Entrevistem el director general d’Economia Social, el Tercer Sector, les Cooperatives i l’Autoempresa, que ens dóna la seva visió del sector, ens explica la iniciativa de crear una Xarxa d’Ateneus Cooperatius i apunta com a objectius crear més economia social, cooperativisme i llocs de treball partint del mateix sector i, alhora, generar estructures territorials cooperatives arreu del país.

El gener de 2016 Josep Vidal (1973) va ser nomenat director general d’Economia Social, el Tercer Sector, les Cooperatives i l’Autoempresa. Durant l’última dècada, la seva trajectòria professional ha estat vinculada al món del tercer sector en organitzacions com Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), l’European Social Action Network (ESAN) i la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social de Catalunya. Després d’un any de mandat a la direcció general, Vidal reflexiona sobre el paper que juga el cooperativisme dintre de l’ampli paraigua de l’economia social i explica un dels projectes que està impulsant: la Xarxa d’Ateneus Cooperatius.

Durant l’últim any has visitat moltes empreses i entitats de l’economia social. Quines sensacions t’ha transmès el sector i, més concretament, el cooperativisme?

El cooperativisme és un moviment consolidat, reconegut i ben estructurat, amb capacitat de generar recursos i respostes. Inicialment, des de fora, em costava veure la seva homogeneïtat. La primera imatge interna em va transmetre una sensació de certa descoordinació, però després he anat entenent que és una manera de treballar, en què la divergència es permet, es treballa i s’aviva. En el fons, el sector funciona conjuntament. Pel que fa a l’economia social, hi ha una certa base compartida. Però si som exigents, ens adonarem que s’ha de treballar més, falta molt de recorregut perquè tothom s’hi senti representat segons les seves característiques. D’altra banda, també hi ha una manca de fortalesa econòmica per emprendre algunes actuacions de gran calat. Som capaços de generar innovació en petit format, però en elements estratègics estructurals ens costa més.

En el marc del programa Aracoop s’acaba de presentar la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, que preveu la creació de quinze ateneus arreu del país, un “servei de referència on organitzacions cooperatives i d’economia social treballin juntes per crear i impulsar nous llocs de treball”. Quina mena d’interrelacions vol potenciar aquesta xarxa?

L’objectiu és intentar pal·liar una mancança estructural de l’economia social i del cooperativisme en concret: la implementació territorial i la capacitat de fer xarxa. Hi ha xarxes petites que funcionen –com la XES i algunes del tercer sector–, però quan mires el mapa de l’economia social catalana t’adones que estan concentrades a Barcelona i a la seva àrea metropolitana, i que tenen les seves pròpies dinàmiques de treball. En canvi, a Tarragona i Lleida bàsicament hi ha cooperativisme agrari, però no representa tot el que és l’economia social, mentre que a la Catalunya central, les comarques gironines i l’Alt Pirineu,bés més feble. En aquests territoris hi ha tercer sector, però està molt desenganxat de les dinàmiques de treball de l’economia social.

En quins altres elements penseu quan parleu d’ateneus?

L’objectiu és crear més economia social, cooperativisme i llocs de treball par-tint del mateix sector i, alhora, generar estructures territorials arreu del país, perquè no ens en sortirem si ens quedem amb un cooperativisme o una economia social purament centralitzada a Barcelona. Intentarem generar xarxes de treball conjunt autogestionades i generar activitat d’economia social. Això vol dir crear llocs de treball, però també fomentar la intercooperació entre les entitats, debats, interès, formació, etc. I quan ens plantegem tots aquests elements pensem en una paraula: ateneu. Un ateneu republicà, que implicava apoderament de les persones, alfabetització dels treballadors, capacitat de mobilització social, incidència, educació… Creiem que, més enllà de tenir un espai físic, ha de ser un espai de treball conceptual.

Com es concreta aquest espai de treball?

Hem marcat set línies generals que cobreixen àmbits diversos, com per exemple la formació i l’acompanyament als emprenedors col·lectius i la formació per a prescriptors empresarials. Aquestes actuacions s’han de fer en el marc d’una xarxa col·laborativa. Ens interessa que, per exemple, en aquell territori on es faci un ateneu hi participin les cooperatives de consum del territori. I que puguin accedir a alguna línia que aquesta xarxa promocioni o bé que s’aliï amb el mateix ateneu. Volem que hi hagi un espai de referència al territori on la gent pugui pensar en cooperatives i economia social. No hi posem més condicionants, cada proposta naixerà dels interessos o de les necessitats del mateix territori.

