Un dels sectors més afectats per la crisi és el dels mitjans de comunicació. Cada any desapareixen més capçaleres, i hi ha més periodistes a l’atur o treballant en condicions precàries. Però no tot són males notícies: en aquest context, també han sorgit nombroses experiències que estan retornant la dignitat als mitjans i als periodistes. Totes tenen un denominador comú: aposten pel model cooperatiu.

Explica el periodista Pere Rusiñol (Alternativas Económicas) a la introducció del llibre Papel mojado que, d’ençà que es va començar a manifestar la crisi, el 2007, només a l’Estat espanyol deu mil periodistes han perdut la feina. Les notícies sobre el tancament de mitjans o l’acomiadament de treballadors són habituals. Sense anar més lluny, al final del 2012 PRISA, el primer grup mediàtic espanyol, va anunciar 129 acomiadaments –tot i que a la dècada del 2000 va guanyar més de 800 milions d’euros–, i al juny el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha informat que s’acomiadaran 312 treballadors, mentre a Grècia el govern tancava per sorpresa la radiotelevisió pública.

Malgrat que és cert que la davallada dels ingressos en publicitat ha afectat negativament la viabilitat de molts mitjans, també és veritat que la crisi dels mass media és deguda en bona mesura a la mala gestió dels seus responsables, un fet que es visualitza, entre altres coses, amb els sous obscens que cobren alguns dels seus executius. Juan Luis Cebrián, per exemple, president del Consell d’Administració de PRISA, va cobrar més d’un milió d’euros el 2012 i dotze milions més el 2011. Això contrasta amb els sous precaris que de la majoria de redactors de “rang baix”.

La feina de periodista és cada dia més precària. El passat mes de maig, el diari Ara es feia ressò d’un estudi del portal de feina nord-americà Careercast que concloïa que el periodista és el pitjor ofici d’una llista de 200. I fa poques setmanes, el portal de feina Nubelo publicava una oferta de feina per a redactors que deia el següent: “5 articles originals per al nostre bloc d’almenys 300 paraules cada un al preu d’1,5 euros l’article”. 1,5 euros!”

Culpar Internet i les noves tecnologies de la crisi és enganyar-se. Segons Rusiñol, l’actual crisi dels mitjans té més a veure amb el capitalisme de casino que amb la desintegració d’un model de negoci. “El problema”, diu Rusiñol, és que “on abans hi havia empreses propietat d’editors de diari, avui hi ha empreses propietat del sector financer […] El problema és que la banca es converteixi en editora de premsa”.

Davant d’això, què poden fer els periodistes? Gestionar ells mateixos els mitjans i retornar al periodisme independent de tota la vida. No es tracta pas d’inventar res. Arreu del món hi ha experiències de mitjans de comunicació que han apostat per la fórmula cooperativa. Potser, una de les més reeixides és el Die Tageszeitung, un diari fundat a Berlín l’any 1979, vinculat inicialment al moviment ecologista. L’any 1991 es va constituir com a cooperativa i actualment disposa de gairebé 12.000 socis (que són els propietaris del mitjà), un capital de 10 milions d’euros, 250 empleats i 45.000 persones subscriptores.

Un altre exemple és la revista Ethical Consumer, que va néixer a Manchester l’any 1987 com a grup de recerca sobre medi ambient i drets humans. L’any 2009 va passar de ser cooperativa de treball a cooperativa mixta, amb aportacions de socis a partir de 200 lliures. Segons explica el seu web, aquest import equival, més o menys, a l’aportació mínima d’una lliura que van fer els pioners de Rochdale quan van constituir la primera cooperativa l’any 1884. Avui, Ethical Consumer és tot un referent en l’àmbit del consum responsable amb una revista bimestral i un web.

A Suècia funciona Fria Tidningen, un mitjà fundat el 2001 que actualment agrupa vint cooperativistes, una quarantena de treballadors i 6.500 subscriptors. Aquesta cooperativa gestiona una publicació d’abast estatal que surt tres cops per setmana i diverses capçaleres locals i, fins i tot, ha creat edicions escrites en suec més senzill per a la població nouvinguda.

Podem continuar la llista de mitjans cooperatius europeus amb el quinzenal de la República Txeca Kulturní Noviny (www.kulturni-noviny.cz), el diari turc BirGün i el Diari dels periodistes grec, sorgit després de la crisi que sacseja el país. A Amèrica, tenim l’Argentina, amb tres mitjans: Comercio y Justícia i El diario del centro del país, totes dues empreses recuperades després de la crisi del corralito de 2001, i El Independiente ). Al Canadà, tenim la xarxa de mitjans cooperatius canadenca Dominion i a l’Uruguai, La Diaria.

