En aquest article Oriol Estela se centra en alguns dels aspectes que poden servir de base per fer front al nou escenari econòmic que se’ns presenta a escala local. Posa sobre la taula la necessitat d’un nou enfocament, basat en els preceptes d’una Nova Economia, que hauria d’ajudar a un millor encaix de l’acció local en el conjunt de polítiques de desenvolupament econòmic.

I sympathize with those who would minimize, rather than those who would maximize economic entanglements among nations. Ideas, knowledge, science, hospitality, travel – these are things that of their nature should be international. But let goods be homespun wherever it is reasonable and conveniently possible, and above all, let finance be primarily national (2)

John Maynard Keynes (1883-1946). Economista anglès.

És indubtable que vivim uns temps turbulents i desconcertants, i que l’esfera local és la que en pateix de manera més crua les conseqüències. La crisi ha posat en entredit, entre d’altres qüestions, un model productiu que ha conduït a una transformació a gran escala del territori. La crisi també ha obert nous interrogants sobre l’encaix local-global, en especial en l’àmbit financer. Igualment, la crisi està portant a un qüestionament de la capacitat d’actuar de l’administració local en nom de la sostenibilitat dels comptes públics. Davant d’aquest panorama, al que caldria afegir una llista encara més llarga de factors, el rol dels governs locals en el desenvolupament econòmic s’ha de repensar… una vegada més.

Els governs locals compten actualment amb un important pes en les polítiques de desenvolupament econòmic. Això no amaga la dificultat que representa intervenir des d’un món local tan fragmentat com el nostre, escanyat financerament ja des d’abans de la crisi, sense competències específiques en promoció econòmica o ocupació i dins d’un marc de relacions amb les altres administracions que, si ja era per sí mateix complicat, es presenta encara força més incert en el futur immediat. Els llargs anys d’espera per assolir l’imprescindible nou Pacte Local, que havia d’ajustar la capacitat legal d’acció dels ajuntaments i els seus recursos al paper que desenvolupen en la realitat, han desembocat inesperadament en una proposta de reforma de la Llei de Bases del Règim Local absolutament restrictiva en aquest sentit.

En qualsevol cas, siguin quines siguin les circumstàncies i els imperatius legals, és impossible eludir la responsabilitat dels ajuntaments a l’hora de proporcionar respostes als reptes econòmics que es plantegen a la ciutadania. La proximitat obliga, i és aquest, de fet, el factor que explica en gran mesura que els ajuntaments democràtics comptin amb una trajectòria de més de dues dècades compromesos amb el desenvolupament econòmic del seu territori. Una trajectòria, però, que també presenta alguns forats negres, com l’actitud de molts ajuntaments que, portats per l’eufòria financera i, perquè no dir-ho, l’interès per millorar els seus ingressos, han atiat el foc de l’especulació urbanística i immobiliària.

En aquest article ens centrarem en alguns dels aspectes d’aquest llegat que poden servir de base per fer front als reptes que presenta el nou escenari, i posarem sobre la taula la necessitat d’un nou enfocament, basat en els preceptes d’una Nova Economia (3), que hauria d’ajudar a un millor encaix de l’acció local en el conjunt de polítiques de desenvolupament econòmic.

L’inici de la crisi i el llegat del període anterior
L’arribada de la crisi va estar marcada pel retorn accelerat de la centralitat del problema de l’atur en l’agenda espanyola i catalana. Un problema al que es va fer front de nou amb els ajuntaments en primera línia de xoc, aplicant receptes keynessianes (propiciades pel controvertit “Plan E”) i amb la necessitat de reforçar la capacitat operativa d’uns serveis locals d’ocupació que, malgrat la millora experimentada en els darrers anys pel que fa a coordinació i gestió, segueixen comptant encara avui en dia amb uns instruments que són pràcticament els mateixos de fa més d’una dècada.

Des del punt de vista de l’evolució de les polítiques de desenvolupament econòmic local, la crisi ha donat un major protagonisme a algunes de les tendències que ja es venien enregistrant en l’etapa prèvia. N’assenyalarem tres que considerem clau.

En primer lloc, es disposa ja d’un bagatge substancial en el desenvolupament de polítiques de suport a l’activitat econòmica, en especial en el camp de l’emprenedoria, que inclou instruments molt diversos: des de la introducció dels valors emprenedors a l’escola fins als vivers d’empresa, passant per uns equips tècnics ben qualificats per acompanyar les empreses en les seves primeres passes i més enllà. És aquesta professionalització de les estructures que donen suport a les empreses i que treballen colze a colze amb elles un senyal de maduresa, entesa tant des del punt de vista de la consolidació de les polítiques de promoció econòmica en els cartipassos municipals com de la necessitat de buscar nous enfocaments i instruments adaptats a la situació actual.

