Erik Olin Wright és un conegut sociòleg dels Estats Units, membre destacat del marxisme analític i un gran estudiós del problema de la desigualtat social. Des de fa uns anys, s’ha fixat en el cooperativisme, al qual considera com un element de transformació emancipadora del capitalisme. Segons Olin Wright, les cooperatives de treball prefiguren una alternativa sistèmica emancipadora, ja que situen en el cor de la seva activitat econòmica els principis de la democràcia i la igualtat.

La visió més antiga d’una alternativa emancipadora al capitalisme és l’empresa propietat dels treballadors [la cooperativa de treball]. El capitalisme va començar per desposseir els treballadors dels seus mitjans de producció per ocupar-los després com a treballadors assalariats en les empreses capitalistes. La pèrdua més clara provocada per aquesta despossessió és el canvi total en les cooperatives de treball. Al segle XIX el moviment cooperatiu va ser dinamitzat per una ideologia fortament anticapitalista i constituïa una idea central dels corrents socialistes que Marx va ridiculitzar amb el terme “socialisme utòpic” i, posteriorment, va ser identificada sense remei amb determinats corrents de l’anarquisme. Proudhon, un dels principals objectius d’atac de Marx, veia les cooperatives de treball o bé com les unitats cel·lulars d’una alternativa socialista al capitalisme o bé com l’obra mestra de la lluita contra el capitalisme. El 1853 va descriure el principi de la manera següent: “La mutualitat i la reciprocitat existeixen quan tots els treballadors d’una indústria, en lloc de treballar per a un entrepreneur que els paga i manté els seus productes, treballen els uns per als altres i així col·laboren en l’elaboració d’un producte comú del qual comparteixen els beneficis. Amb l’extensió del principi de reciprocitat entès com la unió del treball de cada grup fins a les Societats de Treballadors com a unitats, haurem creat una forma de civilització que, des de tots els punts de vista –polític, econòmic i estètic–, és radicalment diferent de totes les civilitzacions anteriors.” (1)

Aquestes cooperatives de treballadors mutualistes cooperarien entre elles a partir d’una mena d’estructura federal voluntària que facilitaria la coordinació i l’acció conjunta. El mutualisme en l’àmbit de la producció i el federalisme voluntari entre les unitats productives constituirien la base d’una nova societat, en un començament dins del mateix capitalisme i, eventualment, substituint-lo. La intuïció bàsica aquí és que les cooperatives de treball oferiran als treballadors un estil de vida tan atractiu que, un cop aquestes empreses s’estableixin i s’expandeixin, els treballadors abandonaran entusiasmats les empreses capitalistes per anar a les empreses cooperatives i, pel fet que aquestes últimes són més racionals i eficients que les empreses capitalistes (a causa de l’entusiasme dels treballadors i l’absència de la necessitat de formes improductives de supervisió), les empreses cooperatives podran deixar fora de joc el capitalisme.

Marx tenia una actitud molt ambivalent respecte a aquesta visió estratègica. En el Manifest Comunista descarta de forma burlesca les cooperatives propietat dels treballadors com “petits experiments inevitablement fallits”. Al Divuitè Brumari de Louis Bonaparte, critica durament la classe obrera francesa pel fet de participar en “experiments doctrinaris, bancs d’intercanvi i associacions de treballadors” que als ulls de Marx constitueixen un “moviment que, després d’haver renunciat a la lluita per enderrocar el vell món malgrat tots els mitjans a la seva disposició, prefereix buscar la seva pròpia salvació a esquena de la societat, en privat, dins l’estret marc de la seva existència, i que per tant necessàriament acabarà malament.” Però, d’altra banda, el 1864, en el seu discurs inaugural a l’Associació Internacional de Treballadors, Marx va anunciar el moviment cooperatiu com un èxit important de la classe obrera, d’una importància encara més gran que la llei per passar a les deu hores:

