La crisi global que va arrencar amb les hipoteques subprime als Estats Units el 2007, i es va estendre per tot el món, ha suposat un empobriment de les condicions de vida arreu, sobretot de les classes populars, que no veuen horitzó de millora real per molt que les xifres macroeconòmiques vagin recuperant-se. Però, alhora, la Gran Depressió ha esmicolat també bona part de les certeses més optimistes de l’establishment econòmic mundial, que considerava que el capitalisme havia arribat a una fase d’excel·lència equivalent al famós “final de la història”, que fins i tot els cicles econòmics havien estat superats i només quedava per davant una inacabable fase d’expansió i prosperitat.

La realitat era ben diferent: aquest optimisme suposadament científic tenia com a base una gran bombolla especulativa sense connexió amb l’economia real. Quan va punxar, tot va quedar arrasat, incloent-hi els dogmes oficials i la confiança de molts ciutadans amb les maneres de funcionar (econòmiques i polítiques) que havien portat a la gran explosió. Enmig del desconcert, molta gent va girar el cap buscant altres maneres de fer que posessin en primer terme els interessos del conjunt de la societat amb una visió a llarg termini, per sobre de la cerca del màxim benefici a qualsevol preu d’uns quants directius i accionistes.

El sistema capitalista no ha caigut ni de bon tros, malgrat que alguns actors rellevants van expressar públicament que trontollava, però sí que s’han sacsejat algunes de les bases culturals que el sostenien i que creen tendències de fons. Aquests canvis culturals no necessàriament tenen conseqüències immediates, però si tenen gruix i es consoliden poden acabar provocant grans canvis a mesura que vagin convertint-se en hegemònics.

És d’hora de saber si el canvi de perspectiva sobre l’economia (que no respongui només a la lògica del benefici i els dividends) arribarà a instal·lar-se com a hegemònica. Però els sociòlegs constaten que el mar de fons és molt important i s’està consolidant en capes significatives de la societat. També a Espanya. Belén Barreiro, exdirectora del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) i ara de MyWord, empresa demoscòpica que presta molta atenció als petits canvis de fons, explica a La sociedad que seremos (Planeta, 2017) que, a partir de 2015, va irrompre amb força la figura del “consumidor rebel”, que abans de la crisi representava només un minúscul segment militant: “Arran de la crisi, un de cada quatre ciutadans manifesta sentir un rebuig visceral cap a les grans empreses i multinacionals. La desconfiança absoluta cap al món financer és encara més gran: del 36,5%”.

Després d’analitzar les entranyes de desenes d’enquestes companyies, Barreiro considera que “la ruptura entre ciutadans i corporacions és, en cert sentit, similar a la que es produeix a la política entre els electors i els partits tradicionals”. “La societat colpejada per la crisi no es resigna, ni es torna passiva, sinó que opta per fer-se responsable de la seva sort. En l’àmbit del mercat, els consumidors també van prenent de mica en mica les regnes del seu destí i sorgeixen formes de consum alternatiu i col·laboratiu”, ressalta. I conclou, amb rotunditat: “La societat es torna més activa i cooperativa, i no només en l’àmbit de la política sinó també en el del mercat”.

 

El factor ‘millennial’

El mar de fons no sols es consolida, sinó que els sociòlegs coincideixen que serà cada vegada més important pel pes creixent de la generació coneguda com Millennial (nascuts a la dècada de 1980 i 1990), que apunta importants girs culturals en la manera de veure l’economia i l’empresa, qui sap si perquè ja ha estat socialitzada en el món digital. Una macroenquesta mundial de Nielsen, amb una mostra de 30.000 persones el 2015, certificava aquesta impressió en detectar entre els millennials un interès sensiblement superior a la mitjana per una economia centrada en els valors i el respecte a les persones i el medi ambient, que en algunes ocasions arribava als 20 punts de diferència i es col·locava en cotes d’hegemonia, per sobre del 70% de suport. Una altra investigació simultània de Morgan Stanley, centrada en inversors, detectava el mateix biaix fins al punt que arribava a la conclusió que els millennials són tan diferents de les generacions precedents que, fins i tot, aspiren de manera majoritària “a treballar en un lloc on sentin que poden millorar el món”. The Economist, la revista de referència dels mercats, ho ha explicat de manera gràfica: per a les generacions precedents, el negoci i el desig de fer el bé [quan n’hi ha] s’han canalitzat per vies diferents; per als millennials, en canvi, és inconcebible que les dues coses no estiguin connectades.