En segon lloc, es constata clarament la irrupció amb força del concepte d’innovació en les polítiques locals adreçades a l’activitat econòmica, que ha portat fins i tot a la creació de regidories específiques ja des de l’anterior mandat local. Una preocupació per la innovació – i per conceptes relacionats, com creativitat o talent- que segurament ha estat més de portes enfora (suport a la innovació empresarial) que no pas endins (innovació en la pròpia administració local), però que resulta un bon punt d’arrencada per encarar el nou període amb els aires de renovació que requereix la sortida de la crisi.

I, en tercer lloc, l’altre aspecte emergent, en especial en aquests darrers anys de dificultats econòmiques, ha estat el de tot allò que es pot qualificar com a “social”: economia social, responsabilitat social, emprenedoria social… i també innovació social. En parlarem amb major profunditat més endavant.

Capítol apart mereix el tractament de la sostenibilitat ambiental dins de les polítiques de desenvolupament econòmic local, que en els temps de crisi s’ha volgut articular al voltant de l’anomenada “Economia Verda”; un terme que ha fet fortuna però que en la pràctica recull poc més que el foment de les energies renovables i les inversions i llocs de treball que aquestes poden generar. Un aspecte clau, efectivament, per a la sostenibilitat, però insuficient si el que es vol és anar més enllà i escometre un veritable canvi de paradigma que impliqui tots els aspectes de l’economia. Dit en altres paraules: l’Economia Verda no pot ser “una economia sectorial més”; no pot basar-se en el desenvolupament d’unes activitats concretes que poden etiquetar-se com a “verdes”, sinó que ha de ser el nucli vertebrador del canvi de model productiu que tant s’ha reclamat, però que corre el perill d’anar desapareixent de l’agenda de prioritats si no s’actua des de ja amb convicció i voluntat transformadora.

Els grans reptes del desenvolupament local per al proper període
La clau de volta de les polítiques de desenvolupament econòmic local de cara al futur l’hem de trobar a partir d’una mirada més oberta sobre l’economia. Si el món local es caracteritza per la diversitat, la flexibilitat, la capacitat d’adaptació a unes circumstàncies específiques, no té cap mena de sentit seguir ancorats en una visió restrictiva dels conceptes vinculats al desenvolupament econòmic, com es veurà més endavant.

Abans, però, cal introduir una breu reflexió sobre la naturalesa del desenvolupament econòmic local, que podríem considerar el resultat de l’articulació de tres dimensions que cal tenir en compte a l’hora de planificar les estratègies d’intervenció:

  • La dimensió que podríem anomenar de participació local en el desenvolupament econòmic global, que significa entendre el territori i els seus recursos com a plataforma al servei de l’activitat econòmica globalitzada. És la dimensió més clàssica de la promoció econòmica: atracció d’inversions d’empreses multinacionals, grans infraestructures i equipaments, etc. Una dimensió, però, en la que l’escala municipal, en especial a casa nostra, resulta clarament insuficient, de manera que l’escala més efectiva, a nivell de planificació, ordenació i gestió és la regional i, en tot cas, la metropolitana.
  • La dimensió del desenvolupament econòmic local amb projecció global. Es tracta de la dimensió predominant en els darrers anys, en els que s’han mobilitzat recursos en la línia del comentat en l’apartat anterior, amb un clar protagonisme del foment de l’emprenedoria i la innovació com a palanques d’accés de la producció local als mercats globals. Una dimensió, però, que ha estat molt condicionada per les possibilitats de finançament extern i on els fons europeus (avui ja en clara retirada) han estat cabdals. L’escala supramunicipal sembla la més adient per a aquesta dimensió en el nostre país, per tal d’assolir la massa crítica necessària per optimitzar recursos i generar impactes rellevants.
  • La dimensió del desenvolupament local endogen; la que tracta de mobilitzar els recursos locals per satisfer les necessitats i aspiracions específiques del territori en qüestió. Segurament, aquesta és la dimensió més oblidada en les polítiques de promoció econòmica que es porten a terme actualment quan, paradoxalment, és la que més s’adiu amb la capacitat local d’intervenció i és assumible des del concepte de comunitat: des del barri o municipi petit fins a la comarca o més enllà. És per això que hi dediquem un capítol específic a continuació.

Aquesta articulació també reclama, cada cop més, una millor coordinació entre les diferents escales d’intervenció. Un exercici de racionalització d’acord amb les exigències d’una governança multinivell que atorgui a cada escala les polítiques i els instruments més efectius, en clau de millora de l’eficiència però sense perdre de vista l’equitat i la solidaritat entre persones i territoris. En altres paraules, acabar d’una vegada per totes amb les duplicacions i els solapaments (també amb els buits) d’estructures i programes, i amb la presència d’agents “inerts” capaços de captar recursos sense aportar cap mena de valor per al territori. No sembla, però, que els vents de reforma competencial bufin en absolut en aquesta direcció.

