serveix de l’educació, sinó un moviment educatiu que se serveix de l’economia” (7). Amb aquesta afirmació ens volia cridar l’atenció sobre la clau de volta del nou sistema social que està bastint el moviment cooperatiu, la realització de la persona en totes les seves capacitats. El sistema econòmic capitalista, llevat d’algunes excepcions, s’ha caracteritzat per l’alienació i desmoralització dels treballadors. La causa principal d’aquesta degradació de la persona ha estat la desigualtat inherent al capitalisme, en la mesura que la propietat privada del capital i dels mitjans de producció comporta l’acumulació de la riquesa en una minoria. Per aquesta raó, la lluita per l’emancipació dels treballadors exigia una nova forma d’organització d’empresa que cooperativitzés la riquesa, i que tingués el seu desenvolupament al marge de l’afany de lucre i la competència, de manera que fes possible la constitució d’un nou subjecte sobre la base de la solidaritat i l’altruisme. En aquest sentit, l’ideal de la cooperació no té raó de ser si no es tradueix en la lluita contra la desigualtat o, dit d’una altra manera, si no milita per l’equitat. De fet, com han reconegut molts pensadors polítics de diferents ideologies –en el liberalisme polític trobem John Rawls (Justícia com a equitat: una reformulació) i en el marxisme analític Erik Olin Wright (Construint utopies reals)–, el sistema econòmic que representa el cooperativisme és el que millor pot garantir la justícia social.

Si apliquem l’ideal de la cooperació a l’àmbit escolar, el primer que cal fer és una efectiva coeducació sexual. Tal vegada, la primera percepció de la desigualtat que tenen els bebès i els nens que entren a l’escola és la divisió per bates de color, roba, joguines, espais de lleure al pati, jocs, grups d’activitats, grups d’amics i, fins i tot, aules o escoles diferenciades per raó del sexe. I al mateix temps cal fer una efectiva coeducació social acompanyada d’ajudes econòmiques a les famílies amb menys ingressos. Un nen triga només uns pocs anys en adonar-se de l’origen familiar, el poder adquisitiu o l’estatus econòmic, i percebrà com una altra desigualtat la divisió per materials escolars, activitats extraescolars, colònies, classes particulars, esports, lleure, viatges o vacances. Si a més el grup escolar d’un centre és homogeni pel que fa a la renda familiar, en diferenciar-se l’escolarització dels sectors més rics (a centres privats i alguns de públics situats en les zones altes de les grans ciutats) i dels més pobres (a centres públics), aquests últims no trigaran gaires anys a adonar-se d’una altra desigualtat imposada. D’altra banda, és del tot necessari establir una interrelació efectiva entre la comunitat educativa i el territori, i per a tal fi la vida escolar s’ha d’acoblar amb les experiències i potencialitats del seu entorn social, començant per la interiorització de les necessitats del barri on es localitza l’escola. I per últim, també cal una nova organització de la vida escolar, ja que l’actual agrupament dels alumnes per edats, matèries, itineraris i capacitats, així com l’actual jornada escolar de difícil conciliació amb la vida laboral, poden generar noves desigualtats (8).

Ja es poden afanyar els cooperativistes a construir una nova forma d’empresa i un nou mercat més just com és el mercat social, que mentre es mantingui la seva coexistència amb el sistema capitalista tot el seu esforç es malmetrà si els seus propis fills continuen vivint la seva escolarització en la desigualtat. Perquè, tal com argumenta Richard Sennet al seu llibre Junts (9), la desigualtat que els alumnes experimenten a l’escola inhibeix la seva capacitat per cooperar, arribant a transformar la seva personalitat, substituint una inclinació natural a la cooperació i a crear vincles socials amb les altres persones per una dependència de les coses que consumeixen, una dependència que els portarà a abocar-se al materialisme i el consumisme que fomenta el capitalisme per a la seva reproducció social.

