Aquest article vol ser una primera temptativa per comprendre les claus de l’evolució de les cooperatives de treball associat (CTA) a Catalunya del 1975 al 2015. Han transcorregut quaranta anys i, que jo sàpiga, a aquest tema no s’hi ha dedicat cap recerca. A tot estirar, disposem d’unes vint-i-cinc pàgines del capítol XI del Llibre Blanc de l’Economia Social a Catalunya, com també d’alguns articles publicats en revistes especialitzades espanyoles (REVESCO i Ciriec) que analitzen l’evolució de les cooperatives i/o les societats laborals al llarg d’aquests anys en el conjunt de l’Estat espanyol.

La majoria dels treballs publicats fins ara d’abast espanyol intenten escatir si les entitats de l’economia social i solidària, en concret les cooperatives de treball associat (CTA) i les societats laborals (Slab), actuen com a refugi davant la impossibilitat de moltes persones que no troben una feina assalariada i, per tant, tenen un comportament anticíclic, tal com s’acostuma a afirmar en estudis internacionals. Si fos així, el ritme de creació de CTA −i a l’Estat espanyol també de Slab−, creixeria en les fases de contracció o crisi del cicle econòmic i s’atenuaria en les fases d’expansió o bonança. Hi ha estudis que abonen aquesta hipòtesi, d’altres que la desmenteixen.


L’absència de treballs sobre l’evolució de l’economia social catalana, i en concret de les CTA, em sorprèn, igual com em sorprèn la dificultat de trobar xifres fiables sobre el nombre de cooperatives de treball constituïdes cada any a Catalunya i sobre el total de les existents, almenys des de la dècada dels vuitanta fins ara. No he sabut localitzar cap registre que abasti tot el període, sinó tan sols sèries parcials, i a més m’he topat amb xifres contradictòries entre diverses fonts, el Ministeri de Treball i Afers Socials, la Seguretat Social i el Registre General de Cooperatives, perquè cada organisme compta les CTA i les Slab amb un criteri diferent. Per acabar-ho d’adobar, de vegades les dades triguen molt a actualitzar-se i, pel que sembla, aquells organismes no s’han plantejat la necessitat de consensuar criteris ni unificar dades.

Personalment, em sembla evident el servei que faria poder disposar d’aquests estudis. Si entenem els factors que empenyen perquè, en un període determinat, es creïn més cooperatives que en un altre, podrem intentar reproduir-los o, fins i tot accentuar-los. Si analitzem les causes que provoquen la desaparició de les cooperatives, podrem idear actuacions per contrarestar aquestes causes. Aleshores, com és que no hi ha pràcticament literatura sobre el tema?

Aventuro que deu obeir a una combinació de factors: el poc interès dels governs de torn i del mateix moviment cooperatiu per visibilitzar l’estancament o, fins i tot, la davallada de les CTA en aquests darrers vint anys (perquè, al meu entendre i com veurem tot seguit, això és el que mostren les dades), els primers perquè creuen que equivaldria a admetre que no han fet bona −o prou− política pública per impulsar el cooperativisme; els segons perquè creuen que, si se sabés que el pes del cooperativisme és molt modest o, pitjor encara, que perd pes, aleshores es perdrien també recursos de l’administració i estatus. Però cal recordar que adoptar l’estratègia de l’estruç no ha ajudat mai a resoldre cap problema?

Per últim, els estudis s’haurien pogut emprendre per iniciativa de l’acadèmia, que se suposa que no té cap interès d’amagar el cap sota l’ala, però malauradament no comptem encara a Catalunya amb un grup d’investigadors prou ampli que estudiï l’economia social i solidària, una mancança que, sigui dit de passada, deu ser també causa i efecte alhora d’aquesta situació d’estancament cooperatiu que patim.

En conseqüència, impulsat per la utilitat que crec que tindrà comptar amb alguna anàlisi de l’evolució del cooperativisme de treball a Catalunya, tractaré a continuació de fer-ne una primera aproximació, apuntant merament conjectures, amb l’esperança de despertar l’interès d’altres persones més preparades i amb més recursos que jo perquè investiguin la qüestió amb tot el rigor que mereix.

