La crisi econòmica, financera i social que ens està afectant aquests darrers anys ha omplert diaris, noticiaris, tertúlies mediàtiques i converses de sobretaula de paraules i conceptes relacionats amb l’economia i les finances. El que fins abans de la crisi era argot per a iniciats ha passat a formar part del vocabulari general. I parlar de les oscil.lacions de la prima de risc o de les participacions preferents és, desgraciadament, el pa de cada dia per a molts ciutadans que han vist afectada la seva butxaca en gran part pels disbarats, intencionats o innocents. Ja diuen que els cementeris són plens de bones intencions d’un munt de professionals de les finances que han contribuït a fer créixer una bombolla que ens ha esclatat a la cara a tots plegats.

I és ben sabut que aquesta crisi l’estem i l’acabarem pagant tota la ciutadania. Amb menys serveis. Amb pèrdues de poder adquisitiu i de drets socials. Amb rescats a entitats que han actuat de manera poc honorable, els responsables de les quals continuen traient pit sense el més mínim rubor i sense patir conseqüències econòmiques per les seves decisions.

La crisi, doncs, ens ha obligat a estar alerta i a intentar comprendre aquest gran taulell de joc en què s’ha convertit el sistema financer global. Més que res per tal que el bancari de la cantonada no ens vengui gat per llebre ni faci amb els nostres diners el que no faria amb els seus.

La crisi, doncs, ens ha obligat a estar alerta i a intentar comprendre aquest gran taulell de joc en què s’ha convertit el sistema financer global. Més que res per tal que el bancari de la cantonada no ens vengui gat per llebre ni faci amb els nostres diners el que no faria amb els seus.

En aquest article, he intentat explicar de manera resumida i entenedora alguns d’aquests conceptes que m’han semblat més rellevants i recurrents amb la intenció d’animar el lector a augmentar els seu coneixement sobre el món financer, pensant que coneixent-los millor tindrem més elements per triar el gra de la palla i per saber si hi volem jugar i quin és l’equip que més ens agrada.

Avui dia, amb una connexió mitjana a Internet és possible accedir a informació valuosa sobre gairebé qualsevol cosa. Els termes econòmics i financers no són cap excepció. Així que si necessiteu conèixer amb més detall aquests conceptes, si els teclegeu al vostre buscador de ben segur que trobareu el fil per trobar les respostes que us calen.

Als llocs a internet de la Comissió Nacional del Mercat de Valors, del SAREB, del FROB, del Fons de Garantia de Dipòsits, de l’Institut d’Estadística de Catalunya, del Banc d’Espanya, entre altres, trobareu abundant informació sobre aquests i altres temes relacionats.

FONS DE GARANTIA DE DIPÒSITS I D’ENTITATS DE CRÈDIT

Els primers fons creats per garantir la confiança en les entitats de crèdit que capten els diners d’estalviadors i dipositants es van crear l’any 1977 en el context dels canvis socials, polítics i econòmics que va comportar l’arribada de la democràcia a Espanya.

Els fons creats en aquell moment varen tenir una orientació sectorial i, en primer lloc, es varen constituir els Fons de garantia de dipòsits en establiments bancaris i en caixes d’estalvi i, posteriorment, el de cooperatives de crèdit.

Des de la seva creació, els fons de garantia de dipòsits s’han marcat com objectiu actuar en dues línies: per una banda, garantir els fons dipositats en les entitats per fer front a una eventual incapacitat d’aquestes per retornar-los, i per l’altra, mantenir l’estabilitat del sistema financer.

Als anys noranta, dins del procés d’integració financera a la Comunitat Europea, es va incorporar el nivell mínim de cobertura dels dipòsits de 20.000 euros, adoptat pel conjunt de la Unió Europea.

Posteriorment el 2009, el nivell va arribar a la cobertura actual de dipòsits mínima i màxima que és de 100.000 euros per als 27 estats membres.

Després d’aquestes modificacions, el Reial decret llei 16/2011, de 14 d’octubre, signat pel llavors president Rodríguez Zapatero, va unificar els tres fons existents en un únic Fons de garantia de dipòsits d’entitats de crèdit i va desenvolupar la funció de reforç de la solvència i funcionament de les entitats.