Però, amb tot això que resulta imprescindible, encara no n’hi hauria prou. Cal que des de l’escala local s’apliqui a les polítiques de desenvolupament econòmic el “gran angular” que representa la visió de la Nova Economia (4).

Nous temps: Nova Economia

Els estudis d’opinió reflecteixen en aquests moments una pèrdua de confiança en el funcionament de l’economia global (5). La incapacitat de governar el destí econòmic no ja de les nostres vides, sinó de països sencers, ostatges d’uns mercats financers que a més de causar la crisi es permeten (els permetem) fixar de nou les regles del joc per sortir-ne, genera tal grau d’impotència i desafecció respecte a aquesta esfera econòmica que, simplement, ens porta a focalitzar l’atenció, els esforços i l’esperança en allò que ens és més proper: des del moment en el que no es poden utilitzar arguments polítics, socials, humanistes per defensar un model alternatiu global, abandonem aquesta lluita i ens centrem en allò que podem més o menys està en les nostres mans.

Però aquesta economia que ens governa és una cosa; l’Economia (amb majúscula), una altra de ben diferent.

Satisfer les necessitats humanes amb recursos escassos; d’això tracta l’Economia. I es ben evident que cada cop tenim més consciència de l’escassetat dels recursos i que estem aprenent a modular les nostres necessitats (la crisi ha fet un gran favor en aquest sentit). Tot i així, el marc mental del creixement, l’hiperconsum i l’especulació segueix essent hegemònic i continua marcant les pautes de les polítiques econòmiques de tots els nivells de govern, fins i tot dels governs locals. El decreixement, l’austeritat (ben entesa) i la felicitat de les persones són termes que encaixen malament en aquest imaginari i que, en el millor dels casos, generen alguna simpatia que permet que s’incloguin gairebé com una curiositat en les pàgines de “tendències” dels diaris. Però segueixen essent tabú a l’hora de dissenyar, des dels governs, les estratègies de sortida de la crisi. És per això que, malgrat es recuperin les idees que es troben en l’arrel de l’economia, haguem de parlar ara d’una “Nova” Economia.

Cal doncs, sense necessitat de renegar d’una part important del que hem fet fins ara, posar en marxa un procés de transició que condueixi a revisar conceptes i polítiques, per tal d’acomodar-los a un model de desenvolupament econòmic local més proper al territori i a les persones. Bastir una Nova Economia que actuï “com si les persones importessin”(6) .

El primer que cal revisar en aquest procés de transició cap a una Nova Economia és la mesura de l’èxit econòmic. El cada cop més ampli qüestionament del PIB com aquesta mesura, no acaba de trobar la seva plasmació pràctica (7). A escala local, més potser que en cap altra, resulta imprescindible dissenyar indicadors que mesurin el benestar real de la ciutadania, però també d’altres que serveixin per bastir una nova estratègia econòmica, com l’empremta ecològica, el balanç social empresarial o el retorn social de les inversions, que vinculin benestar amb sostenibilitat i equitat. I el que és més important, utilitzar-los com a principals referents de les polítiques econòmiques.

Per fer-ho, però cal eixamplar el concepte d’economia en la línia del que ens diu la seva veritable definició: qualsevol activitat que ajudi a satisfer les necessitats humanes, especialment les bàsiques. I és aquí on entra l’economia social, entesa també en el seu vessant d’economia solidària, en tant que pot adquirir, per exemple, la forma de xarxes d’intercanvi, coproducció de serveis públics o economia col•laborativa. És simptomàtic, en aquest sentit, el fet que allà on s’ha prestat una mínima atenció a aquest tipus d’iniciatives no hagi estat des dels departaments de promoció econòmica sinó en l’esfera dels serveis socials (8).

Repensar l’Economia des del desenvolupament econòmic local endogen significa també investigar sobre l’existència d’una subsidiarietat econòmica que recomani la localització (9) de determinades activitats econòmiques. El cas dels aliments (amb les polítiques de km.0, per exemple) n’és potser el més clar, però podríem parlar també d’altres activitats com l’energia o, evidentment, els serveis a les persones.

En aquest sentit, un aspecte clarament més delicat, en el que cal un debat serè però urgent és el de la re-localització del sector financer. La crisi de les caixes d’estalvi ho és en la mesura en la que aquestes han adoptat un model que no els corresponia, llunyà de la seva concepció original. I, com molt bé diu Keynes en la cita que obre aquest article, les finances s’han de moure fonamentalment en el curt abast. És una qüestió de racionalitat i de seguretat: un territori, com qualsevol altra ens social hauria de poder funcionar amb l’estalvi que ell mateix genera, ja que l’endeutament implica un enorme risc de dependència. És així que des dels ajuntaments, en aquesta transició cap a una Nova Economia, és primordial promoure i fer ús de les iniciatives de banca de proximitat i, lògicament, de banca ètica i solidària. Podríem anar encara un pas més enllà i plantejar, en el mateix sentit, la necessitat i la conveniència d’articular sistemes de monedes locals, solidàries o complementàries, però de nou topem amb un gran tabú del nostre marc mental que, especialment en aquest terreny, es mostra tossudament refractari a la innovació i l’experimentació.