Primer període (1975-1985)

Podem dividir els anys que van del 1975 al 2015 en quatre períodes diferenciats pel que fa a l’evolució del nombre de CTA creades. El primer comprèn de 1975 a 1985; el segon de 1986 a 1994, el tercer de 1995 a 2010 i el quart de 2011 a 2015.

El primer període podem considerar-lo com una fase de redescobriment del cooperativisme de treball associat, tal com fa el Llibre Blanc. És una etapa de creixement. No disposo de dades sobre el nombre de CTA que es van crear en aquells anys; únicament compto amb la informació que el 1980 hi havia 1.186 cooperatives de totes les classes, de les quals 250 eren de treball associat, i que el 1981 ja hi havia 605 CTA registrades.

Quins fets tenen lloc en aquest primer període que puguin guardar relació amb aquesta evolució? Com a fets o factors favorables, esmentem que són els anys en què es torna a bastir la infraestructura de suport al cooperativisme desmantellada el 1939 per la dictadura franquista. Recordem que, durant els anys de la Guerra Civil, les CTA (dites llavors cooperatives de producció) es van multiplicar en les activitats industrials i van passar de ser una seixantena el 1936 a unes 300 el 1938, sovint com una martingala per evitar la seva col·lectivització.1

L’any 1978, la Constitució espanyola obliga les administracions a promoure les cooperatives i altres empreses propietat dels treballadors. El 1979, l’Estat traspassa a la Generalitat les competències de promoció i estímul del cooperativisme. El 1980, la Fundació Roca Galès, creada el 1976, inicia la publicació de la revista Cooperació Catalana. El 1983 s’aprova la primera llei catalana de cooperatives després de l’etapa republicana, que inclou una important novetat que probablement incidirà en l’augment en la constitució de cooperatives: el nombre de persones sòcies per crear una CTA baixa de set a cinc. El 1985 es constitueix l’Institut per a la Promoció i la Formació Cooperativa (IPFC), dependent del Departament de Treball, que s’encarregarà, tal com indica el seu nom, de la formació de cooperativistes. També és l’any que el govern espanyol aprova el Reial decret 1044/1985 pel qual aquelles persones que vulguin muntar un negoci, sigui com a autònomes, sigui constituint o associant-se a una cooperativa o una societat laboral, tenen dret a capitalitzar l’atur per invertir-lo en la nova societat. Pel que sembla, aquesta serà la mesura de política pública més efectiva que adoptarà el govern espanyol per incentivar l’autoocupació. Del 1985 al 1992 hi podran accedir totes tres figures −treball autònom, cooperatives i societats laborals−, mentre que, a partir de la Llei 22/1992, en quedarà exclòs el treball autònom.

Finalment, un darrer factor susceptible d’afavorir la creació de CTA és que, en aquells anys, el 1983 concretament, veu la llum la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya, FCTAC.2

Esmentem ara els factors del període que podrien ser desfavorables al creixement de les CTA. Potser el més important sigui que fins al 1985 no es garantí que una persona sòcia d’una CTA que hagués cotitzat en el règim general de la Seguretat Social pogués cobrar el subsidi de desocupació si la cooperativa tancava. Per tant, fer una CTA era arriscat, la qual cosa degué influir perquè molts emprenedors que haurien pogut esdevenir cooperativistes acabessin constituint una societat laboral o una societat limitada.

Fer-se autònom, crear una societat laboral o una societat limitada van ser i són vies d’autoocupació clarament “competidores” de la CTA. En el paràgraf anterior ja explicàvem com un decret de 1985 permeté capitalitzar l’atur, no sols als qui volien muntar una CTA o una Slab, sinó també als autònoms, una mesura que durà fins al 1992.