El 2012, en plena crisi del sistema financer espanyol, quatre anys després de ser qualificat com el més sòlid del món, es crea el FROB, que s’ocuparà de la resolució de les entitats amb problemes i deixarà al FGD la funció única de garantir el retorn dels dipòsits per l’import establert.

El fons es nodreix de les aportacions obligatòries fixades reglamentàriament que han de fer les entitats de crèdit i està obligat a tornar fins un màxim de 100.000 euros per dipositant en els casos en què l’entitat de crèdit sigui declarada en concurs de creditors o el Banc d’Espanya declari que l’entitat no pot complir les obligacions que té amb els inversors. La garantia s’estén tant als dipòsits en diners com als dipòsits en valors o altres instruments financers.

FONS D’INVERSIÓ

Els fons d’inversió són patrimonis sense personalitat jurídica, formats per les aportacions d’un conjunt d’inversors. La societat gestora administra i representa el fons, custodiat per la societat dipositària, i s’encarrega d’invertir aquestes aportacions en diferents actius i instruments financers; la seva evolució en els mercats determina els resultats, positius o negatius, obtinguts pels inversors que s’anomenen partícips. La unitat d’inversió és la participació. Els fons d’inversió són institucions d’inversió col·lectiva (IIC) de caràcter obert, de manera que, en general, qualsevol inversor pot entrar (subscripció) o sortir (reemborsament) lliurement segons la seva conveniència.

Existeixen diversos tipus de fons atenent el tipus d’inversió o d’altres característiques: de renda fixa, de renda variable, mixtos, globals, mobiliaris, immobiliaris, de fons, subordinats, cotitzats, garantits, etc.

Cada fons d’inversió té una política d’inversió particular que determina el seu perfil de risc. Aquesta política, juntament amb altres aspectes rellevants, ha d’estar explicada en el fullet informatiu que ha d’estar inscrit en els registres oficials de la CNMV.

FROB

El Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB) és una entitat de dret públic que té com a objecte gestionar els processos de reestructuració i resolució de les entitats de crèdit.

Neix a l’empara de la Llei 09/2012, de 14 de novembre de 2012, amb una dotació inicial de 9.000 milions d’euros, ampliats posteriorment amb una altra dotació de 6.000 milions més. Aquests fons propis del FROB estan constituïts per fons públics que s’estableixen en els Pressupostos Generals de l’Estat.

El FROB està administrat per una comissió rectora composta per nou membres designats pel Banc d’Espanya i per altres organismes de l’Administració pública.

El FROB és la resposta de l’administració a la crisi de solvència de les entitats financeres.

Per aquest motiu es crea aquest organisme amb fons propis públics i amb capacitat legal per gestionar les crisis dels bancs i per actuar en tres tipologies d’intervencions: actuació inicial, reestructuració i resolució.

En definitiva, l’Administració pública, a través d’aquest instrument jurídic, injecta recursos públics en el sistema bancari. Obeeix a la idea que la resolució dels problemes que el mateix sistema ha generat per les vies ordinàries comportaria un col·lapse del sistema financer de conseqüències imprevisibles.

INVERSIÓ ECONÒMICA

En el context empresarial, quan una unitat econòmica, ja sigui una societat mercantil, una cooperativa o qualsevol altra forma jurídica que porta a terme una activitat econòmica, inverteix capital està transformant capital monetari, és a dir, diners, en capital real. Amb els diners s’adquireixen actius, que són els elements que permetran fer possible l’objecte social de l’organització. Aquests actius poden ser materials o immaterials.

Quan parlem d’actius materials ens referim a béns tangibles, mesurables, l’essència dels quals és física. Exemples d’actius materials són les màquines, els elements de transport, els terrenys, les construccions, les instal•lacions, etc.

Els actius immaterials, per contra, són intangibles, la seva mesura presenta dificultats importants i no són emmagatzemables, ja que la seva naturalesa no és física. Seria el cas d’una marca, una patent, una aplicació informàtica, una concessió administrativa, etc.

