El fenomen del coworking o cotreball s’ha estès de manera fulgurant per tot el món, en particular en els entorns urbans. Una de les seves particularitats és que es tracta d’un fenomen vinculat no només a una manera de treballar, sinó també a uns espais amb unes característiques determinades, on es busca la màxima interacció entre les persones que hi treballen. Barcelona és una de les ciutats capdavanteres a Europa en espais de cotreball, liderant el mercat espanyol amb 370 espais (2017), que representaven el 25% del total de l’Estat, i que oferien un total de 154.000 m2 amb capacitat per allotjar uns 8.500 llocs de treball, segons dades recollides a la Coworking Spain Conference 2018.

Es considera que la gènesi d’aquest fenomen, tal com l’entenem avui en dia (de formes diverses de cotreball n’hi ha hagut sempre), es troba en experiències properes a l’underground dels anys 90 als espais C-Base (Berlín) o Metalab (Viena). És, però, la confluència de la crisi de les subprime, que va afectar també de manera significativa el mercat de les oficines, amb l’auge del treball col·laboratiu i de la gig economy i amb la revolució de les comunicacions i la connectivitat, allò que fa que el fenomen es dispari i es consolidi com una de les principals tendències en les economies urbanes a tot el món: si l’any 2007 es comptabilitzaven 75 espais d’aquestes característiques al món, es preveu acabar el 2019 amb prop de 19.000 i al voltant de dos milions de persones usuàries.

L’evolució d’aquests espais, com la del món del treball mateix, és accelerada i presenta algunes incògnites importants sobre el seu futur. En l’actualitat, però, sembla que es consoliden dues grans tendències que van en gran mesura aparellades:

  1. La plena integració del desenvolupament dels espais de cotreball en el negoci immobiliari d’oficines a escala global. L’expansió de grans operadors internacionals especialitzats com WeWork o Impact Hub ha fet reaccionar el sector immobiliari tradicional, i empreses com la luxemburguesa Regus o, a casa nostra, Colonial, s’han sumat a la febre del coworking. Fins i tot s’ha desenvolupat un nou concepte, “Space as a Service” (SAAS: l’espai com a servei), que incorpora a allò que abans eren estrictament edificis d’oficines una àmplia varietat de serveis (com ara els de lleure, descans, cuina, etc.), pensant en facilitar la màxima permanència de la persona treballadora en el seu lloc de treball.
  2. La progressiva substitució del públic habitual dels espais de cotreball, les persones autònomes, per altres públics més rendibles.

Aquest és el cas, en primer lloc, de les empreses mitjanes i grans, en particular les que operen en l’economia digital. Companyies senceres o algunes de les seves divisions s’estan desplaçant de manera progressiva a espais de cotreball i, en conseqüència, l’oferta s’està desplaçant cada cop més cap a les oficines semiprivades i es redueixen els espais compartits per a treballadores individuals.

En segon lloc, el nomadisme digital, també en expansió a tot el món, permet combinar l’oferta de llocs per a treballar amb una oferta d’habitatge que escapa, almenys al nostre país, de les regulacions de l’habitatge per a usos turístics, ja que es tracta de persones que solen superar els 31 dies d’estada, afegint un altre incentiu interessant per al negoci immobiliari.

En aquest article, però, volem destacar una tercera tendència encara incipient però que s’allunya de la deriva immobiliària del cotreball i l’acosta de nou als seus orígens i a les comunitats on s’insereixen aquests espais. Es tracta dels espais de cotreball amb sentit social, un plantejament que sorgeix tant d’iniciatives vinculades a l’economia social com, en algunes ocasions, de l’administració pública. A continuació en presentarem alguns exemples.