És en aquest context d’aigües remogudes que han anat agafant embranzida diverses formes de veure l’economia i de construir empresa que no només busquen fer les coses de manera diferent, sinó que es proposen també transformar la societat. Més enllà de l’economia social clàssica, que sempre ha demostrat una resiliència especial durant les èpoques de crisi i que històricament té molta força als països mediterranis, han anat obrint-se pas fórmules amb mirades econòmiques alternatives al marc dominant que no es limiten a esbossar teories, sinó que aspiren a incidir també en l’economia real i el món de l’empresa. Algunes són antiquíssimes; d’altres són molt noves, però totes s’estan obrint pas amb una força insòlita i en alguns casos amb l’ambició de posar en escac un sistema econòmic que, amb el canvi climàtic, no només genera desigualtats, sinó que amenaça la vida al planeta: l’economia feminista, l’economia solidària, l’economia del bé comú, l’economia col·laborativa, l’economia circular (i, per extensió, l’economia verda o blava), etc.

 

Nexe cooperatiu

L’economista Roger Suriñach, vinculat a la cooperativa Opcions i a la Xarxa d’Economia Solidària (XES), va compilar-ne el mapa i l’impacte a Barcelona a l’estudi Les altres economies de la ciutat (2016), i recentment ha completat la investigació al llibre Economies transformadores de Barcelona, coeditat per l’editorial Montaber i l’Ajuntament de Barcelona. El debat terminològic per agrupar-les ha acabat decantant-se cap a “transformadores”. “No totes són ‘noves’ i en dir ‘altres’ automàticament quedaven en posició subalterna; de manera que ‘transformadores’ ens dona una idea millor del que realment estem parlant”, explica Suriñach. Moltes d’aquestes propostes tenen nexes evidents amb el cooperativisme o almenys amb els valors cooperatius, que des de fa més de 150 anys empenyen precisament cap a una economia que posi en primer terme les persones per sobre dels beneficis, amb una organització interna democràtica, participativa i equitativa, i buscant sempre un impacte social positiu portes enfora: amb els consumidors, amb el conjunt de la societat i, lògicament, també amb el planeta. El cooperativisme i els valors cooperatius recorren el sistema nerviós d’aquestes “economies transformadores” en auge, de manera que, almenys sobre el paper, les possibilitats de fer un salt en aquest nou context social que s’està dibuixant demanant valors a les empreses semblen evidents. Però alhora mai no hi havia hagut també tantes possibilitats de quedar diluït en un magma en què el cooperativisme deixi de ser substantiu per convertir-se merament en adjectiu, quasi sempre, per tant, prescindible.

 

Les persones, primer

L’estudi Economies transformadores i cooperativisme, encarregat per la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya i coordinat per la revista cooperativa Alternativas Económicas, ha analitzat algunes d’aquestes “economies transformadores” en auge (economia col·laborativa, feminista, del bé comú, solidària i circular) i ha constatat que totes beuen d’alguna manera (i a vegades sense acabar de ser-ne conscients) dels valors del cooperativisme, un moviment amb més de 150 anys d’història que va sorgir fruit de les mateixes reflexions que ara estan impulsant la constel·lació de noves propostes que busquen un canvi de model: la necessitat de fer empreses democràtiques i participatives que, sense perdre eficiència, basculin al voltant dels interessos de les persones (treballadores i consumidores) i de la societat en general per sobre dels interessos del capital i del màxim benefici en el menor temps possible.