LA COOPERACIÓ COM A NOU PARADIGMA EDUCATIU: DIFICULTATS I REPTES

L’educació no és tan sols un ideal cultural, també és una tècnica social. Perquè a més de cercar la formació integral de la persona, també albirem la millora de la societat des de la nostra dimensió social i moral. No obstant això, aquest segon aspecte és força més controvertit que el primer, ja que està condicionat d’una manera immediata per la ideologia, i per la qual cosa els resultats dels diferents models d’educació poden ser fins i tot oposats pel que fa al seu interès col·lectiu. En aquest sentit, podríem parlar de propostes pedagògiques compromeses i no compromeses amb el canvi social en funció dels efectes positius que tinguin per al conjunt de la societat. De fet, una proposta pedagògica pot ser força innovadora pel que fa a la seva metodologia o tecnologia didàctica, però pot tenir un nul interès col·lectiu, ja que no contribueix al bon viure del conjunt de les persones.

Certament, qualsevol proposta pedagògica es pot caracteritzar per la racionalitat de les seves finalitats, però només aquelles que conjuguin aquest tret amb la raonabilitat dels seus mitjans, juntament amb la seva deliberació pública per part de tota la comunitat, en la direcció de la bona societat, estaran verament compromeses amb la causa dels drets humans i la justícia social. I entre aquestes propostes pedagògiques no crec pas que sigui ni exagerat ni arbitrari dir que són aquelles que prenen l’ideal de la cooperació, com a eix fonamental a l’entorn del qual es desenvolupa l’educació, les que porten més lluny la voluntat de transformació social en direcció al bé comú i l’equitat, en la mesura que s’assumeix com a condició necessària la col·lectivització de tots els recursos materials i la posada en comú de les diverses capacitats humanes.

I això és així perquè l’aplicació de l’deal de la cooperació a l’àmbit escolar ha de respectar aquell primer principi cooperatiu, formulat pels pioners de Rochdale, d’adhesió voluntària i oberta. És just aquí on radica la diferència entre les utopies socials de les quals es deriven models educatius democràtics i aquelles altres de les quals es deriven models educatius autoritaris. L’educació cooperativista, sigui en la forma d’una cooperativa de treball associat constituïda pels docents o en la forma d’una cooperativa escolar constituïda pels alumnes, no es pot fer amb cap mena d’exclusió ni ha de perseguir cap mena d’homogeneïtzació ideològica en la comunitat escolar. L’aplicació d’un ideal com el de la cooperació cal que sigui sempre procedimental i plausible, defugint tota mena de discriminació o imposició i cercant sempre la inclusió i el convenciment o la persuasió. No té res d’estrany, per tant, que es parli de la praxi cooperativista com d’una veritable escola de democràcia.

Convé recordar que la idea força d’aquell primer principi cooperatiu és la de la responsabilitat, i quan aquesta s’exerceix amb autonomia i llibertat té un enorme potencial transformador. De fet, la pluralitat i tolerància activa són necessàries per avançar com a éssers socials. I des d’un punt de vista moral, no es pot pensar el futur de la humanitat sense la coexistència entre grups i individus que discrepen en les seves opinions i preferències, i que prenen com a via per a la solució dels conflictes el consens i el respecte de les minories. En conseqüència, si l’educació cooperativista realitza en tota la seva potencialitat un principi com el de la responsabilitat, seria un complet despropòsit concebre una cooperativa d’ensenyament o bé una cooperativa escolar que no pugui garantir aquesta coexistència i els necessaris acords entre les diferents posicions ideològiques que defensin els seus membres.

De tota manera, no podem ignorar la dificultat que això representa, perquè hi ha moltes resistències a vèncer quan es vol donar cabuda, en l’àmbit educatiu, a totes les possibles aplicacions de l’ideal de la cooperació, encara que siguin respectuoses i tolerants les unes amb les altres, i sotmetre-les a crítica i debat. Al cap i a la fi, des de l’escola no es pot fer abstracció de la realitat social i no és realista pretendre construir un nou paradigma educatiu des d’un hipotètic grau zero. Per això mateix, des del moviment cooperativista s’ha de fer un gran esforç per visibilitzar encara més la identitat cooperativista i demostrar el seu poder de transformació social, ja que de la percepció dels beneficis del jo cooperatiu i de les polítiques econòmiques i socials resultants d’aquesta subjectivitat, en particular per la classe treballadora i la petita burgesia, dependrà la mobilització de bona part de les forces socials per donar suport i legitimar una alternativa al capitalisme com la que representa el cooperativisme.