L’economia social i el cotreball

Si el cotreball es defineix perquè diverses persones o organitzacions comparteixen un espai de treball i perquè impulsa projectes conjunts entre elles, llavors les iniciatives de l’economia social hi han de tenir, per afinitat, una relació natural. Aquesta és l’essència d’un dels espais d’aquest tipus probablement més coneguts i emblemàtics a casa nostra: els locals del Grup Cooperatiu Ecos. L’espai del carrer Casp de Barcelona, que va començar a allotjar activitat cooperativista l’any 2013 (abans fins i tot de l’esclat del “fenomen coworking” a la ciutat) i el del carrer Bailèn, inaugurat dos anys després, acullen, a més de diverses cooperatives que formen part del grup, una dotzena d’empreses i entitats de l’economia social que comparteixen espais, serveis i activitats molt diverses, a banda de constituir-se en un pol d’atracció i irradiació per a l’economia social en el seu entorn més proper. L’exemple s’ha anat estenent pel territori amb projectes com Uikú, al Prat de Llobregat; Cal Temerari, a Sant Cugat del Vallès o, obrint-se al món artístic, Can Fugarolas, a Mataró.

Els espais de cotreball també s’han fet presents en el marc del programa dels ateneus cooperatius. Aquest seria el cas del Núria Social, en funcionament des de fa tres anys, que actualment forma part dels ateneus cooperatius de les terres gironines i el 2019 lidera el cercle Garrotxa- Ripollès. Les accions més destacades que s’han derivat d’aquesta línia d’actuació, segons Marc Planagumà, un dels professionals gestors de l’espai, han estat “crear la XES Garrotxa, tirar endavant un programa de formació per a projectes i empreses (cerclegr.org), i s’està intentant obrir el primer Economat de Girona. A banda que sempre s’ha col·laborat amb l’Ecoxarxa i en el Núria s’ha pogut pagar amb troks (la moneda social de la Garrotxa)”.

En aquest antic Centre Obrer (en el temps de la II República) i posteriorment cinema del centre d’Olot, s’ubica aquest “espai de cotreball autogestionat, coparticipat, amb voluntat inclusiva i sense ànim de lucre”, com el defineixen les seves promotores. Des de la seva creació s’ha apostat per tres línies d’actuació, que Planagumà resumeix: “u, cotreball amb voluntat de transformar ‘modestament’ l’entorn on vivim (barri vell d’Olot); dos, cantina social a preus assequibles per a tothom; tres, sala polivalent oberta a tothom amb bonificacions per a actes de caràcter social”. En els seus tres anys de vida hi han passat projectes d’inclusió social (colònies i camps de treball cooperatius), projectes de participació ciutadana (pressupostos participatius i altres), projectes amb activistes ambientals, projectes de gènere, projectes amb persones refugiades i menors no acompanyades “i un llarg etc. Volem estar en contacte amb aquest esperit de transformació ecològica i social des d’una perspectiva de justícia social i resiliència comunitària”, afirma. Actualment s’està estudiant fer una cooperativa de segon grau.

La voluntat d’actuar com a punt de referència per a la transformació de l’economia és comuna a aquestes iniciatives encapçalades per organitzacions de l’economia social. Establert l’any 2010 als afores de Cardiff (País de Gal·les), Indycube, el primer espai de cotreball a la regió, va néixer per aixoplugar el creixent nombre de treballadors autònoms que se sentien aïllats en l’exercici de les seves tasques.

“Molt poca gent va entendre el concepte de cotreball quan vam començar, però després de gairebé una dècada veiem que s’ha consolidat”, relata Mark Hooper, un dels promotors d’aquesta iniciativa, que assegura: “molt sovint hem vist espais que han esdevingut volgudament aïllats, focalitzant-se en nínxols molt específics (start-up, empreses tecnològiques, creatives…). Nosaltres hem escollit un camí diferent, afavorint un enfocament “sectorialment agnòstic”, perquè creiem que la serendipitat i la innovació funcionen millor quan hi ha persones diverses fent coses diferents. Això ens ha proporcionat també uns beneficis inesperats, el principal dels quals és que comptem amb una comunitat molt equilibrada en termes de gènere, un fet poc habitual en aquest àmbit”.