“Però hi havia a la reserva una victòria encara més gran de l’economia política del treball sobre l’economia política de la propietat. Parlem del moviment cooperatiu, sobretot les fàbriques cooperatives, aixecades amb els esforços d’unes quantes ‘mans’ valentes i sense ajuda. El valor d’aquests grans experiments socials no pot ser menysvalorat. En fets més que en paraules, han demostrat que la producció a gran escala, i d’acord amb els mandats de la ciència moderna, es pot dur a terme sense l’existència d’una classe de patrons que contracti els treballadors; que per donar fruits, els mitjans de treball no necessiten ser monopolitzats com a mitjà de domini per sobre de (i d’extorsió en contra de) l’home que treballa, i que, igual que la mà d’obra esclava, igual que el treball servil, el treball assalariat no és sinó una forma transitòria i inferior, destinada a desaparèixer.” (2)

Construir cooperatives de treball es va convertir per a Marx en un element legítim de l’estratègia socialista, malgrat que ell seguia creient que es mantindrien dins d’uns límits relativament estrets mentre el poder capitalista romangués intacte: “Per salvar les masses industrioses, el treball cooperatiu ha de ser desenvolupat en dimensions nacionals, i, en conseqüència, ser fomentat pels mitjans nacionals. Altrament, els senyors de la terra i els senyors del capital sempre usaran els seus privilegis polítics per defensar i perpetuar els seus monopolis econòmics. Així que, lluny de promoure’l, seguiran posant tots els obstacles possibles en el camí de l’emancipació del treball (….) Conquerir el poder polític s’ha convertit en el gran deure de la classe obrera.”(3)

Aquest venerable debat entre Marx i Proudhon té el seu origen en dues visions estratègiques diferents de la transformació del capitalisme; el que jo anomeno una lògica intersticial de la transformació per part de Proudhon i una lògica rupturista de la transformació per part de Marx. Els dos models estratègics comparteixen la visió que la transcendència emancipadora del capitalisme no es produirà únicament com la conseqüència no intencionada del canvi social espontani; la transformació emancipadora requereix una estratègia deliberada. En allò que difereixen és en la concepció de la naturalesa de les estratègies per promoure aquest objectiu. Les transformacions instersticials impliquen esforços en la construcció d’alternatives en els espais i les esquerdes del sistema social existent, més que no pas intentant enderrocar directament les institucions dominants. Aquesta visió implica “construir una nova societat en la closca de l’antiga”, per citar un fullet de començament del segle XX de la International Workers of the World (IWW). Per descomptat, de vegades les estratègies intersticials poden provocar enfrontaments i lluites amb els actors més poderosos, però aquells estan més preocupats per defensar els seus espais que per derrotar definitivament les classes dominants. Al començament del segle XXI, quan els activistes del Fòrum Social Mundial van proclamar “Un altre món és possible”, molt del que tenien en ment són aquestes iniciatives de base d’inflexió anarquista per tal de crear cooperatives de treballadors i de consumidors, xarxes de comerç just, campanyes per aconseguir uns estàndards transfronterers del treball, i altres institucions que identifiquen el món alternatiu que desitgen ara i aquí. La idea, doncs, és que de forma acumulativa en el temps, els èxits de la construcció de l’alternativa erosionen l’hegemonia de les institucions dominants i, finalment, arriben a una mena de punt d’inflexió en el qual la lògica del sistema com un tot, ha canviat. Si, en aquest moment, fos necessària una ruptura radical en el centre del poder polític, la seva tasca seria bastant limitada: alliberar una alternativa ja creada de noves limitacions en comptes de crear les principals institucions d’una alternativa.

En contrast amb això, en una lògica rupturista de la transformació, la possibilitat de moure’s definitivament més enllà del capitalisme, en última instància depèn d’una destrucció radical de les relacions de poder que reprodueixen les relacions capitalistes de classe. Mentre que les transformacions intersticials poden ajudar a crear certes condicions per a la ruptura –Marx, per exemple, cita l’efecte de demostració valuosa que exercien les cooperatives industrials–, tret que el poder de la classe dominant es trenqui, les restriccions de les alternatives intersticials seran tan greus que el seu desenvolupament quedarà restringit a nínxols marginals.