A casa nostra, d’exemples en podem trobar cada dia més. Tot seguit, ens farem ressò de les experiències de La Marea (sorgit de l’antic diari Público), Alternativas Económicas, del procés que ha engegat el setmanari La Directa per convertir-se en cooperativa, així com de tres projectes d’abast local: Fet a Sant Feliu (Sant Feliu de Llobregat), Contrapunt (Mollet del Vallès) i L’Independent de Gràcia (Barcelona).

Aquests mitjans tenen característiques que, en major o menor mesura, difereixen dels mitjans convencionals pel que fa a la propietat, l’enfocament dels temes que tracten, la participació dels lectors i lectores, i els criteris per contractar publicitat, entre d’altres aspectes.

La Marea

La Marea és la revista mensual editada per la cooperativa de treball associat MasPúblico, formada per un grup d’extreballadors acomiadats del diari Público, que va tancar la seva versió impresa el febrer de 2012. Es tracta d’una aposta pel periodisme rigorós, la investigació, l’anàlisi i els reportatges en profunditat que es pot comprar en quioscos de Madrid, Barcelona i València, a banda d’altres punts de venda d’arreu de l’Estat. El llançament de la revista va ser possible gràcies a les més de 500 persones que van fer aportacions mitjançant un projecte de micromecenatge, moltes de les quals després van passar a formar part de la cooperativa. En aquests moments, la cooperativa la formen 10 socis treballadors –que aporten 3.000 euros– i 70 socis usuaris, que contribueixen al capital social amb 1.000 euros. També hi ha una trentena de socis col·lectius, és a dir, diverses persones que s’agrupen per cobrir la participació de 1.000 euros.

“La cooperativa ens permet mantenir la independència del projecte i integrar els lectors, que aporten un valor afegit al projecte”, explica Brais Benítez, soci de la cooperativa i responsable de la publicació a Catalunya. Per superar els obstacles de la distribució –un dels punts dèbils que tenen totes les publicacions que no treballen amb grans distribuïdores–, La Marea disposa d’alguns grups locals integrats per socis i/o lectors que han creat punts de venda en centres cívics o llibreries.

D’altra banda, a diferència de molts mitjans de comunicació generalistes, La Marea es regeix per un codi ètic que estableix que no s’acceptarà publicitat d’empreses o organismes que treballen de manera contrària als principis editorials de la revista. Per exemple, es rebutgen insercions d’entitats financeres que promoguin desnonaments o inverteixin en armament, o d’empreses que no respectin els drets laborals. “D’una banda, això implica que tenim menys ingressos, ja que aquestes empreses són precisament les que més poden invertir en publicitat. D’altra banda, però, creiem que estem aportant un valor addicional a les empreses que sí que publicitem”, explica Benítez.

Finalment, l’estratègia publicitària també passa pels intercanvis i la imaginació. D’aquesta manera, La Marea ha signat un intercanvi amb una agència de viatges pel qual, a canvi d’insercions, la revista rep dos bitllets d’avió per anar a Islàndia a fer un reportatge sobre el procés que viu el país després de la crisi financera de 2008.

Alternativas Económicas

Alternativas Económicas és una cooperativa de treball associat que té la publicació francesa homòloga com a referent: a França, es tracta d’un model d’èxit que, després de 32 anys de trajectòria, ha aconseguit fidelitzar 80.000 subscriptors i vendre una mitjana de 100.000 exemplars. Actualment, Alternatives Economiques té una economia sanejada i més de 50 socis cooperativistes que reben unes retribucions salarials equiparables al que és la professió. “És un model preciós que nosaltres intentarem traslladar aquí”, sintetitza un dels socis de la cooperativa, Pere Rusiñol, antic treballador d’El País i Público. “El més important és que els treballadors siguin els propietaris del mitjà. I la cooperativa és la millor opció, perquè serveix per blindar la possibilitat de fer periodisme ”, afegeix Rusiñol.

El model d’Alternativas Económicas se sustenta en vuit socis de treball i una trentena de socis col·laboradors procedents del món del periodisme, la universitat i l’economia social. La publicació mensual –dirigida per Andreu Missé (antic treballador d’El Periódico de Catalunya i El País)– posa èmfasi en la informació econòmica però des d’un vessant més didàctic i amb una vocació social i ciutadana, i també ofereix informació sobre l’Amèrica Llatina. El primer número va sortir al carrer el passat mes de març.

