Joan Ventosa i Roig era de la classe d’homenots, segons deia en Pla, que van construir la Catalunya del primer terç del segle XX. Nascut a Vilanova i la Geltrú el 1883, farmacèutic i perit agrícola, i aficionat a la química, les ciències naturals, la naturalesa i l’agricultura. Fou nacionalista, republicà, lliure pensador i cooperativista, elements que configurarien el seu pensament expressat en múltiples articles i llibres, centrat sempre en els valors de la democràcia, la cooperació i el bé comú. La seva activitat estigué guiada per l’exigència del rigor analític, la convicció d’una gestió responsable i la pràctica continuada d’actuar amb iniciativa, tot i estimulant sempre comportaments col·lectius.

Promotor i dirigent de l’economia social a Catalunya

Va ser un dels grans promotors de l’economia social a Catalunya i el seu dirigent més destacat, entenent per economia social l’activitat econòmica i de gestió d’aquelles entitats on les persones i el seu objecte social prevalen sobre el capital, que funcionen democràticament i que posen els interessos col·lectius per damunt de tota idea de benefici particular. L’economia social és un concepte que neix el segle XIX i que tingué la seva expressió més alta en l’Exposició Universal de París, l’any 1900, amb la realització del Palau de L’Economia Social, promogut per Charles Gide.

El 1908, Joan Ventosa es va fer soci, i després en seria president, de la cooperativa de consum La Regeneradora, que instal·là el nou local a la plaça de la Vila de Vilanova, davant de l’Ajuntament, en un edifici de la seva propietat que tenia en els baixos el local de vendes i el forn de pa de la cooperativa, mentre que arrendava la resta al Centre Federal, on hi havia el cafè, la sala d’actes i la biblioteca.

El 1913 va organitzar un gran acte de difusió de les cooperatives i mutualitats catalanes amb la presència dels grans dirigents del moment: Salas i Anton i F. Ripoll de la Federació de Cooperatives, i el doctor Girona de la Quinta de Salut l’Aliança.

Fou vocal i després vicepresident de la Biblioteca Museu Balaguer, soci de l’Ateneu de Vilanova, on donà classes de tècniques agràries i des d’on es promogué el II Congrés d’Ateneus i Associacions de Cultura el 1912. Membre del consell directiu del Sindicat Agrícola Comarcal de Vilanova, fou també el promotor del Montepío i Caixa d’Invalidesa Vilanovina. Més tard, donà suport i fou soci de la Cooperativa Elèctrica de Vilanova i col·laboraria també en el desenvolupament de la Federació Farmacèutica, la cooperativa dels farmacèutics.

El 1918 va publicar el llibret titulat Les cooperatives obreres, dedicat als companys de la Regeneradora de Vilanova, on exposa les bases doctrinals del cooperativisme i les diferents formes de realitzar-lo, mitjançant les cooperatives de consum, de producció, d’explotació de la terra, les habitacions obreres i la previsió i la instrucció. Neix la cooperació en el treball en comú guiat pels criteris de reciprocitat i d’equitat, així com per l’ideal de la transformació completa de la societat, de forma que predomini el valor del treball i s’eliminin els intermediaris innecessaris i paràsits. El seu és un pensament socialitzant i d’alternativa al capitalisme. Aposta pels models col·lectivistes o mixtos per sobre dels individualistes, per tal de dotar les cooperatives de reserves col·lectives potents.

En l’article “Menys cooperatives i mes cooperadors” de 1920 exposa amb insistència que la idea més aproximada de la força del moviment cooperativista no és el nombre de societats, sinó el de les persones associades. És aquest un debat constant en el cooperativisme de consum i en general, des dels seus orígens a Catalunya, el de la necessitat de superar la dispersió i l’esperit de capelletes per incidir més a aconseguir els recursos que es necessiten, concentrar esforços i poder competir en millors condicions. En aquest sentit, també és interessant l’article “Cooperatives de classe i de partit”, de l’any 1924, on defensa la neutralitat i obertura de les cooperatives, més enllà dels partidismes i sectarismes, com a forma autònoma de contribuir a l’emancipació social, amb independència de l’acció política dels seus membres i de l’acció conjunta amb les altres organitzacions, quan sigui necessari per a l’interès comú. Hi ha un bona Antologia Cooperativista, a cura d’en Jacint Dunyó, que recull els seus principals escrits.

El 1922, Ventosa fou elegit president de la Federació de Cooperatives de Catalunya, entitat que agrupava més de dues-centes cooperatives de tot el país. El 1924 l’escolliren membre del comitè central de l’Aliança Cooperativa Internacional (ACI) i el 1928, en constituir-se la Federación Nacional de Cooperativas de España, va resultar també elegit com a president. Des d’aquest càrrec promogué la Asociación Cooperativa Popular de Seguros La Previsión Social.