Amb relació a les Slab, l’any 1986 es regulen per llei, encara que, de fet, ja se n’havien creat moltes des de feia quasi deu anys, amb el suport d’una xarxa d’advocats, enginyers i economistes vinculats a CCOO sobretot. Les societats laborals de l’època presentaven tant un inconvenient com un avantatge en comparació de les CTA. L’inconvenient era que es consideraven societats anònimes (d’aquí el nom de “societat anònima laboral”, SAL) i, per tant, el capital social inicial requerit, 10 milions de pessetes, era superior al de les CTA, considerades societats limitades (500.000 pessetes). L’avantatge, possiblement més important que l’inconvenient, era el que explicàvem abans: els socis de la SAL seguien sent treballadors per compte aliè, de manera que podien cobrar l’atur si l’empresa plegava, mentre que els cooperativistes no, ja que se’ls considerava empresaris. A la darreria de la dècada de 1970 i la primera meitat de la següent, els treballadors van aconseguir salvar moltes indústries en fallida, convertint-les sobretot en SAL i altres en CTA. Les SAL tenien el suport dels sindicats i de l’esquerra política, els quals, en canvi, veien amb mals ulls les CTA perquè, al seu entendre, desclassaven els treballadors, ja que, fent-se cooperativa, esdevenien empresaris. Amb el temps aquests prejudicis es van anar diluint, si bé gosaria dir que no s’han dissolt del tot, ni encara avui. Moltes d’aquelles empreses recuperades pels treballadors van desaparèixer al cap de pocs anys, però algunes han sobreviscut i, entre elles cooperatives com Mol-Matric o Gramagraf. Per acabar, un altre factor desincentivador de la creació d’una CTA podia ser la imatge antiga que tenien a la societat. Molta gent identificava cooperativa amb cooperativa agrària o com un anacronisme.

En referència a la situació socioeconòmica general, la crisi mundial de 1973 colpeja visiblement l’economia espanyola a partir de 1977. L’atur passa del 4% el primer trimestre de 1977 al 15% l’any 1982 i al 22% el 1986. A Catalunya, la desocupació arriba al 20% i fins la supera entre 1983 i 1986.

Una vegada posats tots aquests factors damunt la taula, ¿podem afirmar que el creixement de les CTA en aquest període, un creixement que sabem del cert que es produeix però que no hem trobat dades que el quantifiquin, és degut a l’augment galopant de l’atur, és a dir, es verifica la hipòtesi del comportament anticíclic, de l’efecte refugi, de CTA i Slab?

La resposta és afirmativa; probablement sigui el factor principal que explica aquesta correlació negativa entre increment de noves cooperatives i empitjorament de la situació econòmica. La pura necessitat de supervivència de moltes famílies treballadores en risc d’atur o ja aturades propicia que recuperin empeses en fallida o en creïn de noves, ajudades, al final del període, per la possibilitat de capitalitzar l’atur. Tinguem present, a més, que les prestacions d’atur no apareixen fins al final d’aquesta etapa i, per tant, la desprotecció de les persones aturades encara les impel·lia més a trobar una feina o a crear-se-la de la manera que fos.

Segon període (1986-1994)

Pel que fa a la situació econòmica i laboral d’aquests anys, hem de distingir el període comprès entre 1986 i 1990, en què l’economia catalana es recupera parcialment i la desocupació baixa fins al 16,3%, del que va del 1991 al 1996, en què l’atur torna a créixer fins a assolir un nou pic el 1996, i sobrepassa el 20%.

Sabem que, de 1987 a 1990, la creació de noves CTA s’atenua, possiblement de resultes de la competència de les Slab i de la millora de les possibilitats d’ocupació assalariada per la bonança econòmica.