A primera vista, sembla que hi ha proves concloents que, almenys pel que fa a les cooperatives de treball, el pessimisme de Marx estava més justificat que l’optimisme de Proudhon. Encara que les cooperatives de treballadors van continuar al llarg de la història del desenvolupament capitalista, avui, amb algunes notables excepcions, la majoria representen operacions locals relativament petites. Quan tenen èxit, sovint tendeixen a evolucionar en la direcció de les empreses capitalistes més convencionals, contractant treballadors no socis com una forma d’expandir la producció en lloc d’expandir-se mitjançant la plena incorporació de socis a la mateixa cooperativa. Mentrestant moltes, potser la majoria, de les persones que treballen com a sòcies en una cooperativa ja no continuen veient-les com un estil de vida alternatiu al treball en una empresa capitalista convencional. Per a la majoria de socis, les cooperatives ja no formen part d’una estratègia àmplia per a la construcció d’una alternativa al capitalisme i certament no són part d’una estratègia organitzada contra el sistema com va ser el cas en el moviment cooperatiu del segle XIX. Pel que sembla, en el millor dels casos, les cooperatives ocupen un nínxol dins del capitalisme, i no són, ni remotament, una força subversiva.

Opino que aquest veredicte és massa pessimista. A la resta d’aquesta presentació vull donar algunes raons per a una visió més optimista de les perspectives de les cooperatives de treball com a elements d’un llarg procés de transformació emancipadora del capitalisme.

Aquests són els meus dos arguments bàsics:

1. Per entendre les perspectives de les cooperatives de treball de formar part d’un procés que vagi més enllà del capitalisme, serà útil situar les cooperatives dins d’un ventall més ampli de formes per debilitar la dominació del capitalisme, el que jo anomeno les vies d’empoderament social (social empowerment). L’entorn econòmic per a les cooperatives de treball pot ser millorat mitjançant el desenvolupament adequat d’altres vies.

2. També és important ampliar el nostre ventall estratègic per incloure una tercera lògica de la transformació: les transformacions simbiòtiques. La qüestió clau aquí és pensar en formes en què les innovacions institucionals poden resoldre de forma simultània els problemes pràctics dins del capitalisme i, alhora, ampliar les possibilitats de les formes socialment “empoderades” d’activitat econòmica, en aquest cas les cooperatives. En efecte, les transformacions simbiòtiques apropiades poden ampliar significativament els límits de les transformacions intersticials possibles com ara la construcció d’una extensa xarxa de cooperatives de treball.

Vies d’empoderament social

Aquí està l’esquema del meu model per transcendir el capitalisme: El capitalisme pot ser contrastat amb altres dues formes d’organitzar l’economia: l’estatisme i el socialisme.

Una forma crítica de distingir-les és a partir de la forma dominant de poder desplegat en l’assignació de recursos i en l’organització de l’activitat econòmica:

  • En el capitalisme, el poder econòmic basat en la propietat privada dels
  • recursos econòmics és la forma dominant de poder sobre l’activitat econòmica.
  • En l’estatisme, el poder estatal basat en el control de l’elaboració de normes i l’aplicació de les normes en un territori és la forma dominant de poder desplegat sobre l’activitat econòmica.
  • En el socialisme, el poder social basat en l’acció col·lectiva voluntària és la forma dominant de poder. Essencialment això significa que l’activitat econòmica està gestionada democràticament. El socialisme és, en essència, una economia democràtica.

Lema: per aconseguir que les persones facin coses, se’ls pot subornar, obligar o persuadir. Les economies reals són sempre els híbrids d’aquestes tres formes de poder.

Moure’s més enllà de capitalisme significa augmentar el pes del poder social en l’híbrid, així com ampliar i aprofundir el paper del poder social en l’organització de l’activitat econòmica.