Ventosa es va convertir en el gran dirigent del cooperativisme català i de l’Estat espanyol, i posseïa, a més, una notable projecció internacional a través de l’ACI.

El 1931 va participar en la fundació d’ERC i sens dubte influí perquè, en els seus estatuts, es recollís la recomanació que els seus militants treballadors es fessin de la cooperativa de la localitat i del sindicat més afí (article 8). Al mateix temps, el document de Principis Bàsics incorpora dins de les qüestions socials la protecció legal de les cooperatives de producció i consum. Ventosa va ser elegit diputat en la República, i posteriorment l’octubre de 1933 fou designat conseller d’Agricultura i Economia del Govern de la Generalitat de Catalunya. Abans havia deixat la presidència de la Federació on fou substituït per en Miquel Mestre. El 1936 seria designat membre del Consell d’Economia de Catalunya, i secretari de la Junta General de Cooperación de l’Estat.

Resumeix bé el seu pensament cooperatiu quan diu, en l’escrit “L’Esquerra i la Cooperació”, de 1933: “les cooperatives, ultra aquella funció desmercantilitzadora de la producció i el canvi, compleixen altra finalitat, que és la de realitzar la socialització de la riquesa, amb la formació d’un capital col·lectiu, irrepartible, que no és altra cosa que un veritable drenatge del capital circulant, en favor exclusiu de tots els consumidors , acumulació que pertot arreu arriba a quantitats fantàstiques, i que en el nostre país, malgrat la modèstia de les cooperatives comparades amb les del estranger, ascendeix ja a una quantitat respectable de milions.”

Cal remarcar que la seva participació en la vida i millora de Vilanova durant aquests anys fou activíssima, tant professionalment com a director del Laboratori Municipal, com en qualitat d’organitzador social de les diferents entitats, i també com a polític, ja que fou primer regidor i després alcalde de la vila pel Partit República Federal, i la tarda del 14 d’abril de 1931 proclamà la República Catalana des del balcó de l’ajuntament de Vilanova. Tampoc no podem oblidar la seva activitat a la revista Democràcia, que dirigí, i a Acción Cooperativista, entre molts altres periòdics.

Guia de la Llei de bases de la cooperació i de les lleis de cooperatives de 1931 i 1934

Un aspecte poc conegut però d’especial significació en el món cooperatiu va ser la seva activa intervenció en els processos legislatius del cooperativisme a Catalunya i a Espanya. En assumir la presidència de la Federació de Cooperatives, hagué de substituir Eladi Gardò, l’anterior president, en la comissió encarregada de redactar el Projecte de bases per a una llei de cooperatives, en què treballava l’Instituto de Reformas Sociales, del Ministerio de Trabajo, amb els senyors Montalbo, Gascón i altres. El 1931, curiosament, com a parlamentari li tocà presidir la comissió redactora de la Llei de cooperatives, que el Congrés de Diputats aprovaria finalment aquell mateix any. Hem de tenir en compte que fins aleshores les cooperatives es regien per la Llei d’associacions de 1887.

encara avui dia. El seu article 1 defineix les cooperatives com “associacions de persones que tenen per objecte satisfer algunes necessitats comunes, procurant la millora social i econòmica dels seus associats mitjançant la seva acció conjunta en una obra col·lectiva que tendeix a eliminar el lucre”. La llei establia també la seva naturalesa democràtica, incorporant el principi d’una persona un vot, la constitució d’un fons de reserva col·lectiu, les diverses classes de cooperatives, la condició de cooperatives populars i el seu tractament fiscal. Posteriorment, se n’aprovà el reglament, que desenvolupava la normativa bàsica.

La primera Llei de cooperatives de l’Estat va establir les bases del que s’entén per cooperativisme, una definició vàlida en bona part Però sens dubte el text mes rellevant seria la Llei de bases de la cooperació de 1934, que estableix les bases comunes de les cooperatives, les mutualitats i els sindicats agrícoles. Com va dir en presentar la Llei al Parlament de Catalunya, “si es té en compte la finalitat de totes aquestes organitzacions es nota que tenen un caràcter comú predominant, el de complir un servei, eliminant al mateix temps tota idea de lucre entre els associats i entre aquests i l’entitat a què pertanyen.” Reforçaven el seu funcionament democràtic, els fons de reserva irrepartibles de les entitats i la seva autonomia organitzativa. Es tracta de la primera llei d’economia social d’Europa, expressió del paper d’avantguarda que va adquirir Catalunya en aquesta època i del seu compromís efectiu en la consecució d’una major democràcia econòmica. Sens dubte, la llei de bases recull la doctrina de la cooperació de Ventosa i Roig, a la qual va dedicar, en bona part, la seva vida, i que considerava una aportació essencial per a la democratització de l’economia.