D’ençà de 1991, l’augment de l’atur; la reforma de la llei catalana de cooperatives en aquell any, que torna a rebaixar el nombre mínim de persones sòcies per constituir una CTA a tres; les sol·licituds per capitalitzar l’atur amb l’objectiu de constituir una CTA i l’exclusió, el 1992, dels autònoms entre els beneficiaris d’aquesta possibilitat (fins llavors les persones que havien capitalitzat s’havien decantat majoritàriament per la figura de treballador autònom), fan que durant els cinc anys compresos entre 1990 i 1994 es registri un creixement notable de CTA: 110 l’any 1990, 136 l’any 1991, 396 l’any 1992, 855 l’any 1993 i 1.043 l’any 1994. Insistim en la importància que revestí per a la constitució de CTA la possibilitat de capitalitzar l’atur. Entre 1985 i 1995, 95.745 treballadors aturats van capitalitzar el subsidi per crear el seu lloc de treball a l’Estat espanyol; 55.863 van optar per la Slab i 39.207 per la CTA.3

La majoria de CTA que es constitueixen aleshores ja no pertanyen al sector industrial, com en el període anterior, sinó als serveis, un sector que, en el camp de l’atenció a les persones, comença a ser estimulat per les administracions, les quals van desplegant la cartera de serveis socials, sobretot, a través de subvencions o externalitzant la gestió a CTA però també a fundacions i, sobretot, a associacions, les quals s’erigiran a partir de llavors en la fórmula jurídica “competidora” de les CTA en el camp de l’assistència social i la formació ocupacional.

Aquesta nova fornada de CTA són de menor dimensió −petites empreses i microempreses−, el nombre de dones és superior al que treballa en les CTA industrials, i augmenta progressivament, i el capital necessari perquè siguin viables és modest, ja que són intensives en treball.

Tercer període (1995-2009)

Aquest tercer període s’inicia amb una lleugera davallada en la constitució de CTA, en passar de les 1.043 el 1994 a les 1.014 el 1995, i acaba el 2009, en plena crisi immobiliària i financera, un any en què el nombre de CTA creades s’enfonsa al seu mínim històric fins ara: només 76 CTA. Comencem repassant els factors que podien haver afavorit en l’evolució d’aquest període.

Es manté la possibilitat de capitalitzar l’atur i s’engeguen altres mesures actives per afavorir l’ocupació com, des de 1994, una línia d’ajuts econòmics a la incorporació de socis per part del Departament de Treball de la Generalitat. El fet que, del 2003 al 2009, la Generalitat passi a ser governada per un tripartit d’esquerres (PSC-ERC-ICV) on, per primera vegada, els màxims responsables de la promoció del cooperativisme provenen directament del moviment cooperatiu, també s’ha de considerar un element afavoridor.

Així mateix, a partir del nou segle el cooperativisme de treball enforteix les seves estructures de suport. La fusió de les dues federacions de treball origina la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC), que a l‘any 2000 tindrà afiliades 600 de les 4.200 CTA existents, si bé el 2007 la xifra s’haurà reduït a 400. Al seu torn, la FCTC anirà desplegant altres eines de suport a les CTA com Aposta, Escola del Coperativisme i, a partir del 2005, ARA COOP. A més, neix el moviment d’economia solidària, impulsat en un inici per la mateixa federació de treball, un moviment que s’organitzarà en la Xarxa d’Economia Solidària (XES).

Afegim també que el 2002 s’aprova una nova llei de cooperatives, la qual flexibilitzarà els requisits de creació i el funcionament de les cooperatives, en alguns aspectes a costa d’aigualir l’aplicació dels valors i principis cooperatius.

Per la banda dels factors desfavoridors esmentem, en primer lloc, l’aprovació de la nova llei de societats laborals el 1997, la qual abaixa el nombre mínim de persones sòcies a tres, igual que les CTA, afegeix a les SAL la figura de la societat laboral limitada (SLL), amb un capital mínim de 500.000 pessetes, igual també que la CTA, i atorga a les Slab avantatges fiscals. Aquestes modificacions provocaran a l’any següent un autèntic boom de SLL.

En tercer lloc, els darrers anys del segle passat i els primers d’aquest són temps d’aplicació dràstica de polítiques d’austeritat per poder entrar a formar part del grup d’estats europeus que aplicaran la moneda única. Un dels molts perjudicats per les retallades que se’n derivaran són les polítiques actives d’ocupació i la promoció de l’economia social.

