Aquesta aportació al debat sobre l’economia social pretén incorporar-hi el tema dels béns comuns. Una perspectiva, la dels béns comuns, que si bé ha tingut un desenvolupament analític i de recerca més centrat en recursos i espais vinculats a temes i problemes mediambientals, ha estat últimament utilitzada en temes vinculats a l’espai i els recursos digitals; així mateix s’ha connectat amb la tradició cooperativista i de l’economia social. Aquesta aportació, lluny de ser el resultat d’un treball teòric o de reflexió sobre experiències empíriques, pretén ser simplement una introducció que presenti i problematitzi, en la mesura del possible, el concepte, a fi que pugui ser útil en el camp de l’economia social. D’altra banda, inevitablement, la reflexió ve marcada pel biaix d’algú que desenvolupa el seu treball bàsicament en el context europeu i per les noves formes de mobilització social i ciutadana que s’esdevenen com a resposta a la crisi econòmica i al canvi d’època.

Una introducció al concepte i algunes reflexions complementàries

El concepte de “commons” (procomú, béns comuns, comuns) està atraient des de fa alguns anys moltes persones i grups arreu del món, i també l’impacte ha estat significatiu en el debat d’idees i l’activitat acadèmica. Fa pocs anys (2009) l’interès pel tema va ser objecte de reconeixement per part de la comunitat científica internacional a través de la concessió del Premi Nobel d’Economia a la politòloga nord-americana Elionor Ostrom pel seu treball sobre el govern dels comuns. La tasca investigadora de la professora de la Universitat d’Indiana va aconseguir recollir multitud d’experiències, moltes de les quals es trobaven situades a l’àrea iberoamericana, que demostraven que l’existència d’espais i béns comunals, és a dir la no atribució de propietat específica als seus usuaris, no comportava inevitablement la sobreexplotació dels recursos i la pèrdua i erosió d’aquest patrimoni. D’aquesta manera responia a la influent obra de Garrett Hardin (1968) que situava als béns comuns en una lògica que forçosament acabava en “tragèdia”.

El reconeixement de la tasca d’Elionor Ostrom coincidia amb el gran ressorgiment de l’interès pels “comuns” des de perspectives científiques i disciplines molt diverses, que van des del canvi climàtic, les ciutats, els béns comuns digitals, l’aigua, la producció científica, les llavors, el patrimoni cultural… entre moltes altres. I això ha anat comportant l’entrecreuament de molts treballs científics i acadèmics en aquests camps, així com la creixent aparició i influència d’aquest concepte en el debat dels nous i vells moviments socials sobre les perspectives d’innovació i canvi que suscita un plantejament alternatiu al binomi tradicional entre estat i mercat.

El gran dinamisme en l’ús del terme, i la seva multiplicitat d’aplicacions i de perspectives, confereix al camp dels “commons” o de el “procomú” una gran diversitat i heterogeneïtat. Però, al mateix temps, obre moltes perspectives noves derivades de la fertilització creuada i els espais d’experimentació social. I això es dóna sobretot, en moments en què existeixen alarmes significatives sobre l’erosió de les politicas socials provocada per una globalització sense capacitat de regulació clara, amb governs cada vegada més condicionats i limitats en les seves possibilitats d’acció. En aquesta línia, la renovació i recuperació de la lògica solidària i col·laborativa que es percep darrere del terme “béns comuns”, permet imaginar el desenvolupament de noves formes de col·laboració, governança i acció col·lectiva. De què parlem quan ens referim a “béns comuns”?. Estaríem referint-nos a béns, recursos, que més enllà de la propietat o de la pertinença, assumeixen, per la seva pròpia vocació natural i econòmica, funcions d’interès social, servint directament els interessos, no de les administracions públiques, sinó els de la col·lectivitat i de les persones que la componen.

D’aquesta manera, els béns comuns exigeixen una forma de racionalitat diversa de la que ha dominat tant temps l’escena del debat econòmic, social i polític. Ens referim a la lògica binària que ens obligava a escollir entre propietat pública o privada. En aquest cas, la directa relació entre béns comuns i persones de la col·lectivitat, ens parla de necessitats, de béns necessaris per satisfer-les, modificant així la concepció jurídica que sostenia tota l’estructura de propietat des del dret romà. Les persones tenen necessitats que no troben resposta en la rigidesa que implica l’estructura de propietat. No estaríem parlant d’“un altre” tipus de propietat, sinó de l’oposat a la propietat (Rodotà, 2011), i és el factor de la no transmissibilitat dels béns comuns un element clau en el debat.

Ha de quedar clar, d’altra banda, que estem parlant d’un tipus de béns que no són universals, en el sentit que hi pot haver persones o col·lectius que d’alguna manera siguin exclosos dels “béns comuns”. Un tipus de béns que, en aquest sentit, són “privatizables”. Si atenem a la distinció de Samuelson sobre els elements que distingeixen als béns o recursos, és a dir, rivalitat i exclusivitat, el que diferencia en aquest cas als béns comuns dels béns “normals”, és que la seva exclusivitat és més difícil.