Per a Rusiñol, “molts cops, la informació econòmica és inintel·ligible perquè, en part, es vol que sigui així i que només l’entenguin els que prenen decisions, com si el pobre ciutadà no estigués preparat per comprendre-la. Nosaltres creiem que sí que ho està si s’explica bé, per això hi dedicarem totes les nostres energies”. Això implica que els serveis d’estudis financers de les principals entitats bancàries, els governs i les grans multinacionals no són les úniques fonts, sinó que en les informacions es dóna veu a altres sectors socials i, per descomptat, al món del cooperativisme, que sovint apareix infrarepresentat en l’àmbit econòmic més convencional. En aquest sentit, Rusiñol destaca que “la revista també té el paper de reivindicar un sector cooperatiu que és igual d’eficient i que genera tants o més llocs de treball que les estructures capitalistes”.

“Jo penso que, ara, hi ha més marge que mai per fer productes amb un model econòmic que garanteixi que els mateixos periodistes tinguin un control empresarial més enllà de l’article que fan i amb un sistema de negoci que permeti garantir la seva independència, que és el que està més en qüestió. Si s’identifiquen nínxols o productes que no estan coberts pels mitjans tradicionals, llavors, les oportunitats són immenses. Per tant, és un molt mal moment per als mitjans tradicionals, però, en canvi, hi ha una efervescència de projectes de comunicació fets amb plantejaments més humils”, reflexiona Rusiñol.

La Directa

L’Associació per la Difusió Sense Límits (ADSL) és l’entitat que, des del 2006, s’encarrega d’editar la Directa, un setmanari d’informació i anàlisi crítica que té com a punt de partida els moviments socials dels Països Catalans i les alternatives que plantegen. El seu model de comunicació es basa en tres grans potes: el setmanari imprès amb informació d’actualitat, un quadernet central de reflexió i anàlisi –fruit del procés de confluència amb la revista mensual Illacrua el 2010– i una pàgina web que permet donar ressò a les convocatòries, actes i notícies d’última hora. Amb més de 1.800 subscriptors, una desena de corresponsalies i més de 200 persones que col·laboren amb el projecte –la majoria, desinteressadament–, ara la Directa es proposa fer un salt endavant i passar d’associació a cooperativa.

El passat mes de juny, el col·lectiu va iniciar una campanya de micromecenatge, un dels objectius de la qual és caminar cap a una gestió cooperativa, a banda de millorar la interactivitat del web i renovar la xarxa informàtica. En pocs dies, el col·lectiu editor va recaptar 22.000 euros i, en una segona ronda, va trencar la barrera dels 33.000 euros gràcies a les petites aportacions de 800 persones.

Un cop completada amb èxit la campanya, una de les fórmules que es considerarà és la constitució d’una cooperativa mixta de treball i consum, en què les persones treballadores esdevindrien sòcies de treball i les subscriptores –que són les que garanteixen la viabilitat econòmica a llarg termini del projecte–, siguin sòcies de consum. Aquesta fórmula també relligaria la resta d’àrees de la Directa: les corresponsalies, les col·laboradores i, en definitiva, tot l’entorn solidari que dia a dia fa possible que el setmanari surti al carrer. Mitjançant la fórmula cooperativa, el setmanari es vol dotar d’una estructura formal, però mantenint el caràcter assembleari i horitzontal de la redacció. A més, permetrà fer un salt endavant pel que fa a la formació i les condicions laborals del col·lectiu –que actualment té uns quants alliberats–, i reforçarà el vincle amb les persones subscriptores. Finalment, obrirà noves vies per captar capital voluntari mitjançant la figura de les sòcies col·laboradores. Val a dir que l’aposta pel cooperativisme sorgeix arran d’un procés de participació iniciat l’estiu de 2012, en què tots els integrants del col·lectiu van omplir un full DAFO (debilitats, amenaces, fortaleses i oportunitats) per començar a definir el futur del setmanari. Tant a la versió impresa com al web de la Directa, el cooperativisme sempre ha tingut una presència destacada, ja que s’entén que forma part de la diversitat de propostes transformadores existents.

Fet a Sant Feliu

Sant Feliu Viu és una cooperativa de consumidors i usuaris sense afany de lucre constituïda l’any 2008 que impulsa dos projectes: un portal d’informació i la revista-dossier Fet a Sant Feliu que, de fet, són els primers mitjans de comunicació del país –i també de l’Estat– gestionats democràticament mitjançant una cooperativa de consum. El portal és el projecte més visible de la cooperativa i cobreix tota l’actualitat d’aquesta població del Baix Llobregat des de l’any 2010, mentre que la publicació en paper, nascuda el 2012 i de periodicitat variable, ofereix informació en profunditat i una entrevista. La cooperativa té 160 socis, que paguen una quota anual de 35 euros. “El més important és que els socis-lectors, els quals aporten el mateix capital social, són els autèntics propietaris del mitjà”, resumeix un dels impulsors del projecte, David Guàrdia.