I també cal repensar, en el sentit d’eixamplar, el concepte d’ocupació. Els governs locals tenen molt a fer també en la valorització de l’aportació de les persones a l’Economia i, per tant, a la societat. Les persones, totes les persones, són actius valuosos que poden aportar el seu grau de sorra a la satisfacció de les necessitats pròpies i les dels que els envolten, independentment del marc de l’empresa o de l’administració pública. Vet aquí el ple sentit del concepte “social” aplicat a l’economia al que ens referíem més amunt. El Tercer Sector així ho demostra dia a dia, mitjançant iniciatives fora de l’esfera estrictament mercantil que apareixen i creixen com a conseqüència de la crisi (bancs del temps, xarxes d’ajuda mútua, etc.).

En definitiva, és el moment de repensar amb seriositat les polítiques econòmiques locals. Repensar per eixamplar la visió del que és l’Economia i utilitzar tots els instruments a l’abast i totes les iniciatives socials encaminades a resoldre necessitats de les persones. Per adequar les escales d’intervenció als reptes que es presenten. Per atrevir-nos, des dels ajuntaments, a ser més receptius amb les propostes alternatives de la ciutadania i a les que ja es troben en marxa en altres llocs del món. Per, efectivament, innovar i experimentar en les polítiques de desenvolupament econòmic local, sobre la base de la participació, ja que si no ho fem, altres ho faran per nosaltres (i “contra nosaltres”, com permanentment succeeix amb el sistema financer) sense tenir en compte les nostres necessitats.

El moment de lluitar per unes polítiques locals, que lluny d’imitar-se les unes a les altres (i a les d’altres administracions) seguint un model de pensament únic, facin valer la diversitat, la proximitat i el marge per a l’heterodòxia que permet ser l’administració més propera a la ciutadania, als seus interessos i a les seves capacitats.

Notes

1. Una primera versió d’aquest article va ser publicada l’any 2011 al número 200 de la revista Nous Horitzons.

 

2. John Maynard Keynes (1933). “National self-sufficiency”, The Yale Review, Vol. 22, No 4, juny.

3. David Boyle; Andrew Simms (2009). The New Economics. A Bigger Picture. Londres: Earthscan.

4. La New Economics Foundation de Londres és el think-and-do tank que lidera en l’actualitat el debat sobre aquesta Nova Economia. Al nostre país, per exemple, ha arribat recentment la seva proposta de reducció de la jornada laboral a 21 hores (http://www.neweconomics.org/publications/21-horas).

5. Veure, per exemple, els resultats del Baròmetre mensual del Centro de Investigaciones Sociológicas, on contrasta la visió de la població sobre la situació econòmica general amb la de les persones entrevistades en particular (http://www.cis.es/cis/opencm/ES/1_encuestas/meses3.jsp).

6. Ernst Friedrich Schumacher (1973). Small Is Beautiful: Economics As If People Mattered. Londres: Blond and Briggs.

7. Més enllà del conegut i forçadament anecdòtic cas del Bhutan i el seu indicador de Felicitat Nacional Bruta, s’han construït molts altres indicadors alternatius, fins i tot algun de promogut per la UE i l’OCDE (veure: http://www.beyond-gdp.eu/), però que no han superat la categoria d’exercici teòric.

8. Aquest seria el cas, per exemple, de l’Ajuntament de Barcelona, on la iniciativa de publicar una guia aplegant iniciatives socials d’intercanvi de productes, serveis i coneixements o cooperatives de consum agroecològic de la ciutat va ser de l’Àrea d’Acció Social i Ciutadania, i no pas la de Promoció Econòmica. Veure: Ajuntament de Barcelona (2009): Guia de xarxes d’intercanvi social.

9. Localització no entesa necessàriament com a oposada a la globalització, ni com a “desconnexió”, ni com a autarquia, sinó com una forma d’enfocar l’Economia que permeti satisfer, a qui voluntàriament ho desitgi, necessitats locals amb recursos locals i, alhora, evitar fuites de recursos cap a l’exterior per propiciar l’efecte multiplicador de cada euro que hi circula. Veure, per exemple: Colin Hines (2000): Localization: A Global Manifesto. Londres: Earthscan; o la iniciativa Plugging the Leaks (“tapant les fuites”) de la ja esmentada New Economics Foundation: http://www.pluggingtheleaks.org/{jcomments on}