Precisament, un dels grans conflictes que es van produir en l’inici del mercantilisme i la consolidació dels estats liberals, va ser l’ofensiva contra els béns comuns, considerant que la falta de propietat clara implicava una falta d’interès per la sostenibilitat del bé o del recursos, i acabava generant la seva ruïna, i per tant, impedia el desenvolupament econòmic generalitzat. En efecte, els “open fields” a Anglaterra, o a Espanya les “muntanyes comunals”, van ser sotmesos a una gran pressió privatizadora a través de “enclosures”, privatitzacions i parcel·lacions. La lògica era “desarrollista”. S’entenia, com va teoritzar posteriorment Garrett Hardin, que els béns comuns acabaven sempre en “tragèdia”, ja que, en el clàssic exemple, si tu vas a pasturar amb el teu ramat en un espai que és comunal, els teus incentius estaran situats a aconseguir la màxima rendibilitat d’aquesta oportunitat, i per tant afegiràs tants caps de bestiar com puguis. Això acabarà implicant la sobreexplotació general d’aquest espai, i la seva ruïna. Acabarà en “tragèdia”. En canvi, si aquest espai és d’algú, aquest algú s’ocuparà de cuidar-lo, de programar eficientment el nombre de caps de bestiar i pastura possible, i d’aplicar les tècniques necessàries per millorar alguna cosa que acabarà redundant en el seu propi benefici, i no en el d’algú indeterminat que són els “comuns”. Des d’aquesta perspectiva, només la privatització produeix desenvolupament. I al final tots ens beneficiem. Com bé sabem, l’ideal de l’“homo economicus” parteix d’aquest criteri de racionalitat econòmica individual, i des d’aquesta base es fonamenta la lògica liberal-capitalista.

La tragèdia del comú, com ha afirmat recentment Ugo Mattei (2011), posa de relleu dues representacions contradictòries del món. La representació hegemònica, essencialment fundada en el darwinisme social, fa de la competència, de la lluita i de l’emulació entre tots, l’essència de la realitat. Aquesta concepció va sorgir com a resultat d’una “modernització de progrés” de les forces del mercat que van recolzar en les institucions polítiques públiques. És així com es van anar acabant, colonitzant o residualitzant, com ja hem dit, els béns i la vida comunal. En l’altre extrem, tenim una visió holística i ecològica del món, que recolzava i segueix recolzant sobre les relacions de reciprocitat, de cooperació i de comunitat. El comú trenca amb la visió individualista tal com s’ha anat concebent en la tradició capitalista i que ha anat traslladant la idea de drets a cadascuna de les persones en singular. El comú parteix de la idea d’inclusió i el dret de tots a l’accés, mentre que la propietat i la idea d’Estat que la fonamenta es basa en la rivalitat dels béns, i per tant en l’exclusió i la concentració del poder en unes institucions que l’asseguren i protegeixen. El comú tracta de situar-se fos del reduccionisme “subjecte-objecte” que acaba produint la mercantilización d’aquests últims. El comú no és mercantilizable (transmissible, alienable), i no pot ser objecte de possessió individualitzada. Expressa per tant una lògica qualitativa, no quantitativa. No “tenim” un bé comú, “formem part” del comú, en la mesura que formem part d’un ecosistema, d’un conjunt de relacions en un entorn urbà o rural, i per tant el subjecte forma part de l’objecte. Els béns comuns estan inseparablement units i uneixen les persones, les comunitats i el mateix ecosistema.

Com s’han ocupat d’establir molts autors, no és cert que l’existència dels béns comunals acabi sempre en tragèdia, ja que és possible governar-los (Elinor Ostrom), i a més no s’entenen sense l’existència d’una comunitat que els sostingui, els reguli i en tingui cura (David Bollier). En efecte, l’anàlisi de Hardin, identificant “commons” amb “tragèdia” ha tingut efectes persistents, en el sentit de considerar com a utòpic, irrealitzable i poc eficient qualsevol alternativa que busqués una forma d’organització social diferent al binomi comprat-estat. Des de fa molts anys, la pugna i la tensió s’han establert entre les formes privades de gestió dels assumptes col·lectius i les formes estatals de gestió. Els grans conflictes de l’era industrial, dels segles XIX i XX, es van plantejar en aquesta dicotomia, que va il·luminar i al mateix temps va ser alimentada, per les ideologies que van sostenir durant decennis la major eficàcia o la major justícia que tancaven una i una altra fórmula d’organització social, econòmica i, per tant, política. Però, en l’anàlisi crítica de Hardin es partia d’un escenari tan irreal com el que planteja l’absoluta racionalitat de l’“homo economicus”. En el mateix, semblava no existir comunitat, no existien límits a la zona de pastures, no existien regles de gestió, no existien ni trajectòries històriques prèvies ni capacitat d’aprenentatge per part dels implicats. El que va descriure Hardin no era un espai “comú”, era un espai lliure, un àrea “gratuïta” per a tots aquells que la volguessin usar. Parlem aquí de “commons”, del comú, referint-nos a espais, temes, iniciatives, que tenen els seus propis límits, tenen les seves regles socials d’ús, que disposen de normes per castigar o dissuadir els “polissons”, que només volen aprofitar-se de l’espai comú. Quan parlem de “commons”, quan ens referim al comú indefectiblemente ens hem de referir a la comunitat i les seves relacions, que el sosté i el gestiona1.