Existeixen set vies principals per fer això:

  • Socialisme estatista
  • Democràcia social I: la regulació social estatal democràtica
  • Democràcia social II: la democràcia associativa
  • Economia social I: el capitalisme social
  • Economia social II: l’economia cooperativa de mercat
  • Economia social III: l’economia social pura
  • Socialisme participatiu En el passat, els socialistes, almenys els que es basen en la tradició marxista, van emfasitzar de forma aclaparadora el socialisme estatista com la forma per moure’s més enllà del capitalisme. El meu argument és que aquestes set vies són pertinents, i que la seva importància varia en funció dels condicionants i les possibilitats històriques contingents. Les cooperatives són, doncs, un dels components d’aquest marc complex, multidimensional i plural per a l’empoderament social.

Aquestes vies, per descomptat, no estan aïllades les unes de les altres, sinó que són interdependents. De vegades poden treballar les unes en contra de les altres, però també poden reforçar-se mútuament. Aquest és un dels problemes en els quals els crítics del capitalisme han de pensar: com els canvis institucionals al llarg d’una via poden contribuir a l’enfortiment de les altres. En termes de les cooperatives, aquí hi ha alguns exemples de sinergies:

  • El capitalisme social pot donar suport a les cooperatives, per exemple, amb fons de solidaritat per a les cooperatives.
  • Els subsidis estatals directes per als serveis de l’economia social poden ser destinats a les empreses cooperatives: les cooperatives d’atenció a infants i gent gran al Quebec.
  • Les cooperatives de treball poden actuar com a suport per a les iniciatives d’economia social: cooperatives de construcció d’habitatges socials finançats per l’Estat a Argentina.

Transformació simbiòtica

Les transformacions intersticials intenten construir noves institucions fora de les estructures dominants de poder, mentre que les transformacions rupturistes busquen destruir estructures dominants de poder. Les transformacions simbiòtiques, en canvi, procuren utilitzar aquestes estructures. Penseu en l’Estat com un exemple clau. Tres consignes: ignora l’Estat, acaba amb l’Estat o utilitza l’Estat.

La transformació simbiòtica mira de descobrir els contextos en què els esforços per a una resolució pragmàtica dels problemes poden alhora aconseguir que el sistema capitalista funcioni millor i que s’ampliïn els espais per a l’empoderament social. Això és el que l’estat de benestar keynesià va dur a terme després de la Segona Guerra Mundial: es van assolir compromisos de classe i es van aplicar de tal manera que van assegurar una economia capitalista robusta alhora que enfortien el poder dels treballadors. La pregunta, aleshores, és si la utilització de l’Estat per crear noves institucions que facilitin el creixement i la reproducció de les cooperatives de treball també pot resoldre els problemes dins d’una economia capitalista. Existeixen estratègies simbiòtiques per ampliar la producció cooperativa? Em sembla que un tema fonamental és el que es coneix com a desenvolupament econòmic de la comunitat –bàsicament diverses estratègies per a millorar la vitalitat de l’activitat econòmica arrelada a escala local– en el context del capitalisme globalitzat. La majoria de les cooperatives de treball estan per la seva pròpia naturalesa inserides en les economies locals i regionals, i fins i tot aquelles poques cooperatives de treball associat que s’han convertit en actors econòmics en una escala més global, com ara Mondragon, es mantenen en la seva essència geogràficament arrelades. Els programes estatals per facilitar la formació de cooperatives, al mateix temps, enforteixen el desenvolupament econòmic local. Aquestes polítiques serien un exemple de la profunda connexió entre les transformacions simbiòtiques i les intersticials: les cooperatives són un exemple excel·lent d’una estratègia intersticial per moure’s més enllà del capitalisme, però l’espai per a aquestes estratègies intersticials depèn de l’èxit de les transformacions simbiòtiques.