Una persona coordinadora contractada per la cooperativa i una desena de col·laboradors que aporten el seu treball voluntari s’encarreguen d’actualitzar el web diàriament. A banda de l’assemblea general anual, Sant Feliu Viu celebra convocatòries obertes per compartir inquietuds sobre el projecte. Aquest èmfasi per promoure la participació queda plasmat en els continguts, per exemple, amb entrevistes on es demana als socis quines preguntes volen fer als protagonistes. A més, la cooperativa també fomenta l’apropament de la política a la ciutadania: per això va organitzar un debat amb tots els grups municipals a mitja legislatura i retransmet els plens municipals per Internet. Gran part de la publicitat es gestiona mitjançant intercanvis amb cinemes i entitats culturals de la ciutat.

Pel que fa a les perspectives de futur, Guàrdia explica “ens plantegem augmentar la incidència del web amb la publicació de reportatges maquetats en pdf, la qual cosa ens permet dotar de més profunditat els continguts sense haver d’assumir els elevats costos d’impressió”.

Contrapunt

Contrapunt, SCCL, forma part del grup empresarial cooperatiu Cultura 03, responsable de projectes com Ara Llibres, la productora audiovisual Batabat o la revista de divulgació històrica Sàpiens. Aquesta cooperativa gestiona diversos mitjans de comunicació de proximitat: Contrapunt, un diari de Mollet i del Baix Vallès que també té una versió digital, i el portal Aravalles, amb informació sobre la comarca del Vallès Oriental.

L’any 2001, el setmanari de difusió gratuïta Contrapunt va rebre el premi a la millor iniciativa empresarial de Mollet. Amb una tirada de 10.500 exemplars i sostingut sobretot gràcies a la publicitat del petit comerç, cobreix les poblacions del sud de la comarca: Mollet, Parets, Sant Fost, Martorelles, la Llagosta, Santa Maria de Martorelles, Montornès i Montmeló. El portal Contrapunt.cat es va crear l’any 2005, i actualment és el web auditat amb més visites de tota la comarca.

A banda de la producció de continguts de proximitat, Contrapunt també explota i ha gestionat publicitàriament la televisió comarcal Vallès Visió i altres suports de medi exterior i ofereix serveis editorials per a tercers: llibres, revistes, tríptics, webs, butlletins electrònics, entre d’altres.

L’Independent de Gràcia

De Barris és la cooperativa d’edició i arts gràfiques que gestiona el setmanari gratuït l’Independent de Gràcia, centrat en l’actualitat d’aquest districte de Barcelona. Nascuda l’any 1996, l’origen de la cooperativa cal buscar-lo en una empresa mercantil que va fer fallida i que va ser recuperada pels treballadors. Actualment té 11 socis.

L’agost del 2000 L’independent de Gràcia va sortir al carrer per primer cop, fruit de la conjunció dels esforços de DeBarris, Vilaweb Vila de Gràcia, associacions de veïns i uns quants periodistes vinculats als mitjans locals, com ara Albert Musons –director de la revista Carrer Gran– i Gerard Maristany. “El nostre model es basa en un periodisme de proximitat que té prou capacitat per competir directament amb els mitjans generalistes en tots els temes que afecten el barri. Ens adrecem als 120.000 habitants de Gràcia amb l’avantatge que trepitgem el terreny”, explica el director de la publicació des dels seus inicis, Albert Balanzà. L’Independent tira 8.500 exemplars setmanals i se sosté bàsicament gràcies a les insercions publicitàries del petit comerç i les associacions del districte.

El setmanari té una xarxa de col·laboradors estable i s’ha convertit en un referent del periodisme de carrer que reflecteix la idiosincràsia particular del barri, amb presència als comerços, mercats i associacions veïnals i culturals. L’estructura funcional de L’Independent, integrada per una quarantena de periodistes i col·laboradors, manté una separació formal respecte de la cooperativa: “l’empresa editora coneix les informacions que conté setmanari un cop s’ha publicat, per la qual cosa la redacció és completament sobirana pel que fa als continguts”, resumeix Joan Lou, soci fundador de DeBarris.

Al llarg dels anys, de Barris ha anat creixent i, en aquests moments, també gestiona productes com ara els programes de festa major de Gràcia, la guia comercial El teu comerç i l’Escapulat (el mensual de l’equip de futbol CE Europa), alhora que ofereix tota mena de serveis relacionats amb l’edició i les arts gràfiques.