En quart lloc, el 2002 el govern espanyol promulga el “cop de decret” o decretazo, que retalla les possibilitats de capitalitzar l’atur, una retallada que perjudica clarament la creació i el creixement de les CTA. Aquest cop se suavitzarà a partir del 2005. Tot i amb això, en les modificacions normatives a la capitalització per prestació d’atur que tindran lloc els anys 2002, 2005 i 2008 allò que es millorarà sobretot serà la quantia capitalitzable pels treballadors autònoms

Finalment, l’any 2008 comença una profunda crisi econòmica que durarà fins al 2014, si bé els seus efectes s’esmorteiran en els dos primers anys per les polítiques d’estímul econòmic del govern del PSOE (Pla Zapatero).

Desconec la importància que tingueren cada un d’aquests factors; sigui com sigui, entre 1993 i 2008 el nombre de noves CTA registrades en el període baixa any rere any. A més, de resultes del procés de desqualificació obert per la llei de cooperatives de 2003, a l’any 2006 s’actualitza el nombre de CTA catalanes i es descobreix que, en comptes d’haver-n’hi més de nou mil, en realitat fa anys que només es troben actives poc més de tres mil. El sobredimensionament de les xifres ja havia estat denunciat feia anys: el 1992, el Registre indicava que hi havia 5.032 CTA quan Josep Castaño, que fou el primer director general de cooperatives de la Generalitat, rebaixava la xifra a 4.200 i Mas i Ramió a 2.300.

Quart període (2010-2015)

Aquest període encara és molt recent i falta evidència per donar-lo per conclòs el 2015. Ara bé, tendeixo a pensar que és així perquè el 2016 la xifra de CTA va incrementar-se de manera notable en passar de 89 creades el 2015 a 155, i perquè de gener a setembre de 2017 ja s’havien registrat 103 noves CTA, de manera que es podria acabar el 2017 amb 130 o 140 noves CTA, una xifra no tan bona com la del 2016 però millor que totes les del període anterior.

El quart període comprèn els anys més durs de la crisi econòmica iniciada el 2008, una crisi de magnitud només comparable a la de 1973 i que s’acosta a la de 1929. A diferència d’un any de bonança com va ser el 2006, quan es van crear a Catalunya 28.019 empreses mercantils, el 2010 només se’n fan 14.298. És un període en què la desocupació es dispara: del 2012 al 2014 l’atur sobrepassa el 20% a Catalunya i l’atur juvenil es dispara fins a fregar el 40% a l’any 2013. A partir de 2015 la situació econòmica i laboral començarà a millorar.

En aquesta crisi, les reconversions d’empreses mercantils a CTA són mínimes, a diferència del període 1975-1985. Hi ha diverses raons que ho expliquen: els concursos de creditors són cars i lents, les empreses mercantils hi arriben ja molt descapitalitzades i, possiblement també, l’empenta i la unió dels treballadors afectats ja no és tan elevada com la dels seus predecessors.

D’altra banda, les polítiques d’austeritat i la contenció de la despesa pública a fi d’assolir el dèficit zero retallen els ja modestos recursos que es dedicaven a fomentar l’economia social. Rafael Chaves i Teresa Savall, que analitzaran les polítiques de foment de les cooperatives i les societats laborals en aquests anys, en trauran una conclusió taxativa: “En els tres grups de polítiques analitzats, les polítiques tradicionals d’economia social, les noves polítiques d’economia social i les polítiques d’austeritat, s’han produït retrocessos o, en el millor dels casos, cap avenç −la qual cosa en un context de crisi i forta deterioració de les condicions laborals i del teixit empresarial constitueix un retrocés relatiu− en el foment de l’economia social.” (vegeu “La insuficiencia de las actuales políticas de fomento de cooperativas y sociedades laborales frente a la crisis en España“). Retallada de pressupostos, retrocés dels avantatges fiscals per a les cooperatives en comparació d’altres empreses, reducció de la demanda pública…, aquesta és la política en matèria d’economia social del període. Tant el govern de la Generalitat com el de l’Estat aposten sobretot per impulsar el treball autònom.