Aleshores, què podem dir sobre el contingut real de la construcció d’aquesta institució? Les institucions per crear una economia cooperativa de mercat més sòlida i expansionista per fer front al capitalisme requereixen dues condicions fonamentals:

1. Crear una interfície institucional eficaç entre l’economia cooperativa de mercat i l’economia capitalista que limiti els efectes corrosius de la competència capitalista sobre les cooperatives i, alhora, redueixi la pressió sobre les cooperatives amb èxit per fer que aquestes s’acabin convertint en empreses capitalistes.

2. Crear una interfície institucional amb l’Estat per tal de generar els béns públics necessaris per a una sòlida economia cooperativa de mercat.

La interfície amb l’economia capitalista

Aïllades, de forma individual, les cooperatives de treball en una economia capitalista s’enfronten a obstacles enormes per convertir-se en cooperatives amb èxit i sostenibles, per no parlar de les formes per incrementar el seu pes en l’economia global. Alguns d’aquests obstacles es refereixen a les conegudes complexitats per organitzar l’autogestió democràtica, especialment en les empreses amb divisions complexes del treball i competències heterogènies. Però una altra part dels problemes està connectada directament amb el fet que les cooperatives de treball existeixen en un entorn econòmic capitalista. Aquests problemes inclouen, entre altres coses, les caigudes dels mercats de crèdit, el problema de generar un nivell de vida adequat per als membres de la cooperativa (especialment durant la posada en marxa i l’aprenentatge de les fases de producció), les dificultats per lluitar en plena recessió econòmica quan calen reorganitzacions de la producció i alhora el problema d’estar inserits en les cadenes de subministrament, dominades per les empreses capitalistes. No puc parlar de totes aquestes qüestions aquí, però permeteu-me dir alguna cosa sobre els dos primers elements: els mercats de crèdit i la generació d’ingressos adequats, tant en les fases inicials del desenvolupament d’una cooperativa com en temps de recessió econòmica.

Els mercats de crèdit

L’obstacle més obvi a què s’enfronten les cooperatives de treball en una economia capitalista és l’accés al crèdit. Es tracta d’un tema familiar en els debats de les empreses propietat dels treballadors. Les cooperatives de treball estan crònicament descapitalitzades perquè els bancs, per raons totalment comprensibles, consideren que els préstecs a les cooperatives de treball són arriscats. La manca de garantia és un problema crònic però, fins i tot a banda d’aquesta qüestió, els bancs es mostren escèptics respecte el compromís a llarg termini dels treballadors i de la capacitat de les cooperatives per sobreviure a la recessió econòmica. En els casos en què els treballadors recuperen empreses capitalistes en fallida, el problema s’intensifica pel deute que els treballadors hereten dels anteriors propietaris i, en general, per la manca d’inversions que hi havia des d’abans de la fallida. Així, un dels principals problemes que cal superar per a crear una economia cooperativa de mercat és la generació de vies accessibles de crèdit, i això requereix de noves institucions.