Quan la inversió és financera, vol dir que l’organització disposa d’un estoc de diners que no està utilitzant. Generalment les empreses compren productes en els mercats financers per tal d’obtenir una rendibilitat que permeti:

  • que els diners que no s’estan utilitzant no perdin valor per l’efecte de la inflació, i
  • aconseguir recuperar el preu que cal pagar quan necessita diners, no en té i els ha de demanar.

Els accionistes inverteixen en les empreses mercantils, adquirint accions o obligacions amb l’expectativa d’obtenir una rendibilitat pels seus diners. I això és així en les societats anònimes que cotitzen en els mercats organitzats.

En moltes societats limitades, és corrent que els seus propietaris, els accionistes, desenvolupin en el si de l’empresa el seu projecte professional de manera que la seva inversió té més a veure amb el treball que hi desenvolupen que amb la seva expectativa de rendibilitat per la seva inversió.

En el mon cooperatiu, especialment en el de les cooperatives de treball associat, els socis de treball aporten el seus diners, el capital social, per tal de contribuir col·lectivament a fer que l’objecte social de l’organització es pugui realitzar deixant en un terme molt secundari la rendibilitat que d’aquesta inversió es pugui obtenir. I pel que fa als drets polítics, en les cooperatives, vist que el seu funcionament és democràtic, cada soci té un vot amb independència de l’aportació econòmica que hagi fet al capital social.

PALANQUEJAMENT

Quan es diu que una empresa està fortament palanquejada acostumem a entendre que utilitza gran quantitat de finançament extern. En altres paraules que està molt endeutada.

Però, a més a més d’això, el terme palanquejament pot estar indicant alguna cosa més. Arquimedes, al voltant de l’any 340, va deixar escrita la famosa frase: «Doneu-me un punt de suport, i mouré el món» per referir-se a l’efecte de la palanca: un petit esforç es podria multiplicar fins a desplaçar el planeta si la palanca fos prou llarga i el punt de suport estigués situat a la distància adequada.

De manera semblant, el finançament extern, multiplica la rendibilitat dels fons propis o d’una inversió quan parlem del palanquejament financer, i els costos fixos fan el mateix amb el resultat d’explotació quan parlem del palanquejament operatiu.

Palanquejament financer

L’efecte palanca es pot observar en l’exemple següent. Suposem que es disposa d’una quantitat de 20.000 euros i es decideix comprar renda variable. Al cap de l’any, aquesta inversió ha donat una rendibilitat del 20%, de manera que es venen les accions i s’obtenen 24.000 euros. El guany és de 4.000 euros i la rendibilitat obtinguda ha estat de 4.000/20.000 = 20%.

Ara plantegem l’operació d’una altra manera. En lloc de comprar les accions utilitzant els 20.000 euros, només s’inverteix la meitat i els restants 10.000 euros es financen amb un préstec que té un cost del 8% anual. Al cap de l’any es venen les accions i s’obtenen 24.000 euros. Es tornen al banc els 10.800 euros, el préstec i els interessos, de manera que queden 13.200 euros. Així s’han obtingut 3.200 euros per una inversió de 10.000 i la rendibilitat rendibilitat s’ha enfilat fins al 32%, dotze punts per sobre de la rendibilitat que s’obtenia invertint els 20.000 euros. Si amb els altres 10.000 s’hagués fet simultàniament una operació semblant, el guany hauria estat de 6.400 euros i la rendibilitat obtinguda pels 20.000 euros, hauria estat del 64%.

El paral·lelisme amb l’efecte bombolla és més que evident. L’efecte multiplicador actua, però, de la mateixa manera sobre beneficis i pèrdues. Si cau el valor de les accions, l’empresa no podrà tornar el crèdit amb les conseqüències que això pot comportar.

Palanquejament operatiu

Dir que una empresa està fortament palanquejada operativament vol dir que gran part dels processos necessaris per produir els béns o els serveis que posa al mercat estan internalitzats, és a dir, formen part dels seus costos fixos.