Ostrom va tractar d’identificar els principis que caracteritzarien als béns comuns. El primer tindria a veure amb la delimitació de fronteres. És a dir qui incloc en “el comú”, i per tant qui n’excloc. El segon té a veure amb el context, és a dir, en quin marc funciona el ben comú, amb quines regles d’apropiació i provisió, i quines condicions locals (físiques, humanes, geogràfiques…) expliquen l’existència d’aquest ben comú. És important, així mateix, establir amb claredat els mètodes de decisió col·lectiva, de tal manera que s’asseguri que tots els que formen part de la comunitat puguin participar en la definició de les regles constitutives i operatives. En quart lloc, Ostrom es refereix al tema del control, i posa de relleu la significació que siguin els mateixos utilitzadors del recurs els qui estiguin implicats en el seu monitoratge. D’aquí deriva la idea que les sancions pels incompliments estiguin ben graduades i siguin incrementals, buscant més la conformitat que el càstig. En la mateixa línia, el sisè principi parteix de la idea de buscar formes positives de resolució de conflictes a través dels dispositius que ho facilitin. Els dos últims principis d’Ostrom es refereixen al reconeixement per part de les institucions i actors externs a l’autorganització dels implicats en l’ús dels béns comunals, i la possibilitat d’organitzar-se de manera multiescalar, incorporant organismes que nien uns dins d’uns altres. Més enllà d’aquests principis, que apunten a la capacitat de governar i fer sostenibles els béns comuns, contradient la inevitabilitat que tot acabi en la tragèdia de la ruïna del “bé”, com afirmava Hardin, el que resulta significatiu preguntar-se és quin lloc ocupen aquest tipus de béns en l’escenari actual de l’economia neoliberal i globalitzada. En efecte, tradicionalment els factors ja esmentats de rivalitat i d’exclusivitat, deixaven bastant clars els espais en els quals es movien els diversos tipus de béns. I així, en els dos extrems teníem els béns clarament privats (de rivalitat alta i d’exclusivitat fàcil) i els béns públics /de rivalitat baixa i d’exclusivitat difícil). En un terreny intermedi (i de molt menor relleu en el capitalisme industrial) trobàvem als béns club (exclusivitat fàcil i rivalitat baixa) i els béns comuns (exclusivitat difícil, rivalitat alta). Però, la veritat, és que s’han anat donant dos fenòmens en paral·lel que han canviat aquest escenari. Per una costat el canvi tecnològic ha augmentat l’exclusivitat en certs béns que eren considerats d’exclusivitat dificil (pagament per accés a certs serveis-béns, o pagament per millors prestacions,…). D’altra banda, l’escassetat (real o generada) de certs béns que eren considerats no rivals (aigua, sòl, temps…) han generat més presència de rivalitat d’ús. Però, de manera contradictòria, la tecnologia ha fet també que certs béns que eren rivals (coneixement, cultura, art…), ara puguin deixar de ser-ho, al no ser tan important l’ésser propietari (tenir físicament el llibre o el CD) com poder accedir-hi. El que sembla evident és que el desenvolupament tecnològic i el real o aparent escassetat d’un recurs (barrejant variables com a cost marginal d’accés i facilitat d’exclusió) poden modificar i han modificat un escenari abans més estable. això pot situar als béns comuns en una nova centralitat. Malgrat tot això, convé recordar que són i que no són els béns comuns. Probablement el primer és distingir “béns comuns” del bé comú. No estem parlant d’una qüestió moral, sinó de sistemes concrets de gestió i de manteniment de recursos socials i ambientals. Com ja hem avançat, no es tracta de béns “universals”, sinó de béns dels quals es pot excloure el qui es consideri que hagi de ser exclòs, i que, per tant, es basen en un conjunt de persones, d’implicats, que són “titulars” d’aquests béns, i que, com hem vist, estableixen regles d’apropiació, límits en l’ús, sancions i exigències de treball o de recursos per part dels que hi tenen vinculació. Es tracta de béns que poden ser privatitzats, tenint en compte els avanços tecnològics i la rivalitat en el seu ús, la qual cosa pot augmentar les possibilitats d’exclusió, la qual cosa implica la important connexió entre “béns comuns” i mobilització social per al seu manteniment com a tals.