Aquests nous vents, que demanen una economia més humana i equitativa, bufen, per tant, a favor dels valors cooperatius i del cooperativisme, el qual té una gran oportunitat per fer un salt d’hegemonia i ajudar a dibuixar un terreny de joc molt més afí als seus plantejaments, amb tot el que això suposa d’oportunitat també des de la perspectiva concreta de les empreses que lluiten per tirar endavant més enllà dels discursos bonics: augmentar mercats gràcies al gran creixement d’allò que la sociòloga Belén Barreiro identifica com a “consumidors crítics”, tenir més possibilitats d’accedir a contractes públics si es consolida la idea de clàusules socials, de gènere o ecològiques, o si les cures deixen de ser definitivament una qüestió privada i entren en el terreny de l’economia que es quantifica; atreure més talent, sobretot entre els joves, que valoren més la possibilitat de conciliar la feina amb el seu projecte de vida i aspiren a treballar en empreses que ajudin a fer un món millor, etc.

El cooperativisme té, per tant, una gran oportunitat, però ningú no li regalarà res: caldrà que deixi la zona de confort i es llanci activament a intentar aprofitar tot el potencial que s’albira, sovint a través d’aquestes “economies transformadores”. I tot i que els vents li són favorables, el cooperativisme afronta dos reptes simultanis, a banda i banda, i té el perill de quedar esclafat enmig del sandvitx. D’una banda, la proliferació de moviments que poden suposar una competència dins de l’oferta “amb valors”, que, si circulen per vies paral·leles i amb poc contacte entre si, acabin abonant la confusió i, fins i tot, releguin el cooperativisme al terreny de complement, sempre prescindible. De l’altra banda, l’excepcional capacitat de l’economia capitalista d’apropiar-se de totes les demandes ciutadanes que tenen gent darrere (des de la seva visió: importants segments de mercat), naturalment desnaturalitzant-les.

 

Corporacions a l’ofensiva

De fet, les corporacions capitalistes, fins i tot les més extremes, ja han penetrat en alguna de les teòriques “economies transformadores” i molt singularment la verda (l’economia circular en concret pot ser vista com la poció màgica capaç de regenerar el capitalisme amb molts i variats negocis nous, a vegades de rentat de cara) i la col·laborativa, on s’han obert pas amb gran força algunes corporacions emblemàtiques de Wall Street. Aquestes noves multinacionals suposadament col·laboratives tenen un gran potencial disruptiu de noquejar no solament les empreses tradicionals tal com les coneixíem fins ara, sinó també el cooperativisme, perquè estan redefinint les empreses al voltant de plataformes tecnològiques que requereixen fortes inversions de capital en detriment del treball, que perd valor i fins i tot passa a considerar-se un component extern a l’empresa: és, per tant, el terreny de joc més advers per al cooperativisme.

La gran majoria d’experts entrevistats per a l’informe coincideixen, tanmateix, que el cooperativisme té molt a guanyar si genera aliances amb totes aquestes “economies transformadores” en auge, aprofitant que és la fórmula ideal per a totes elles i que totes troben inspiració en algun dels seus valors. Ve a ser-ne el mínim comú denominador de totes.

Aquestes sinergies poden perfectament ser simultànies, en la mesura que entre totes estan creant espais d’interrelació molt adaptats als nous temps, més líquids, en els quals no és necessari compartir un exhaustiu corpus teòric com a condició prèvia i necessària per poder col·laborar en projectes concrets mútuament beneficiosos.

Les possibilitats són molt àmplies perquè entre totes aquestes “economies transformadores” hi ha molts punts d’intersecció. I en aquests punts d’intersecció sempre s’hi troba el cooperativisme i els seus valors.