La palanca en aquest cas actua de la manera següent. Suposem dues empreses que fabriquen i venen productes semblants. Els costos totals, per al mateix volum de producció, també són similars, però la seva estructura difereix. L’empresa V té molts costos variables i pocs fixos, i l’empresa F, a l’inrevés. Si les dues experimenten un increment en les vendes, F obtindrà un resultat d’explotació més gran que V.

De la mateixa manera, el mateix descens en les vendes afectarà més el resultat de F que el de V.

Des de la lògica capitalista, que entén l’empresa com una inversió feta pels seus accionistes, existeix un incentiu poderós cap al palanquejament ja que, com hem vist, utilitzant finançament extern multipliquem la rendibilitat. Això, sempre que obtinguem resultats positius que hauran de cobrir, a més, el cost del finançament utilitzat. Si no, el que es veurà multiplicat seran les pèrdues.

Des de l’òptica de l’empresa cooperativa la rendibilitat de les aportacions al capital no és ni tan sols un objectiu. Tindrà sentit analitzar quina és la combinació òptima de capital propi i finançament extern per assegurar el millor desenvolupament de l’activitat, l’estructura de costos, la inversió necessària, la dimensió, etc.

POBRESA

El 6 de desembre de 2013, el titular d’un diari deia: “El risc de pobresa ja arriba al 28% de la població espanyola”. Tots tenim una percepció del significat de la pobresa, però, què vol dir a efectes estadístics?

Per mesurar la pobresa s’utilitzen tres indicadors: la taxa de risc de pobresa, la privació material i la intensitat del treball a la llar.

El concepte de pobresa que s’utilitza a la taxa de risc a la pobresa és el de pobresa relativa i es calcula a partir del nivell de vida mitjà de la societat que s’observa. Es considera el nivell de vida mitjà el valor central de la distribució de la renda, és a dir, la mediana. El llindar que s’estableix per considerar la població pobra és el 60% de la mediana dels ingressos disponibles anuals equivalent de les persones. La taxa de risc a la pobresa és el percentatge de persones que queden per sota d’aquest llindar.

Aquesta taxa es considera abans i després de les transferències socials amb l’objectiu de quantificar l’esforç que realitza el sistema de protecció social per tal de reduir el risc a la pobresa. S’analitzen tres tipus de taxes, segons els diferents ingressos comptabilitzats: ingressos abans de totes les transferències socials, ingressos després de les pensions per vellesa i supervivència, i ingressos després de totes les transferències socials (pensions, prestacions d’atur, assistència social o protecció a la família).

L’índex de privació material es refereix a la dificultat dels individus o les llars per pagar els béns de consum i les activitats que es considera que són pròpies d’una societat en un moment donat i no té en compte l’existència d’estils de vida volgudament austers. Les variables utilitzades per mesurar la privació material són:

  1. Pagar les factures de lloguer, hipoteca o serveis públics
  2. Mantenir la llar adequadament calenta
  3. Assumir despeses inesperades
  4. Menjar carn o proteïnes de forma regular
  5. Anar de vacances
  6. Disposar d’aparell de televisió en color
  7. Disposar de rentadora
  8. Disposar de cotxe
  9. Disposar de telèfon

Amb aquests indicadors es construeixen la taxa de privació material, que mesura el percentatge de població que té carència en tres ítems de la llista, i la taxa de privació material severa, que és el percentatge de població que té carència de quatre dels ítems com a mínim.

La intensitat de treball de la llar (IT) mesura el nombre de mesos realment treballats respecte dels que es podrien haver treballat en un any per les persones d’una llar en edat de treballar (entre els 16 anys i els 65 anys). Un valor 1 indica que totes les persones de la llar en edat de treballar ho han fet durant tot l’any i un valor 0 indica que cap dels membres de la llar no ha estat ocupat. Una intensitat de treball igual o inferior a 0,20 en una llar es considera baixa.