Catalunya, que ja estava lluny de l’esforç pressupostari per fomentar l’economia social que realitzen les comunitats autònomes d’Andalusia i Múrcia, reduí encara més les partides de foment del cooperativisme. Com a mostra un botó: per falta de suport de la Direcció General de Cooperatives, a finals de 2011 la cooperativa ARA COOP, dedicada a promoure la creació de cooperatives, ha de plegar; més endavant reapareixerà d’una manera més modesta reconvertida en una programa amb el mateix objectiu.

El 9 de juliol de 2015 s’aprova una nova llei catalana de cooperatives que, a més d’agilitar els tràmits de constitució i de pujar un esglaó més en la mercantilització de les cooperatives, rebaixa el nombre indispensable de persones sòcies a dues, això sí, amb la condició que, al cap de cinc anys, s’incorpori com a sòcia almenys una persona més.

Són també anys en què el cooperativisme i, en general, l’anomenada economia social i solidària gaudeix de notorietat. La superior resistència de les empreses d’aquest tipus a la crisi en comparació de les mercantils, així com el seu compromís social, fan que obtinguin més atenció mediàtica i prestigi social que mai abans. Hi ajuden les fires d’economia solidària organitzades per la XES des del 2012, l’inici de la promoció del cooperativisme per part dels ajuntaments a través del programa Municipi Cooperatiu de la FCTC, l’èxit d’algunes cooperatives que esdevenen referents com La Fageda, Som Energia, els grups Clade i ECOS, i naturalment el Coop57, que a més esdevindrà una eina bàsica de finançament de les CTA i d’altres entitats de l’economia social i solidària (ESS) perquè puguin afrontar la crisi.

De tot plegat en resulta que l’any 2010 es constitueixen 88 noves CTA (12 més que l’anterior), el 2011 en són 82, el 2012 en són 113, el 2013 en són 122, el 2014 en són 98 i el 2015 en són 89. És a dir, s’atura la davallada en què havia acabat el període anterior; internament el període coneix un pic als anys 2012 i 2013, que coincideix amb els més severs de la crisi econòmica, i finalitza el període, el 2015, havent creat pràcticament les mateixes cooperatives amb què s’havia iniciat (89 en lloc de 88).

Conclusions

Tenen les CTA catalanes un comportament anticíclic o no? Hi ha hagut tres períodes des de 1975 fins a 2015 en què l’atur a Catalunya ha arribat al 20% o, fins i tot, l’ha superat: el 1983-86, el 1994-95 i el 2012-14.

De 1983 a 1986, sabem que van augmentar les CTA creades, però no en tenim dades concretes. Ara bé, aquest increment també podria ser degut a la possibilitat de capitalitzar el subsidi d’atur, o a la creació de la primera llei de cooperatives després del franquisme, que permetia constituir una cooperativa amb un mínim de cinc persones, mentre que fins llavors el mínim eren set.

El segon període d’atur desbocat, el 1994-95, coincideix amb el punt àlgid en creació de CTA. Ara bé, aquesta puixança podria obeir igualment a una nova reducció en el nombre de socis per crear una CTA (de 5 a 3) i a la possibilitat de capitalitzar l’atur.

Pel que fa al tercer període, els anys 2012, 2013 i 2014, els dos primers són també de remuntada en la creació de CTA, especialment el 2013 amb 122 noves CTA, el registre més elevat des del 2005 però igualment lluny d’aquest (157 CTA creades).

Així doncs, podem afirmar que aquestes variacions són una resposta defensiva dels treballadors a l’increment de l’atur (efecte anticíclic), o més aviat serien fruit de les mesures normatives i de l’entramat de suport i de prestigi social assolit pel mateix cooperativisme?