Les experiències que Ostrom i altres han sistematitzat i analitzat, demostren la importància de les estructures o institucions que puguin gestionar els béns comuns, reforçar les interdependències, i dissuadir els qui se’n vulguin aprofitar de manera oportunista. El punt clau és la capacitat dels béns comuns de reforçar les interdependències, els avantatges del compartir, de sentir-se implicat (la qual cosa no sempre ocorre amb els béns públics) i reduir les temptacions a externalitzar els costos (la qual cosa, en canvi, caracteritza els béns privats). Com més articulació i reforç de les interdependències, com més consciència dels avantatges del compartir, menys forts seran les tendències a segregar, a externalitzar costos.

La capacitat expansiva del concepte de “commons” en l’escenari actual i el seu reflex en el debat acadèmic

El debat entre “Ciència i Societat” s’ha plantejat fins ara des de lògiques predominantment utilitaristes (com “aprofitar” les aportacions científiques per a les “necessitats” socials, enteses gairebé sempre com a “necessitats” del mercat), o bé des de lògiques aparentment respectuoses de l’autonomia de la recerca científica (invertir en en ciència, sense esperar res directament a canvi). La veritat és que, aquest “respecte” moltes vegades era vist com una pas necessari perquè s’acabés confluint amb la primera perspectiva, la de la utilització directa i mercantil del coneixement científic. Tot això s’emmarcava en un context de notable consens sobre les capacitats de la raó i de la ciència per mantenir desenvolupament i creixement de riquesa i benestar en una economia de mercat, com a grans paràmetres en els quals emmarcar aquestes relacions ciència-societat.

És important entendre que el debat de “commons” se solapa amb el gran canvi tecnològic i això exigeix-convida a treballar des de lògiques científiques, necessàries per ampliar les capacitats de les innovació i les fertilitzacions creuades, i des de lògiques socials, per assegurar processos de canvi i transformació social. És evident que algunes d’aquestes dinàmiques tindran més sentit des de perspectives acadèmiques i unes altres des de perspectives més polítiques i ciutadanes. Però, aquest és precisament el seu atractiu alhora que la seva fragilitat. En un article d’una de les col·laboradores d’Elionor Ostrom, Charlotte Hess (Hess, 2008), es proposa un mapa dels sectors interessats en el tema, i així es distingeix entre “cultural commons”, “market commons”, “neighborhood commons”, “knowledge commons”, “social commons”, “infraestructure commons”, “global commons”… Els diferents sectors vénen definits pel tipus de recursos que són objecte de consideració des de la lògica “commons”.

Lògicament, la perspectiva de “knowledge commons” és transversal, i per tant està present en les altres orientacions o especialitats. El nostre interès és detectar, compartir pràctiques que construeixin “procomú”, evitant processos de mercantilització, estatalització i dependència; posar en valor pràctiques de col·laboració distribuïda; posar en comú situacions de fracàs, o processos fallits dels quals aprendre; la voluntat de construir processos d’educació cívica i comunitària; identificació de noves i canviants vies per renovar tradicions de comunes prèviament existents. Per a això seran molt útils els treballs pioners de Bollier (2001), Lessig (2001), Shiva(2002). En aquest sentit, pot ser molt significatiu potenciar la generació compartida de coneixement, relacionant així mateix més estretament la tasca investigadora, reflexiva, amb la voluntat d’acció, intervenció i transformació. No es tracta simplement de disseminar o de transferir coneixement, sinó partir d’una mirada aplicada que sorgeixi de la interacció entre persones i col·lectius implicats en experiències concretes i la capacitat acadèmica d’aprendre, sistematitzar i difondre (Bauwens,2005, 2010; http://www.prototyping.es).

Les diferents concepcions de “commons”, les seves diferents aplicacions, disciplines i sectorials, acostumen a compartir certs elements bàsics: un recurs compartit per un grup o col·lectiu en el qual existeix el risc que aquest recurs pugui acabar sent apropiat, sobreutilitzat o erosionat. Perquè això no ocorri és necessari gestionar, protegir i ordenar aquest recurs considerat important o molt significatiu per a aquest col·lectiu. En aquest sentit, entenem que és important connectar el “procomú” tradicional amb les noves perspectives que obre la realitat digital, facilitant així que es puguin repensar els processos d’acció col·lectiva en moments clau de transformació social en un escenari global.

Les relacions estat-mercat, i les variables ideològiques i polítiques que van caracteritzar els seus diferents escenaris de condicionalitat i dependència, han marcat profundament els passats dos segles. Avui estem en un evident procés de transició cap a un nou escenari. En efecte, la nova realitat social que es va configurant amb el canvi tecnològic, té efectes múltiples i obre noves perspectives a la innovació científica i social. És evident que Internet com a plataforma d’intercanvi i comunicació, ha generat i generarà moltes iniciatives que trenquen els models tradicionals de generar, per exemple, riquesa o coneixement. Com hem ja avançat, potser el més evident i que més intrínsecament ha anat unint al mateix procés de construcció i funcionament d’Internet sigui el moviment generat per la possibilitat de compartir, de construir en comú, de col·laborar per generar béns i coneixements basats en l’agregació i cooperació entre persones.