La taxa de risc a la pobresa o exclusió social AROPE (at-risk-of poverty and exclusion) és un indicador inclòs dins dels objectius EUROPA 2020, que consisteix a reduir en 20 milions el nombre de persones de la Unió Europea que estan en risc de pobresa o privats severament, o que viuen en llars amb baixa intensitat laboral.

A la Unió Europea, el 2012, 124,5 milions de persones estaven exposades a aquest risc. Això vol dir un 24,8% de la població europea. La tendència és creixent, ja que el 2008, al començament de la crisi, el percentatge era del 23,7%.

A Espanya l’evolució és la següent: el 2008 era del 24,5%, el 2011 del 27,7% i el 2012 del 28,2%.

PRIMA DE RISC

La prima de risc és la remuneració addicional que es paga a un inversor per tal que inverteixi en un actiu arriscat i abandoni una inversió segura. Quan es paga aquesta remuneració és perquè s’entén que invertir en l’actiu primat comporta un risc comparant-lo amb un actiu segur que s’estableix com a referència. Risc i rendibilitat guarden una relació directament proporcional: a més risc, més rendibilitat.

La referència habitual són els bons alemanys. Imaginem que la rendibilitat dels bons alemanys a deu anys és de 2,320 % i, en la subhasta, s’ha exigit per als bons espanyols una rendibilitat del 6,056 %. La diferència és del 3,736 %. La prima de risc és de 373 punts bàsics.

La informació econòmica en aquest darrers anys ha posat d’actualitat aquest concepte i l’ha convertit en un indicador de la salut econòmica dels països europeus. Els estats es financen emetent deute, bons a diferents venciments, i els inversors que compren aquests bons se suposa que demanen una rendibilitat relacionada amb el risc d’insolvència de cada país, és a dir, amb la possibilitat que l’estat emissor no pugui retornar el deute en el moment del venciment. És el que es coneix com a risc país. En el casino mundial en què s’ha convertit el sistema financer, els països són considerats com a empreses que poden fer fallida i incomplir les seves obligacions de pagament.

Les agències de ràting qualifiquen la qualitat del deute de països i empreses i tenen una influència decisiva en la percepció del risc per part dels inversors. L’ombra del dubte plana sobre aquestes agències, ja que sovint es constata que no són alienes als importants interessos que depenen de les seves qualificacions.

Les conseqüència per a un país amb qualificacions a la baixa és que paga més car el seu finançament i això fa que, en lloc de destinar una part dels seus ingressos a serveis als ciutadans, els hagi de destinar a pagar interessos. Això fa que el país que carrega amb una qualificació de risc alta, a més de les dificultats econòmiques que originen la qualificació, haurà de pagar un preu superior pels diners que necessita.

Tots els agents econòmics del país, famílies i empreses, i les cooperatives entre elles, es veuran afectades per l’encariment del finançament, ja que l’administració disposarà de menys recursos que revertiran en la societat en forma d’inversió pública, subvencions o serveis públics.

RENDA FIXA

La renda fixa fa referència a instruments financers que emeten les empreses o institucions públiques per obtenir finançament per a les seves activitats. Qui inverteix en aquests instruments concedeix un préstec a l’emissor i aquest li confereix únicament drets econòmics, bàsicament els drets de cobrar els interessos pactats i el retorn del capital en el venciment que s’hagi acordat.

Avui la renda fixa no és tan fixa com ho era tradicionalment, ja que si abans els interessos estaven establerts amb gran precisió des de la data d’emissió fins al venciment, avui hi ha altres possibilitats que fan que la seva rendibilitat sigui variable. És comú referir-la a un índex, a l’evolució d’una acció o d’una cistella d’accions, etc.

Quan l’emissor és l’Administració pública, parlem de renda fixa pública i entre els productes més comuns trobem les lletres del tresor i les obligacions de l’Estat. En els darrers temps, aquests instruments tradicionalment considerats sense risc, s’han vist sacsejats per les qualificacions de les agències de ràting, les quals han obligat els estats amb economies més precàries a finançar-se a un cost més alt.