Indycube era originàriament un tipus d’empresa social coneguda com a “Community Interest Company” al Regne Unit; però l’any 2016 va esdevenir cooperativa, “on cada membre compta amb la mateixa capacitat de decisió independentment que la seva aportació sigui d’1 o de 100.000 lliures”. Des de llavors, han ampliat la cartera de serveis i l’han centrat en protegir les activitats que acullen amb suport legal, assegurar pagaments ràpids i proporcionar una veu informada i amb idees innovadores als responsables polítics sobre aspectes com la renda bàsica universal (amb les persones autoocupades com a grup pilot), les pensions i els beneficis socials (com els anomenats “breadfunds”, o subsidi per malaltia per a persones autònomes), els permisos de maternitat i paternitat, o la lluita per una setmana laboral de quatre dies i contra els desplaçaments quotidians innecessaris.

Iniciatives públiques: el cotreball de retorn social

Hi ha una altra categoria d’espais de cotreball que, sense que necessàriament hagi d’allotjar organitzacions de l’economia social i solidària, comparteix alguns dels seus principis en termes de gestió i vinculació amb l’entorn. En Marc Navarro, consultor especialitzat en espais de cotreball, considera La Colaboradora (Saragossa) la mare dels espais amb aquesta orientació i font d’inspiració per a altres iniciatives com A Redeira, a Pontevedra, o Sinèrgics, al barri de Baró de Viver de Barcelona, un espai que ell mateix va idear com a “coworking de retorn social, concepte que no existia prèviament ni a Espanya ni al món i que marca un abans i un després en aquesta tipologia d’espais”. El model es basa en el fet que la contraprestació per disposar d’un lloc per treballar és promoure o donar suport a algun projecte o entitat ciutadana. Per Navarro, el valor d’aquesta proposta és que “fa molt de bé rebre ajuda i poder donar-la als altres; crec que és fins a cert punt terapèutic”.

Aquests espais solen sorgir de la iniciativa pública. “El coworking públic va estar rodejat de polèmica als seus inicis perquè l’operador privat el visualitzava com una competència deslleial que feia dumping institucional”, diu Navarro, que defensa la intervenció pública, ja que “l’administració és un actor clau per al desenvolupament d’ecosistemes emprenedors i, si es fa correctament, un col·laborador necessari del coworking privat”, apunta. “Actualment els operadors petits el veuen amb bons ulls perquè finalment han entès que poden col·laborar-hi i liciten per gestionar-los. Els grans operadors els ignoren perquè van a un públic diferent”.

En el cas de Sinèrgics, dependent del Districte de Sant Andreu a Barcelona, els projectes que s’hi allotgen, després de superar un procés de selecció, han d’assumir un compromís de retorn que es tradueix en la proactivitat i la participació en projectes comunitaris. En aquest cas, a més, hi ha una clara aposta per l’economia social i solidària. “Actualment (abril de 2019), comptem amb 46 usuàries; aproximadament la meitat de les quals pertanyen a projectes d’emprenedoria col·lectiva. En aquest sentit, a Sinèrgics s’hi allotgen quatre cooperatives de treball (dedicades a l’educació, la dinamització comercial i l’economia circular) i una associació que treballa la divulgació cultural des d’una perspectiva inclusiva. Des del punt de vista del retorn social, i en el període esmentat, s’han dut a terme una vuitantena de projectes en col·laboració amb més de vint entitats de Sant Andreu (Baró de Viver, Bon Pastor, Trinitat Vella, La Sagrera, Navas) i d’altres districtes com Nou Barris o Horta-Guinardó”, explica Isaac Arriaza, cogestor de l’espai. A més, des de la primavera de 2018 els projectes de retorn social es vehiculen a través d’una moneda digital d’ús intern anomenada FLOC.

A Sinèrgics, l’equip gestor fa de prescriptor de les pràctiques del cooperativisme i l’economia social i solidària envers la seva comunitat professional.