Ja hem avançat que, quan parlem del comú, no parlem simplement d’un recurs o d’una cosa. Ens estem referint a un recurs juntament amb una comunitat, unes relacions, uns valors socials, unes regles, uns processos d’implicació i/o mobilització i unes normes que serveixen per organitzar aquest recurs i les derivacions socials que ús i govern col·lectiu exigeix. L’experiència en el camp dels recursos naturals que Ostrom analitza i sistematitza, ens serveix per poder elevar el tema de “commons” a la categoria de paradigma socioeconòmic (Bollier; Mattei). I ens porta per tant a la pregunta clau en l’actual procés de canvi d’època que travessem i que aquí tractem d’analitzar i valorar. ¿Fins a quin punt és possible que les persones puguin decidir i governar la gestió dels seus recursos i necessitats de manera cooperativa, de manera compartida?

La significació d’Internet

És en aquest punt crucial, quan Internet representa una palanca multiplicadora evident d’aquest potencial històric dels “commons” aquí breument ressenyat. El mateix disseny d’Internet, la seva capacitat per reduir enormement els costos de la connexió i la interacció, i la seva capacitat per millorar sobre la base de la cooperació entre els seus usuaris, ha generat una renovació evident del potencial del comú. La innovació cooperativa, la creació cultural col·lectiva, troba a Internet una oportunitat única per multiplicar-se i desplegar-se. Aconsegueix innovar cooperant, canviant la lògica del mercat en el qual la innovació està directament vinculada a la competència, i per tant a la no cooperació (malgrat que existeixen exemples d’innovació cooperativa promoguda per empreses quan els costos d’aquesta innovació són excessius per poder ser assumits per una empresa en solitari; exemple: nous motors per a vehicles, però després aquesta cooperació queda interrompuda per la competència en la comercialització de la innovació aconseguida i es torna a allò “natural”: la competència, la rivalitat). Això no vol dir que aquesta mateixa capacitat no pugui ser fàcilment mercantilitzada o utilitzada (com demostren algunes tècniques de crowdsourcing, o la constant batalla per apropiar-se de les innovacions per part dels operadors mercantils).

El que Internet ha posat de relleu és una cosa que des de fa anys succeïa al món del comú i la defensa dels recursos naturals descrit per Ostrom o en el terreny del cooperativisme que tant desenvolupament, encara que desigual, ha anat tenint al món. El que es valora en la cooperació a Internet és la mateixa possibilitat de compartir, de formar part, de generar valor sense competir. La conclusió a la qual fàcilment s’arriba és que si es coopera, tots guanyem, si només competim, uns guanyen i molts altres perden. D’altra banda, el que anem veient és que la lògica del comú aconsegueix fer avançar projectes o respostes a problemes que des de la perspectiva del mercat no semblen rendibles, o que resulten massa marginals o arriscats. El valor no es genera des de la lògica dels diners i del benefici, sinó des del mateix compromís individual de seleccionar al que un vol dedicar-se, d’utilitzar el que un troba o li agrada, i des de la lògica de compartir-ho amb uns altres de manera oberta i fins i tot casual. La innovació ja no és monopoli de la iniciativa mercantil i no és indefectiblement colonitzada per aquesta.

És evident que quan parlem del comú no estem parlant d’una espècie de panacea universal que ho resol tot de manera màgica. El que es tracta és d’entendre que comencen a haver-hi connexions significatives entre velles i tradicionals formes col·lectives de gestionar recursos, béns i subsistència, amb noves formes de cooperació i de creació col·lectiva de valor, vinculades al gran canvi tecnològic i a la globalització. I que, per tant, davant els problemes que tenen i han tingut tant les opcions purament mercantils com les purament estatals, l’existència d’un pol cooperatiu comunitari expressat en la idea d’“el comú”, de “commons” obre nous escenaris a transitar i experimentar.

Ens interessa, així mateix, la perspectiva democràtica en el debat sobre el paper de les TIC. Això ens condueix inevitablement a temes com accés i regulació, i és precisament aquest l’àmbit en el qual la política tradicionalment s’ha mogut. Deia Laswell que política és la forma de decidir sobre qui obté què (accés), quan i com (regulació). I és per tant “polític” el debat sobre els conflictes que s’estan generant cada vegada amb més freqüència en aquest marc, que no troben sortida adequada en el tradicional debat estat-mercat, i davant la qual cosa sorgeixen noves dinàmiques socials que busquen l’escenari d’“el comú” per tractar de sortir d’aquest dilema.