Un esforç, cal subratllar, que s’ha de concretar no solament en la promoció del cooperativisme en les escoles, com el programa Aracoop, promogut per la Generalitat de Catalunya, o el programa Un, dos, coop, de Suara Cooperativa, així com en iniciatives de formació sobre l’economia social i solidaria, com les que promou RIPESS, sinó també a augmentar l’oferta en el mercat de treball per incrementar el nombre de cooperadors, així com a liderar una educació per la sostenibilitat i per l’autoregulació de les necessitats tant als escolars com als adults a fi d’aconseguir estendre al conjunt de la societat una nova cultura del treball, del consum i de les finances ètiques més responsables, tant des d’un punt de vista social com moral. Unes mesures, convé advertir, sense les quals és pràcticament impossible bastir un nou sistema social com el que defineix el cooperativisme, per molts esforços que fem des de l’àmbit educatiu.

Si aquesta voluntat no és prou forta, tot allò que aquí hem exposat no deixarà de ser un altre gir de rosca en la crítica del vell paradigma educatiu fonamentat en un jo no cooperatiu. A més a més, com a cooperadors, no podem caure tampoc en la autocomplaença de fer valdre la cooperació com a nou paradigma educatiu només en el grapat de cooperatives d’ensenyament actualment existents. Perquè si aquest paradigma no es pot realitzar en el nostre sistema educatiu d’una forma prou generalitzada, no només afectarà negativament el poder de transformació social de l’educació cooperativista, sinó que també perjudicarà el conjunt del moviment cooperativista pel que fa a la seva credibilitat com a alternativa real i de futur en relació amb el capitalisme avui dia encara hegemònic.

NOTES

 1. Un recull d'aquests escrits es troba al llibre titulat Antologia cooperativista (Barcelona, Curial, 1980) de Joan Ventosa i Roig.   2. Cita presa del text "Del llibre 'Elementos de cooperación escolar' (1955)", a Antologia cooperativista, op. cit., p. 266.  3. Cita presa del Proemi a Antologia cooperativista, op. cit. p.12.  4. Per conèixer les directrius polítiques neoliberals en el nostre sistema educatiu es recomanable el llibre d'Eduardo Luque i  María Pilar Carrera Asalto a la educación. La reforma educativa del PP, Barcelona, El Viejo Topo: 2013.
 5. Com a introducció al tema de l’aprenentatge cooperatiu és força aclaridora la guia publicada per la Universidad Politécnica  de Madrid titulada Aprendizaje cooperativo, Madrid, Servicio de Innovación Educativa de la UPM: 2008, disponible a Internet en 
aquest enllaç http://innovacioneducativa.upm.es/guias/Aprendizaje_coop.pdf.
 6. Una breu anàlisi sobre el tema de l’equitat des de la  perspectiva cooperativista es troba en aquest enllaç: 
http://www.aciamericas.coop/El-tema-del-Dia-Internacional-de-6045
 7. Citació presa del textLa cooperación escolar (1957)”, a Antologia Cooperativista, op. cit., p. 299.  8. No podem desenvolupar ací tot un programa de cooperació escolar, objecte d’un altre article. Però no podem oblidar-nos de  referenciar  el treball de Rinaldo Rizzi, La cooperación en la educación, (Sevilla, MCEP, 1996). Disponible a Internet en 
aquest enllaç: http://www.quadernsdigitals.net/index.php?accionMenu=biblioteca.LeerLibroIU.leer&libro_id=6891
 9. Hi ha traducció espanyola: Juntos. Rituales, placeres y política de cooperación, Barcelona, Anagrama: 2012. En particular  em refereixo al capítol 4 titulat “Desigualtat".