Més enllà del simple accés al crèdit, hi ha també la qüestió crucial de la taxa d’interès apropiada per a les cooperatives de treball. Aquest és un tema complex, però fonamental si les cooperatives han de ser un important contrapès a les formes capitalistes d’organització d’empreses. Crec que un sector cooperatiu viable i en expansió –una veritable economia cooperativa de mercat– requereix una disponibilitat de crèdit a taxes d’interès molt per sota del tipus del mercat convencional i capitalista. Això significa que les institucions públiques haurien de facilitar un crèdit d’aquestes característiques o, si més no, l’haurien de subscriure. Les empreses capitalistes, per descomptat, argumentaran que es tracta de “competència deslleial”. Crec que hi ha una resposta coherent a aquesta objecció: la subvenció implícita que hi ha dins d’un crèdit barat a les cooperatives es justifica plenament, fins i tot dins d’una lògica de mercat, sobre la base que existeixen importants externalitats positives a la producció cooperativa que aquestes empreses no poden captar directament en el rendiment de la seva inversió, però que, tanmateix, constitueixen un valor social real. Exemples de les externalitats positives de la producció cooperativa inclouen la creació d’una economia més arrelada geogràficament que proporciona treball local d’una manera que també reforça la solidaritat social i promou una cultura més democràtica. Una transferència de recursos de l’excedent social col·lectiu cap a les cooperatives a través de crèdit barat disponible només per a les cooperatives de treball és una forma de donar suport a la producció d’aquestes externalitats socials i econòmiques positives. Una nota entre parèntesis: la manera convencional de descriure aquest tipus de transferència és donar-li el nom de “subvenció”. Crec que és enganyós. El terme subvenció implica que el preu d’alguna cosa que ve donat pel mercat –en aquest cas la taxa d’interès dels préstecs de capital a les cooperatives per part dels bancs comercials– és un estàndard normatiu que reflecteix el preu real o preu just. Això és simplement fals quan hi ha grans externalitats positives. La transferència de recursos a través de mecanismes fiscals en aquests casos és simplement la manera en què la societat en conjunt paga el veritable valor de les externalitats positives. Les externalitats positives són una espècie de bé públic: beneficien a tothom, no només els membres de la cooperativa. Per tal que les cooperatives de treball produeixin aquests béns públics, aquests han de ser pagats d’alguna manera. Un crèdit per sota del mercat és una forma eficient de fer-ho. Una altra seria a través de subvencions directes.

Un enfocament particular d’aquestes estructures financeres noves podria ser la creació de mecanismes per concedir subvencions i préstecs de baix interès garantit per a les empreses capitalistes en fallida o abandonades que són recuperades pels seus treballadors. A l’Argentina, durant la crisi de 2002, centenars d’empreses capitalistes van ser abandonades pels seus amos i recuperades pels treballadors. Els drets de propietat d’aquestes fàbriques “recuperades” eren molt ambigus, i van ser l’origen de lluites posteriors. Unes 270 d’aquestes empreses segueixen existint (a 2010) gestionades pels treballadors, i algunes s’han regularitzat com a cooperatives de treball. Aquest procés de recuperació es veuria enormement facilitat per noves regles del joc on els fons estatals s’utilitzessin sistemàticament per finançar la reconversió, en lloc d’abandonar els treballadors a la seva sort en els mercats de crèdit capitalista. Aquestes polítiques ajuden a resoldre els problemes de recessió econòmica i atur, creen una economia local més arrelada i enforteixen el poder social a través d’empreses que són propietat dels treballadors.

Ingressos corrents

Una altra reforma simbiòtica que podria finançar les cooperatives a partir d’una transformació de la interfície entre les cooperatives i l’economia capitalista, seria la renda bàsica incondicional. La renda bàsica és generalment defensada per raons de justícia social, o bé quan es tracta de pobresa o pel fet que neutralitza certes formes injustes de desigualtat. En el context actual, la renda bàsica universal també podria ser vista com una forma per injectar fons a l’economia social. El problema de proporcionar un nivell de vida adequat als socis és crònic per a les cooperatives de treball, especialment en les primeres etapes en les quals la cooperativa s’està establint i els socis estan aprenent com funcionar i com desenvolupar la seva capacitat productiva. Una renda bàsica facilitaria que una cooperativa pogués sobreviure a aquesta fase d’aprenentatge i es projectés a si mateixa com una organització econòmica en curs. Una renda bàsica també fa que sigui molt més fàcil per a les cooperatives sobreviure a una recessió econòmica. Com que una renda bàsica faria que les cooperatives fossin més viables, es podrien resoldre algunes de les limitacions del crèdit que enfronten les empreses propietat dels treballadors. Una de les raons que fa que els bancs siguin reticents a concedir préstecs a les cooperatives de treball és l’escepticisme davant la seva capacitat de supervivència i pagament del préstec. Com que els treballadors no solen tenir garanties significatives, l’aversió al risc dels prestadors significa que les cooperatives de treball solen estar descapitalitzades, i això fa que sigui menys probable que tinguin èxit. La renda bàsica canvia aquesta equació, ja que els bancs sabrien que el flux d’ingressos generat per les activitats de mercat de les cooperatives no ha de garantir uns ingressos bàsics per als socis. Amb això es reduiria el risc que la cooperativa fes fallida i, per tant, permetria que el crèdit estigués més fàcilment disponible.