La via d’“el comú” busca suports en les necessitats i no en el consum, en l’ús més que en l’intercanvi, en la convicció que hi ha recursos suficients per a tots i no en la visió de la competència per recursos escassos, en una visió antropocèntrica de cooperació i no en la visió competitiva i racional-econòmica, en la seva preocupació pel “nosaltres” i no en l’èmfasi en els recursos, en la capacitat de compartir des de l’autonomia més que en la idea d’autoritat que imposa regles davant de l’inevitable conflicte. Hi ha més preocupació per l’accés i l’ús que per la propietat. Hi ha més perspectives de benestar individual i col·lectiu en el compartir, que en el competir. La lògica de govern del comú, en aquest sentit, no es fonamenta, com dèiem, en els equilibris entre el paper de l’Estat i el del mercat, sinó en la idea del policentrisme, la descentralització i l’acord entre iguals preocupats per problemes comuns. Més cooperació, menys competència. Més conservació i dinàmica de resiliència en els recursos i en la relació amb l’entorn que no l’erosió, l’explotació sense límits i l’apropiació indefectible.

En aquest sentit, són significatives tant les tradicions vinculades als temes ambientals, vinculats a recursos naturals, agroecologia, etc., com les perspectives econòmiques vinculades a les arrels cooperatives i d’economia social, o les noves dinàmiques sorgides del “PeerToPeer” (Benkler-Nissenbaum, 2006) al món digital i d’Internet que incorporen no només els camps informatius, comunicatius i de creació lliure, sinó també els nous camps de producció (3Dprinter, Do it Yourself…). Hi ha qui parla de “la tercera revolució industrial”2, després de les quals van suposar la transformació de la indústria a la fi del XVIII i la que va instaurar el treball en cadena propiciant la producció massiva a inicis del XX.

El canvi digital va a permetre, està permetent ja, la producció distribuïda i col·laborativa, reduint la necessitat d’espais d’intermediació i concentració fabril, de la mateixa manera que la producció i distribució de coneixement, la creació compartida a escala global, està posant en dificultats a enciclopèdies, editorials, periòdics o universitats en les seves versions tradicionals.

El comú i l’economia social i solidària

Com sabem, quan parlem d’economia social i solidària, ens referim a una manera diferent a la del mercat competitiu i la del mercat redistribuït o administrat per una autoritat central. Un model econòmic i d’empresa que es basa en la reciprocitat entre grups i persones per satisfer les seves necessitats, definint, generant i administrant recursos per a això (Laville, mimeo; Coraggio, 2003). El que distingeix aquest sistema de reciprocitat és que és indissociable de les relacions entre persones, que es reconeixen i que juntes governen i gestionen la procura de les seves necessitats. El reconeixement genera la reciprocitat igualitària, la qual cosa al seu torn pot generar espais més institucionalitzats i amplis de solidaritat democràtica. L’existència d’aquests espais d’economia social i solidària poden coexistir i hibridar-se amb altres espais regits per les lògiques de mercat o de l’economia dirigida.

Si acceptem que l’economia social és una forma d’emprendre que integra valors com la primacia de les persones sobre el capital, l’organització del que té una vocació de gestió participativa i democràtica, que tracta de conjugar els interessos dels seus membres amb l’interès general, que és autònoma dels poders públics i que dedica bona part dels seus excedents als interessos dels seus participants i del conjunt de la societat en què s’integra, entendrem que pretenguem relacionar la seva existència amb la perspectiva més amunt esbossada pròpia dels béns comuns.

Com ha afirmat Coraggio (2009, p.148), el programa de l’economia social i solidària suposa reconèixer el principi de producció humana per l’autoconsum, expandint (fent més complexes) les pràctiques cooperatives, comunitàries i solidàries, avançant en la redistribució de recursos públics i béns públics, impulsant formes democràtiques de gestió, assumint com a objectiu estratègic la reproducció ampliada de la vida de tots i totes. Sent aquest criteri, el de la vida, la base d’avaluació i reinstitucionalització de les activitats econòmiques i productives, col·lectivizant les responsabilitats de garantir les condicions que això sigui possible. “A la noció èticament codificada i democràticament discutida de vida ‘vivible’ en condicions d’universalitat i igualtat en la diversitat podríem anomenar-la ‘bon viure’” (Orozco, 2012, p.16). La pregunta a plantejar-se és de quines estructures socioeconòmiques ens podem dotar per articular la responsabilitat col·lectiva en el sosteniment d’aquesta vida digna de viure’s, entenent que això exigeix l’acceptació de la interdependència social i l’acceptació de la ecodependència. Es poden deixar aspectes vitals com les cures o els fonaments materials de la vida en mans d’entitats la fi de les quals és el lucre? Poden assumir aquestes funcions ens institucionals embeguts de lògica jeràrquica? ¿Podem anar més enllà de la tríade comprat-estat-llars i vincular en el debat a l’economia social i solidària amb l’autogestió, les xarxes comunitàries, i la tradició renovada dels béns comuns?