Quin paper hi jugaran les entitats representatives del cooperativisme, com la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC)?

La FCTC i la resta de federacions en general hi han de tenir un paper clau, el projecte pot ser un eix o un fil conductor per arribar als territoris. Per exemple, si hi ha un nucli de socis en un territori on s’està fent una actuació, la FCTC pot fomentar que col·laborin. O que, en el futur, les cooperatives que es vagin creant en un ateneu vagin accedint als serveis que ofereix la FCTC. El paper és important en el sentit que, si les federacions hi creuen, les entitats hi participaran. El projecte s’ha conceptualitzat per potenciar les entitats dels territoris i fomentar la creació de cooperatives.

Com valores l’elevada xifra de cooperatives creades el 2016 (115 a data d’agost de 2015), tenint en compte que una gran majoria són de dues persones sòcies?

En primer lloc, després d’aquests anys tan durs de capitalisme salvatge, el cooperativisme i l’economia social interessen. La gent s’ha adonat que cal fer economia d’una altra manera; és un aspecte que cada cop és més transversal. Al principi, aquest àmbit estava més circumscrit a gent molt conscienciada, però ara és més transversal gràcies a operadors en nous sectors que han ajudat a veu-re que hi ha una altra manera de fer les coses. Per tant, crec que existeix un cert dinamisme que cal aprofitar. D’altra banda, el fet que es puguin fer cooperatives de dues persones ha generat debat, però després de valorar-ho crec que és positiu. La llei no permet que hi hagi dos socis indefinidament i facilita la participació de la gent en projectes cooperatius i democràtics. Siguem realistes: sovint els projectes creixen entre dos amics, i que dues persones es decantin per una cooperativa en comptes de fundar una societat limitada és molt útil. Primer, es genera una activitat i, aleshores, es posa a disposició d’altres treballadors que hi vulguin entrar amb tots els drets.

Què en penses, de la multiplicitat d’organitzacions d’economia social que han sorgit durant els darrers anys (la Confederació, Patronal de Tercer Sector Social i, més recentment, la Cambra d’Economia Social)?

No hi veig cap problema. Cal que tothom tingui la seva funció i utilitat. La Patronal del Tercer sector ha de donar exemple i demostrar que és un altre tipus de patronal. La Cambra no pot substituir res, ha d’ajudar a construir dinàmiques i discurs conjunt entre tots els sectors de l’economia social del país que no tenien un espai continu on trobar-se. La cambra també ha de servir per-què si un altre dia hem de fer la Llei d’economia social i solidària hi hagi uns elements compartits i que ja no els posem a discussió de base. Actualment, la llei espanyola és poc concreta i obre grans portes a em-preses que no són economia social. Segons com s’interpreti la llei –sent una mica flexible–, aquestes empreses es poden definir com a economia social. D’això, l’economia capitalista –i sobretot la neoliberal– en sap molt. No ataca el boom de l’economia social, se’l menja. I si els ma-teixos operadors catalans no s’acaben de decidir a l’hora de definir què és i què no és economia social, anem malament. Es tracta de coses que no poden decidir soles la FCTC, la XES ni el Tercer Sector. És positiu que hi hagi un espai –es digui com es digui– que posi els ciments perquè a Catalunya tinguem clar el que és i el que no és economia solidària, i siguem capaços de generar una normativa pròpia.

El 2013, el Parlament català va adoptar una resolució que demanava al govern que elaborés una nova llei sobre l’economia social i solidària. La Direcció General la impulsarà?

La valoració final és que cal un procés participatiu molt profund. Tenim una primera proposta elaborada per la XES, però abans de portar-la al Parlament seria bo que s’hagués generat una certa necessitat de discussió entre el mateix sector. Hi ha sectors que no l’han madurat i hem de continuar fent aquesta activitat perquè puguem elaborar la llei en un futur proper o quan comencen la República. Dit això, la nostra legislatura és d’un any i mig, i no creiem que s’hagi d’obrir una cosa i deixar-la a mitges. No és una llei qualsevol, que puguem portar al terreny de la discussió parlamentària, presentar-la al sector i fer quatre modificacions. Aquesta llei necessita molta participació, les mateixes entitats ja són molt participatives. Si ho fem, ha de ser amb un procés on tothom se senti còmode i, al final, arribar a un consens ampli.