La renda bàsica es pot interpretar com un mecanisme per transferir part de l’excedent social del sector capitalista de mercat a l’economia social i l’economia cooperativa de mercat, a partir de l’acumulació de capital al que podria anomenar-se acumulació social i acumulació cooperativa –l’acumulació de la capacitat de la societat per autoorganitzar l’activitat econòmica orientada a les necessitats i l’activitat de mercat basada en les cooperatives.

La interfície amb l’Estat

En circumstàncies excepcionals, pot ser que les cooperatives per si mateixes creïn les institucions necessàries per enfortir-se. Això és el que les cooperatives de Mondragon van fer fa 50 anys amb la creació del seu banc, la Caja Laboral, però en general aquestes entitats de crèdit requereixen la participació significativa de l’Estat. La pregunta llavors és com pensar sobre el procés polític a través del qual aquest tipus d’iniciatives estatals podrien crear-se, elaborar-se i sostenir-se.

Un model d’això és la política convencional de la democràcia representativa: alguns dels partits polítics tindrien en el seu programa l’objectiu d’incentivar les cooperatives de treball. Posteriorment, si aquests partits són els més votats, haurien d’implementar aquestes noves polítiques. Tot i que els representants polítics convencionals, sens dubte, juguen un paper important, és poc probable que n’hi hagi prou per crear un entorn polític adequat per a aquestes transformacions simbiòtiques. El que cal són noves formes de democràcia associativa forta que puguin crear un procés polític a través del qual les necessitats del sector cooperatiu obtinguin una expressió política i que es tradueixi de forma efectiva en polítiques concretes.

Un exemple d’aquest tipus de mediació institucional innovadora entre l’economia cooperativa i l’Estat és el Chantier de l’Economie Social a la província de Quebec. Aquesta és la seva història resumida: l’any 1996, en el context de l’atur crònic i altres deficiències del mercat laboral, la província del Quebec va convocar una Cimera sobre l’Ocupació i l’Economia. Aquests fòrums de polítiques corporatives són relativament comuns a molts països amb forta tradició socialdemòcrata o catòlico-corporativista. De tota manera, el que va ser molt especial de la cimera de 1996 al Quebec, va ser la inclusió de les organitzacions dels moviment socials, organitzacions comunitàries i altres associacions de base de la societat civil en el diàleg amb els interlocutors tradicionals dels treballadors, les empreses i l’Estat.