Com assenyala Laville (Laville, 2009, p.65), l’economia social i solidària, subratlla la necessitat que les experiències associatives, cooperatives i mutualistes influeixin en les lògiques institucionals, evitant convertir el ciutadà en un usuari, sotmès a la lògica jeràrquica. La perspectiva horitzontal, solidària i autoregulativa que hem analitzat ja abans en les propostes o principis d’Ostrom, apunten a mirades molt més integrades entre tipus de béns (vinculats a les necessitats vitals) i formes de gestió, apropiació, configuració dels recursos. Les institucions pròpies dels béns comuns, existien, existeixen i es reconfiguren en els nous espais tecnològics i digitals, i això ofereix noves perspectives tant per a l’esfera de l’economia social i solidària com per a l’articulació escalar de les experiències de procomú.

Entenc que hi ha una convergència, gens menyspreable, entre els valors i principis que han inspirat i inspiren a la dinàmica de l’economia social i solidària, els que històricament han propiciat el sorgiment i manteniment dels béns comuns de base ambiental i territorial, i les noves dinàmiques que van emergint i cristal·litzant entorn dels escenaris tecnològics i digitals. Com ha assenyalat Escobar (Escobar, 2010), “categories elaborades, tals com a autoorganització, no-linealitat, no-jerarquia” són útils per descriure els nous processos, descobrint i posant en valor un principi poc explorat fins ara, el de les xarxes.

Hem de convenir que en l’era contemporània, la vida econòmica i social s’ha anat organitzant des de principis molt basats en elements com a jerarquia, ordre, distribució de competències i d’especialització, i centralització. I això no només ha estat present en el desenvolupament del capitalisme contemporani, sinó també en les propostes alternatives que es van anar concretant en el socialisme de tall estatocèntric. En les noves dinàmiques impulsades pel canvi tecnològic, la interactivitat és fonamental, i es produeix de forma autònoma, no centralitzada. D’alguna manera, suposa noves bases per a la interacció social i econòmica, basada en la cooperació, el pluralisme (basat tant en la igualtat com en la diversitat) i l’aprenentatge col·lectiu. El mercat, en el seu vessant més simple i social, reflecteix aquesta possibilitat d’autoorganització, de la mateixa manera que ho simbolitza la ciutat i les seves múltiples formes d’entrecreuament autònom de processos de mobilitat i interacció.

Són expressions d’intel·ligències distribuïdes de baix a dalt, no centralitzades, funcionant en xarxa (assumint interdependència no conjuntural i no acceptant la jerarquia). L’important en aquest tipus d’entramats organitzatius, és la seva capacitat d’adaptar-se als ambients que els envolten, seguint les situacions reals amb les quals van trobant-se, fent-se més fortes a partir de la seva capacitat d’acceptar l’heterogeneïtat i la diversitat. Són espais autoorganitzats, però que tenen les seves pròpies estructures de poder o de regulació. I en aquest sentit, tornem a recordar l’esmentat més amunt sobre principis organitzatius dels béns comuns.

Internet presenta característiques híbrides. D’una banda està fortament jerarquitzada, amb espais altament controlats per operadores i altres corporacions. Però, d’altra banda, és així mateix un espai molt procliu a l’horitzontalitat, a l’autonomia, a compartir. Wikipedia és un exemple molt potent de les possibilitats que ofereix Internet per construir coneixement distribuït i compartit. La construcció d’aquesta gran enciclopèdia viva i en constant mutació (que ha aconseguit superar l’acreditada Encyclopedia Britannica, que s’editava ininterrompudament des de 1768), és un exemple d’autoorganització, de no jerarquia i de comportament adaptatiu complex, susceptible de servir de model en relació amb formes d’organització política i social (Firer-Blaess, 2011). En definitiva, i tal com hem anat veient al llarg d’aquestes notes, apostem per avançar en vies de fertilització creuada entre les tradicions i dinàmiques pròpies de l’economia social i solidària, i les oportunitats que poden sorgir dels processos de revitalització de les trajectòries històriques i actuals dels anomenats béns comuns.

Comentaris finals

La política, en la seva capacitat de gestionar de manera pacífica i consensuada la presa de decisions que afecten a una comunitat, pateix de manera directa el gran impacte que genera el procés de canvi d’època en el qual estem immersos. Necessitem un canvi profund en la concepció de la democràcia. Vinculant-la a les dinàmiques econòmiques, ambientals i socials. Incorporant les potencialitats del nou escenari que genera Internet, i incorporant a la ciutadania de manera directa, comunitària i autònoma a la tasca d’organitzar les noves coordenades vitals I això ens obliga, evidentment a parlar, discutir i experimentar noves formes de producció, de subsistència, de vida. El problema essencial segueix sent com produir i distribuir el necessari per viure. Hem defensat aquí la significació que segueixen tenint en tot això els béns comuns, des dels naturals als educatius o culturals, i la forta renovació que suposa Internet en aquest escenari. No sembla que ni el mercat, en la seva configuració global i financera, ni l’estat, en el seu vessant més jeràrquic i autista, siguin capaços d’afrontar aquesta tasca amb possibilitats d’èxit. El comú apareix com una alternativa viable des de les diferents perspectives (social, econòmica, cultural i ecològica), per assumir els nous reptes, des de la coresponsabilitat social i l’articulació mediambiental. Els dubtes sorgeixen sobre la possibilitat que principis com solidaritat, qualitat de vida o sostenibilitat ecològica siguin capaços de constituir les bases de la renovació política i democràtica que el nostre món requereix. No sembla que l’evolució del mercat, amb les seves lògiques especulatives i estrictament financeres, i el desconcert de molts estats davant una realitat econòmica i social que s’escapa a les seves estructures sobiranes, puguin afrontar sense traumes els reptes plantejats. La proposta d’una altra democràcia, la proposta de democràcia dels comú i les seves vinculacions amb les esperances dipositades en el ideari i les experiències de l’economia social i solidària, aquí parcialment exposades, però presents en molts racons i experiències a tot el món, van guanyant terreny i estan present en la creixent mobilització social a tot el món. No hi ha dubte que seguirem parlant d’això, i millor encara, que seguirem experimentant sobre això.