Algunes ciutats, com ara Barcelona, estan promovent l’economia soci-al i solidària als seus municipis. Com es poden coordinar millor amb la Generalitat a escala nacional?

Crec que la coordinació es basa en el fet que cadascú assumeixi les competències que li corresponen. A nosaltres, com a marc general, ens toca vetllar perquè hi hagi un bon desenvolupament legal i potenciar elements que reforcin les cooperatives i les entitats d’economia social. Per la seva banda, els ajuntaments han de consolidar o generar línies de treball adaptades a les necessitats del seu territori. En algun moment hauríem de ser capaços de fer un marc de col·laboració entre els ajunta-ments i la Generalitat, amb un diàleg sobre l’economia social i les necessitats. Al final, hi ha tres potes: el sector, que ja està estructurat i fa propostes prou importants; el marc dels ens locals, que cada vegada està més actiu i que tindrà alguna cosa a dir-hi, i la Generalitat, que és qui té les competències en el món del cooperativisme. Tot això encara és molt incipient, però per ara ens n’estem sortint prou bé.

En l’etapa a ECAS vas viure en primera persona el procés d’internacionalització de les empreses socials i vas tenir l’ocasió de representar el sector a Brussel·les. Creus que la veu de les empreses socials es té prou en compte a la Unió Europea?

Crec que tenen molt poca incidència. En aquest moment, sabem que el Par-lament Europeu està discutint si fer un Social Business Initiative 2 centrat en economia social i solidària. No tenim una veu clara en l’àmbit europeu. El representant estatal més clar que tenim és la Confederación Empresarial Española de Economía Social (CEPES). En aquests moments, si realment s’està intentant generar un pla d’actuació, avançar en economia social i generar nous documents vinculants, hem de tenir veu pròpia. Intentarem promocionar que les federacions hi participin, perquè ens agradi o no, encara hi ha moltes directives i lleis que ens venen d’Europa i que marquen com s’han de fer les coses.

Organitzacions com la FCTC, la Confederación Española de Cooperativas de Trabajo Asociado (COCETA) i la Federación Andaluza de Empresas Cooperativas de Trabajo (FAECTA) reclamen la inclusió de clàusules que afavoreixin la contractació pública socialment responsable als ajuntaments. Creus que la Generalitat pot recollir aquest tipus de propostes i aplicar-les?

La Direcció General de Contractació Pública ja ha treballat el tema de clàusules socials i de reserva de contractes per a entitats o empreses d’economia social, sobretot centrades en empre-ses d’inserció i centres especials de treball (CET). Hem de tenir en compte, però, que les clàusules socials poden ser una cosa molt bona, però no són la solució per a tot. Pel que fa a la inserció laboral, per exemple, les clàusules socials mai no poden beneficiar una forma jurídica concreta. Poden especificar que el 10% del personal que es contracti per executar un contracte es trobi en risc d’exclusió, i això es pot fer de dues maneres: contractació directa o contractació mitjançant un CET. La clàusula social pot establir que el producte sigui de quilòmetre zero, però no parla de formes jurídiques ni dels criteris d’organització interna de l’empresa. D’altra banda, si a les clàusules socials no hi poses un criteri d’equitat laboral o compliment del conveni, pots acabar fent inclusió de col·lectius de risc però amb condicions laborals pèssimes. El sector haurà de fixar quins requeriments demana a les empreses perquè siguin socialment responsables. No ha de ser el mateix una empresa de l’economia social que una empresa socialment responsable.

Aquest, doncs, seria el quid de la qüestió?

Quan siguin el mateix, segurament haurem perdut la batalla. Actualment hi ha moltes empreses que es consideren socialment responsables, però hauríem d’avaluar quins són els seus criteris. Potser una cooperativa no compleix alguns requisits de responsabilitat social corporativa, però continua tenint una responsabilitat social envers la societat molt més elevada que qualsevol altra que els compleixi. Per tant, s’ha d’avaluar si una empresa es democratitza, té un objectiu social, prioritza el treball per sobre del capital, fomenta l’equitat, no hi ha bretxa salarial… En qualsevol cas, crec que com més avancem en aquest camí, més fàcil serà que l’economia s’adapti millor a les necessitats de les persones i no a les del diner i les grans corporacions. Hem de mirar que tot això no es dilueixi, perquè, en algun moment, la responsabilitat social corporativa pot acabar xocant amb el que realment és la força de l’economia social, i hauríem de fer que fossin complementàries.