Personalment, m’inclino a pensar que la variació en el nombre de CTA creades és multicausal i que, durant les crisis dels vuitanta i els noranta, la necessitat de tenir una feina, efectivament va ser el factor determinant, afavorit, això sí, per la possibilitat de capitalitzar l’atur i, en menor grau, per la reducció en el nombre mínim de socis de la CTA, dues mesures institucionals precisament pensades per aprofitar el suposat efecte anticíclic de les CTA i les Slab.

Tanmateix, aquest conjunt de factors relacionats amb l’efecte anticíclic no explica per si sol l’evolució de la creació de CTA en tot el període. ¿Com pot ser, si no, que durant la pujada més important de l’atur, a partir de 2008, l’increment de noves CTA hagi estat tan minso? (La màxima diferència entre l’any menys fecund i l’any que ho ha estat més tan sols és de 46 noves CTA.)

No disposo de gaire espai per desenvolupar-los, però proposo sis factors que han influït en l’evolució de les CTA al llarg d’aquests quaranta anys: la necessitat d’ocupació, l’entorn institucional, les oportunitats de mercat viables, el capital social existent, el prestigi social i els avantatges relatius de les formes d’autoocupació alternatives a les CTA.

Al meu entendre, la necessitat d’ocupació ha estat el factor més important, per bé que no l’únic. No és casualitat que l’Estat espanyol sigui, d’una banda, un dels estats d’Europa amb més taxa d’atur i, alhora, el que té més CTA del continent. I és precisament perquè l’atur és un fenomen tan persistent i estructural a l’Estat espanyol que de vegades ens costa d’adonar-nos de l’acció anticíclica de les CTA, perquè, en realitat, actua sempre, en qualsevol any. Dit d’una altra manera: la taxa d’atur a Catalunya no baixa mai prou per fer que les persones aturades a les quals els mou principalment autoocupar-se deixin de plantejar-se l’opció cooperativa. I a l’Estat espanyol això encara passa més, perquè l’atur sol ser superior.

Ara bé, sabem també que hi ha moltes CTA que s’han originat sense que sortir de l’atur fos la seva motivació, o almenys sense que fos la motivació principal, sinó que s’han creat perquè els seus fundadors volien treballar aplicant uns valors i uns principis diferents, els valors i els principis cooperatius.

L’entorn institucional és un factor també important. Per al sector esdevé crucial la manera com els poders públics regulen la constitució i el funcionament de les CTA, el règim fiscal que els atorga, les actuacions de foment i promoció que hi aplica (o no) i si, d’alguna manera, reserva al sector mercats específics, com a proveïdor de les administracions (o no). Per part del moviment cooperatiu, en especial, i del d’economia social i solidària en general, resulten claus els instruments de suport a les CTA que és capaç de generar en àmbits com el finançament, la formació, l’acompanyament i la intercooperació.

Un tercer factor és el que anomeno “oportunitats de mercat viables”, és a dir, la pregunta és: ¿en un temps i un espai determinats, hi ha segments o nínxols de mercat que puguin ser ocupats per les CTA, tenint en compte les seves capacitats de finançament, de dimensió, de competitivitat…? Tinguem present que la majoria de mercats estan saturats per excés d’oferta i que, tret dels serveis d’atenció a les persones, els nous mercats que s’albiren a l’horitzó requereixen un nivell d’inversió que els fa impensables d’haver per al cooperativisme de treball. Sense suport financer públic, sense reserves de mercat per al sector, tal com n’hi ha hagut a països com el Canadà o Itàlia, difícilment podran crear-se moltes CTA que siguin viables. Sospito que, darrere la baixada contínua en la constitució de CTA des de 1994 fins ara, opera de fons aquest factor, això és, l’escassetat d’oportunitats de mercat que siguin viables per a les cooperatives de treball.