La Llei de bases instituí el Consell Superior de la Cooperació, dependent del Departament d’Economia i Agricultura, amb les funcions d’estudiar i regular tot allò referent a la cooperació, fomentar el moviment cooperatiu i gestionar el registre i la inspecció de les societats, això és, de les cooperatives, sindicats agrícoles i mutualitats no mercantils.

En els mesos posteriors es publicarien la llei de cooperatives i la llei de sindicats agrícoles, que desenvoluparien amb més precisió la regulació jurídica i societària d’aquestes entitats i que farien de referència per a totes les legislacions posteriors.

La intervenció en les col·lectivitzacions

Ventosa i Roig va participar des de la Generalitat de Catalunya en el procés de les col·lectivitzacions de les indústries catalanes, que tingueren lloc com a conseqüència de la resistència a l’aixecament militar feixista i l’ocupació obrera de les fabriques. Les col·lectivitzacions són, sens dubte, una de les experiències més interessants de socialització de l’economia i ERC va demanar a en Ventosa, com a expert cooperativista que era, que participés en la seva regulació des del seu lloc en el Consell d’Economia de Catalunya i el 1937 des de la Comissió d’Aplicació del Decret de Col·lectivitzacions.

Ventosa substituiria en el Consell d’Economia de Catalunya en Martí Barrera per part d’ERC. El Consell va ser creat quinze dies després de la sublevació militar de 1936 i tenia la funció d’endegar l’economia catalana després del desgavell de la sublevació i de l’ocupació de les fabriques pels obrers. Primer promogué el Decret de Col·lectivitzacions i Control Obrer i després s’encarrega d’organitzar la producció.

Les empreses col·lectivitzades, totes les de més de cent treballadors, estaven gestionades per un Consell d’Empresa nomenat pels mateixos treballadors, i hi participava també un interventor de la Generalitat. L’activitat estava coordinada pel Consell General de la Indústria del Departament d’Economia. Els beneficis es distribuïen de la forma següent: 50% per a la Caixa de Crèdit Industrial i Comercial de Catalunya, 15% per a atencions socials de caràcter col·lectiu, 20% per al fons de reserva i amortitzacions i un 15% per a disposició de l’assemblea de treballadors. Aquesta organització era el resultat d’una visió consensuada entre ERC, la CNT i el PSUC, i possiblement estava influïda per l’experiència cooperativa.

A partir dels fets de maig, Ventosa s’incorporà a la Comissió d’Aplicació de les Col·lectivitzacions, que presidí Serra Moret i on hi havia també Capdevila. Tots ells actuaven com a permanent de la Comissió i es reunien dues vegades a la setmana per tal de prendre les nombroses resolucions que exigia el funcionament de les empreses.

Ventosa va defensar que les cooperatives i els sindicats agraris no havien de ser col·lectivitzats perquè ja eren de per si empreses col·lectives i democràtiques, que havien de coordinar els seus esforços amb les politiques públiques de la Generalitat, si be depenent directament del Consell Superior de Cooperatives, d’acord amb la Llei de cooperatives, en aquelles funcions de control i ordenació de l’activitat que corresponguessin, una manera de reforçar la seva autonomia.

Exili i difusió del cooperativisme a Mèxic i Sud-amèrica

L’exili, primer a França i després a Mèxic, fou molt dur. Pogué afrontar-lo gràcies als ajuts de la família, d’ERC, de l’Aliança Cooperativa Internacional i dels maçons. A Mèxic hagué d’acceptar diferents treballs per poder anar endavant i mantenir la família, fins a aconseguir un contracte amb el Ministeri d’Educació on donà classes als professors, inspeccionà les escoles i desenvolupà un ampli projecte de promoció de cooperatives escolars que estendria per tot el país.

L’any 1949 va publicar a Colòmbia el llibre Les Cooperatives i l’Estat, en què defensa l’autonomia de les cooperatives, així com el perill dels privilegis i de la protecció oficial, tot entenent que l’ajuda dels estats ha de consistir en el seu respecte i promoció, i en especial en la introducció dins de les escoles de l’educació en la cooperació.

En 1953 fou nomenat soci a Mèxic del Centre Nacional d’Estudis Cooperatius de Brasil, i el 1956 publicà per encàrrec de la Unesco el treball titulat Les cooperatives escolars. Redactà, també per encàrrec aquets cop del govern mexicà, un esborrany de Llei de cooperatives escolars, i el 1961, l’any de la seva mort, va veure publicat finalment el llibre El moviment cooperatiu a Catalunya, amb el qual va guanyar els Jocs Florals de Mèxic, l’any 1957. Va ser un enamorat de Mèxic, però morí enyorant Vilanova i Catalunya.