Notes

1 Seguim aquí les aportacions de Giacomo d’Allisa, “Cap a una definició ecocéntrica dels béns comuns”, ICTA-UAB, presentació en “Escola de Comunes”, Barcelona, 14 febrer 2012

2 The Economist, “A third Industrial Revolution”, 21 abril, 2012

Referencias bibliográficas

Bauwens, Michel. 2005. “The Political Economy of Peer Production.” CTheory (December) http://www.ctheory.net/articles.aspx?id=499

Bauwens, Michael, 2010, “Peer-to-Peer Relationality”, Barcelona Metropolis

Benkler, Yochai, and Helen Nissenbaum. 2006. “Commons-based Peer Production and Virtue.”The Journal of Political Philosophy 14(4):394-419. http://www.nyu.edu/projects/nissenbaum/papers/jopp_235.pdf

Bollier, David. 2001. Public Assets, Private Profits Reclaiming the American Commons in an Age of Market Enclosure. Washington, DC: New America Foundation. http://www.bollier.org/pdf/PA_Report.pdf

Coraggio, J.L., 2009, “Polany y la economía social y solidaria en América Latina”, en Coraggio, J.L. (org.), ¿Qué es lo económico?.Materiales para un debate nenecsario contra el fatalismo, Ciccus, Buenos Aires, pp.109-160

Coraggio, J.L., 2004, “Una alternativa socioeconómica necesaria: la economía social” en C.Danani (comp.), Política social y economía social. Debates fundamentales, Colección Lecturas sobre Economía Social, UNGS-Altamira-Fundación OSDE, Buenos Aires

Escobar, A., 2010, Una minga para el postdesarrollo: lugar, medio ambiente y movimientos sociales en las transformaciones globales, Programa Democracia y Transformación Global, Lima, disponible (1-5-2012) en http://bit.ly/Ko3AZv

Firer-Blaess, S., 2011, Wikipedia: Example for a future Electronic Democracy? : Decision, Discipline and Discourse in the Collaborative Encyclopaedia, Studies in Social and Political Thought, vol19, pp.131-154, disponible en http://uu.divaportal.org/smash/record.jsf?pid=diva2:438678

Hardin, Garrett. 1968. “The Tragedy of the Commons.” Science 162:1243-1248. http://www.garretthardinsociety.org/articles/art_tragedy_of_the_commons.html

Ch.Hess, 2008, Mapping the Commons, http://ssrn.com/abstract=1356835

Laville, J.L., “Du tiers secteur à l’économie sociale et solidaire. Debat théorique et réalité européenne”, mimeo

Laville, J.L., 2011, Agir à gauche. L’economies sociale et solidaire, Desclé de Brouwer, Paris

Lessig, Lawrence. 2001. The Future of Ideas: The Fate of the Commons in a Connected World. New York: Random House.

Mattei, U., 2011. “The State, the Market, and some Preliminary Question about the Commons (French and English Version)” disponible en: http://works.bepress.com/ugo_mattei/40

Orozco, A., (2012), De vidas invisibles y producción imposible, mimeo, disponible (1-5-2012) en http://www.rebelion.org/mostrar.php?tipo=5&id=Amaia%20Orozco&inicio=0

Ostrom, Elinor. 1990. Governing the Commons: The Evolution of Institutions for Collective Action. New York: Cambridge University Press.

Rodotà, S., 2011, “La democrazia dei beni comuni” Prefacio en Bersani, M, Come abbiamo vinto il referendum. Dalla battaglia per l’acqua pubblica alla democrazia dei beni comuni, Edizioni Allegri, Roma

Shiva, Vandana. 2002. “The Enclosure and Recovery of the Biological and Intellectual Commons.” In Institutionalizing Common Pool Resources. D. K. Marothia, ed. New Delhi: Concept.

Subirats, J., 2011, Otra Sociedad. ¿Otra política?. Del “no nos representan” a la democracia de lo común, Icaria, Barcelona{jcomments on}