I a què em refereixo quan esmento el capital social existent? Doncs al conjunt d’habilitats emprenedores i de capital relacional o trama associativa, formal i informal, que existeix en un territori i en un moment determinat, que és allò que permet que les persones s’associïn i es vegin en cor d’emprendre plegades. Aquest factor, juntament amb el grau de prestigi social (la persona preemprenedora coneix què és una cooperativa, té coneguts que treballin en una cooperativa?, quina percepció té de les CTA i del que suposa treballar-hi?), explicarien en part (l’altra part l’explicarien les oportunitats de mercat viables) per què en unes comarques catalanes hi ha més CTA que en d’altres.

Els resultats acumulatius de la combinació d’aquests dos factors endògens al llarg dels anys generaria una massa crítica mínima de CTA, en particular, i d’ESS, en general, que faria “natural” per a certes franges de la població emprendre de manera cooperativa. El podríem anomenar efecte imitació o contagi. Qui sap si la remuntada, modesta i incipient, en el nombre de noves CTA a partir de 2016 es deu a aquest parell de factors.

Per últim, l’evolució de les CTA en aquest període no es pot deslligar de la de les altres formes d’autoocupació, des de l’economia submergida fins a constituir una societat limitada, passant per les associacions i pel treball autònom. Però sobretot la fórmula jurídica que més ha afectat l’evolució de les CTA fins ara ha estat una germana seva, les societats laborals. Avui la importància de les Slab s’ha afeblit molt fins al punt que no tenen cap federació que les agrupi i les cohesioni a l’entorn d’uns valors i uns objectius, però als anys vuitanta i noranta especialment, cada nou avantatge que els governs concedien a les Slab feia minvar el nombre de CTA creades. Això és tan així que ens podríem preguntar com hauria evolucionat el CTA si, des dels anys setanta, els governs de torn haguessin permès percebre el subsidi d’atur als socis de les cooperatives que plegaven, de manera que no hagués fet falta inventar-se les societats laborals, una figura jurídica inexistent enlloc d’Europa. Probablement avui el cooperativisme de treball seria molt més nombrós; una part dels treballadors que, per pragmatisme, van optar per les Slab i, en aquest escenari hipotètic, ho haurien fet per la CTA s’haurien anat impregnant dels valors i principis cooperatius, i, qui sap, si tot plegat hauria fet que el sector assolís una massa crítica quantitativament i qualitativament suficient perquè el cooperativisme de treball fes un salt d’escala.

Perquè aquesta és una altra conclusió a la qual em porta tot l’anàlisi que acabo d’exposar: considerant que han transcorregut tants anys, el cooperativisme en general, i el de treball en particular, han crescut poc. Els registres de 1984 indicaven que hi havia 3.008 CTA; els del 2016 parlen de 2.956. Durant un temps es van fer moltes CTA, més de vuit-centes cada any entre 1993 i 1997, però últimament hem tornat a unes xifres molt inferiors, al voltant del centenar, les mateixes que hi havia al principi dels noranta. I, comptat i debatut, les CTA només representen el 0,7% del total d’empreses de Catalunya i el 2% del PIB.

Tant de bo es consolidi la remuntada del 2016, que sembla confirmar-se el 2017. Tal vegada ho fa de la mà dels ateneus cooperatius promoguts per la Direcció General de Cooperatives i de les polítiques de foment dutes a terme per l’anomenat nou municipalisme, que han constituït el 2017 la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS). Potser entrem en un període de creixement lent però sostingut, basat més en els factors endògens (el capital social i el prestigi) que en la mera necessitat d’ocupació.

Notes

1: Garcia Jané, Jordi (2017), “Col·lectivitzacions”, a L’economia solidària en cent paraules, Icaria Editorial, Barcelona.

2: El 1987, un grup de cooperatives s’escindí de la FCTAC i constituí la FACCTA, Federació Autònoma de Cooperatives Catalanes de Treball Associat fins que el 1999 es fusionaren les dues federacions i donaren lloc a la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (FCTC).

3: Vidal, Isabel (juliol 1998) “Les empreses de treball associat: una resposta a l’atur, Nexe, 2, Fundació Ventosa i Roig i Horitzó SCCL, Barcelona.