D’aquesta reunió va sorgir un conjunt de propostes polítiques concretes per a l’Estat i plans d’acció per a la societat civil amb l’objectiu d’estimular la vitalitat de l’economia social al Quebec. De particular importància per a la nostra discussió va ser la creació d’una organització paraigua en la societat civil, el Chantier de l’économie social, responsable de coordinar les estratègies per ampliar i aprofundir el paper de l’economia social. (El nom d’aquesta organització significa literalment “La pedrera de l’economia social”; en la pràctica podria ser anomenat el “Consell de Coordinació de l’Economia Social”.) El Chantier es defineix a si mateix com una “xarxa de xarxes”, un fòrum on es poden trobar tots els elements de l’economia social, on es poden reunir, discutir els problemes, formular noves iniciatives i generar sinergies. L’integren una àmplia gamma de categories de membres: xarxes d’empreses d’economia social, que inclouen llars d’infants cooperatives o d’habitatge; associacions regionals de l’economia social, centres de desenvolupament comunitari, centres de recursos tècnics que donen suport a les activitats de l’economia social, moviments socials, incloent-hi sindicats, el moviment ecologista, el moviment feminista i diversos tipus de moviments comunitaris. Recentment, una xarxa de les Primeres Nacions s’ha incorporat al Chantier. Cadascuna d’aquestes categories de membres tria les persones que han de seure en el consell d’administració del Chantier mitjançant un sistema formal de col·legi electoral. Les diferents categories de membres sense dret a vot també tenen un lloc al consell. La junta és responsable de les decisions estratègiques i de les noves iniciatives, especialment els instruments de participació financera creada per i sota el control del Chantier. El Chantier també ofereix propostes detallades i anàlisi de pressupostos per al Ministeri de Desenvolupament Econòmic, que reflecteixen les necessitats de l’economia social. El Chantier constitueix el mecanisme fonamental d’associació, que tant ajuda a coordinar les diverses activitats en l’economia social del Quebec com a intervenir en la relació dels actors de l’economia social amb l’Estat. La creació de noves institucions polítiques de democràcia associativa com ara el Chantier és fonamental per a un desenvolupament sostenible i un enfortiment de l’economia cooperativa de mercat. No existeix la menor garantia que aquestes institucions es mantinguin fermament democràtiques. Les transformacions simbiòtiques que utilitzen l’Estat per expandir el poder social sempre corren el risc de ser cooptades i subordinades per aquell. Al Brasil, una espècie d’organització paral·lela al Chantier –els fòrums de l’economia solidària– s’ha desenvolupat amb una col·laboració molt més estreta amb un partit polític, el Partit dels Treballadors, que no pas en el cas del Chantier. Això provoca el risc que aquestes institucions mediadores es converteixin en instruments dels partits polítics, els quals les utilitzin per a propòsits més clientelistes que no pas com a consells democràtics i autònoms que podrien traduir eficaçment les necessitats i demandes de la societat civil adreçades a l’Estat.

Conclusió

No he explorat en aquesta presentació el perquè, si poguéssim, caldria anar més enllà del capitalisme. Les raons són moltes i, m’imagino, familiars per a la majoria de vostès:

  • El capitalisme perpetua les formes de desigualtat i marginalitat que impedeixen la prosperitat humana.
  • Depèn de formes consum ecològicament destructives i d’un creixement econòmic que alimenta l’escalfament global i que, si no es prenen mesures, causarà estralls en les pròximes dècades.
  • Bloqueja de forma intrínseca la plena realització dels ideals democràtics, promou formes de competència que destrueixen la solidaritat social i la reciprocitat.
  • Etc.

No n’hi ha prou, però, de criticar el capitalisme i queixar-se dels danys que genera. Necessitem una comprensió coherent d’una alternativa i de com arribar-hi. Un cop s’abandona la idea d’una transformació decisiva i rupturista del capitalisme en les economies capitalistes desenvolupades, ja sigui per raons pragmàtiques o normatives, ens quedem amb la necessitat d’explorar les formes en què les estratègies intersticial i simbiòtica poden fer avançar significativament objectius democràtico-igualitaris. I, entre les estratègies simbiòtiques, la creació de noves condicions per facilitar el creixement intersticial de les cooperatives de treball és una de les més prometedores, ja que aquestes situen en el cor de la seva activitat econòmica els principis de la democràcia i la igualtat que prefiguren una alternativa sistèmica emancipadora més àmplia.

Notes:
1: Proudhon, The stockjobber’s handbook, citat a Martin Buber, Camins d’utopia (Boston: Beacon Press, 1958 [1949], pàg. 29-30.
2: Marx, K. (1864) “Discurs d’inauguració a l’Associació Internacional dels Treballadors”. A Karl Marx i Friedrich Engels, Obres escollides en dos volums (Moscou: Edicions en Llengües Estrangeres, 1962), volum I, pàg. 383. 3: Ibid. pàg. 383-4.

(*) Transcripció d’una conferència a l’Associació Catalana de Sociologia el juliol de 2010.

{jcomments on}