Quan l’emissor són empreses, parlem de renda fixa privada i, de manera semblant als fons d’inversió, han de registrar un fullet informatiu a la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV) amb les característiques principals de l’emissió. Els més habituals són pagarés, bons, obligacions, cèdules hipotecàries, etc. Alguns d’aquests instruments poden ser convertibles, canviables, subordinats, indexats, etc.

Un exemple especial de renda fixa, per la seva rellevància mediàtica as causa dels excessos en la seva comercialització per part de les entitats financeres, són les obligacions subordinades. Aquests valors, en cas de concurs de creditors de l’entitat emissora, se situen darrere dels creditors comuns. Ras i curt, quan la cosa va a maldades, les possibilitats de cobrar dels tenidors d’aquests valors són escasses. Les entitats de crèdit les emeten perquè computen com a recursos propis a l’hora de calcular la ràtio de solvència que els exigeix el Banc d’Espanya. Nombrosos casos han arribat als tribunals i hi ha moltes sentències condemnatòries que obliguen els bancs a tornar aquests diners perquè en el seu dia els varen comercialitzar com si fossin obligacions corrents.

Hi ha també les obligacions subordinades especials, que tenen les característiques següents: a) són perpetues és a dir, no tenen venciment; b) en cas de pèrdues de l’entitat, es preveu el diferiment del pagament d’interessos; i c) l’inversor podria perdre el 100% de l’import invertit i dels interessos no pagats si l’entitat hagués d’absorbir pèrdues i s’haguessin esgotat les reserves i els recursos assimilables a capital.

Com es pot veure, aquests darrers valors són productes financers complexos i d’un altíssim risc i, per descomptat, no aptes per ser comercialitzats amb la lleugeresa amb què ho han fet la majoria d’entitats financeres, que han demostrat aquí i a l’exterior que el nostre sistema financer no tan sols està molt lluny de ser sòlid, sinó que la seva honorabilitat es troba altament sota sospita.

RENDA VARIABLE

Quan parlem de renda variable ho fem d’instruments financers la rendibilitat del quals no està definida prèviament, sinó que depèn de factors relacionats amb la posició, o amb la percepció que se’n té, de la societat que emet aquest instrument. Bàsicament aquests factors són els beneficis obtinguts o les expectatives d’obtenir-ne.

En general, no tenen un termini de venciment predeterminat. Els valors de renda variable més representatius són les accions.

Les accions són una part proporcional del capital social de la societat, per tant, els tenidors de les accions són propietaris de l’empresa en proporció a la seva participació i aquesta condició comporta un conjunt de drets: econòmics, a rebre els dividends; i polítics, a participar en les decisions que es portin a votació a la junta d’accionistes.

Atès que no tenen un venciment, és a dir, l’empresa té l’obligació de remunerar periòdicament l’accionista però no de retornar-li la seva inversió, la recuperació dels diners invertits passa necessàriament per vendre’ls. Aquesta es pot produir en un mercat primari, on es produeixen ofertes públiques de venda (OPV) o de subscripció (OPS), o secundari que és un mercat regulat on es negocien les accions.

Un cas especial de valors de renda variable són les participacions preferents (PPR), que no confereixen participació en el capital ni dret de vot. Són perpètues i la seva rendibilitat no està garantida, ja que depèn dels beneficis distribuïbles que obtingui l’entitat en cada exercici. En cas que aquesta acabés en concurs de creditors, els tenidors d’aquests valors estarien per davant únicament de les accions ordinàries.

SAREB

La Sociedad de Gestión de Activos Procedentes de la Reestructuración Bancaria (SAREB) és una entitat privada que es crea el novembre de 2012 per contribuir al sanejament del sector financer.

Amb el malnom de Banc Dolent, malgrat que té poques coses en comú amb un banc, en el moment del seu naixement va rebre 200.000 actius dels quals un 80% eren actius financers, bàsicament préstecs a promotors, i el 20% restant actius immobiliaris, sòl, habitatges, locals, etc.

El seu objectiu és acumular els actius nomenats tòxics, aquells derivats d’operacions especulatives associades a la bombolla immobiliària i financera, i vendre’ls al millor preu en un termini de quinze anys.