De forma específica, es difonen programes d’ajuts i subvencions, així com programes de formació i tallers relacionats directament amb l’ESS o dirigits a la cooperativització de l’activitat econòmica.

Un model diferent és el de El Teixidor, creat el 2017 com a primer model de coworking social de la Comunitat Valenciana per l’Ajuntament de Petrer (Alacant), de la mà de la cooperativa de treball associat Genion.

El Teixidor sorgeix de la necessitat de seguir incubant projectes nascuts a les anomenades “llançadores d’emprenedores” amb què compta el municipi en el marc del programa Petrer Emprende. Cada any, deu projectes procedents d’aquest programa s’incorporen a aquest espai de cotreball, retornant el valor del seu lloc de treball a través de la formació oberta i la col·laboració amb el teixit associatiu del municipi.

Segons Esther Navarro, responsable de Comunicació i Projectes de Genion, “el programa de coworking social El Teixidor fa un pas més enllà dels espais de coworking públics. No només finança espai i acompanyament per donar suport a la creació d’empreses, sinó que reforça els vincles de la comunitat emprenedora amb el territori, connectant el talent local. Les persones que hi fan cotreball reben mentorització individual per impulsar els seus projectes”. El Teixidor és, doncs, un espai híbrid entre el cotreball i la incubadora de projectes empresarials que ha esdevingut un actiu clau per al municipi.

L’objectiu de la primera edició de El Teixidor era aparellar deu projectes emprenedors innovadors procedents de la llançadora amb deu associacions d’àmbit local amb necessitats especifiques de suport en forma de voluntariat. Actualment, el projecte es troba en la seva tercera edició mantenint aquestes xifres, però ha incorporat noves vies de retorn per a les persones i projectes participants, com ara l’impartició de sessions de formació oberta a la ciutadania. Amb aquesta mesura, explica Navarro, “l’impacte d’aquest ecosistema emprenedor sobre el teixit social s’ha multiplicat. Valors com la cooperació, la col·laboració o la cocreació es troben en l’eix d’aquest programa, generant sinergies autènticament transformadores”.

El futur dels espais de cotreball i el desenvolupament local

Segons Marc Navarro, “el futur del coworking tal com l’entenem passa necessàriament pel coworking públic. Crec que una política que inclogui espais públics de cotreball és imprescindible per a qualsevol ciutat, més si parlem d’una amb les característiques de Barcelona”. El nivell de preus del mercat immobiliari i les tendències del sector apuntades en la introducció allunya cada cop més les persones autònomes i els projectes de l’economia social i solidària de l’accés als espais gestionats per la iniciativa privada. Però també ho pot acabar fent amb altres iniciatives empresarials locals i quedar només a disposició de les grans empreses i les start-up que operen a escala global. “L’atractiu de Barcelona com a ciutat cosmopolita, tolerant i multicultural augura que l’escletxa entre el poder adquisitiu de les empreses que aterren a la ciutat i les autòctones es mantindrà o potser fins i tot s’incrementarà”, conclou.

Un efecte col·lateral d’aquestes tendències és la superior dispersió pel territori dels espais de cotreball, tant públics com privats, cercant preus més assequibles. Aquesta és una oportunitat per portar activitat econòmica a barris i ciutats que necessiten revitalització econòmica.

En definitiva, estem davant d’un fenomen que adquireix cada cop unes dimensions més grans i que adopta unes característiques que aconsellarien articular algun tipus de política específica per evitar tant la seva deriva cap a una nova bombolla immobiliària com el seu efecte gentrificador en les zones més cèntriques, així com una eventual cronificació de situacions laborals precàries en la relació entre les empreses i les persones que hi treballen o que en fan de proveïdores. Potenciar-los com a instruments per a la dinamització dels barris i les comunitats on s’ubiquen, establint un vincle més estret amb els serveis de promoció econòmica i ocupació i orientats a l’economia social i solidària, tal com mostren els exemples anteriors, seria un instrument important per al desenvolupament local.