Obrim aquest Nexe amb un article ambiciós, gairebé programàtic, escrit per Ivan Miró, amb la col·laboració d’Hernán Córdoba. S’hi plantegen els reptes del cooperativisme a casa nostra i com aquests han de donar resposta als problemes més importants que tenim com a societat. L’autor proposa que el cooperativisme promogui l’articulació d’un àmbit socioeconòmic específic, el de l’economia social i solidària; reclama una llei catalana sobre aquest àmbit, i proposa un Congrés del Cooperativisme de Catalunya, que interpel·li el conjunt del moviment i desplegui propostes mancomunades per a la Catalunya Cooperativa del 2025. Tot això en un marc general d’economia plural i d’economies transformadores, que impulsin un altre model econòmic.

PAISATGE DESPRÉS DE LA BATALLA
Deu anys després de l’esclat de la crisi global, s’anuncia un nou cicle econòmic expansiu. A Catalunya, l’economia encadena quatre anys de creixement, amb increments del PIB d’un 3% i exportacions i inversions estrangeres augmentant a bon ritme. Altres lectures, tanmateix, subratllen la pèrdua del mercat interior i un ascens de la productivitat vinculat a la destrucció de l’ocupació i als increments de la desigualtat social, amb taxes de pobresa només per sota del rànquing europeu, encapçalat per Romania, Grècia i Espanya. Com en tota crisi, la Llarga Recessió ha reduït massa salarial (1,8 milions de llocs de treball destruïts a l’Estat espanyol) i ha empitjorat les condicions de vida i treball de les classes populars. Uns costos socials que, com recull Manuel Castells a La crisi d’Europa, són devastadors sobre la salut i felicitat de milions de persones. La precarietat laboral i l’ensorrament dels salaris són la nova normalitat postcrisi.

Després de la batalla, però, no només hi resten els ERO, les 432.000 persones aturades, els desnonaments o les petites i mitjanes empreses destruïdes per polítiques creditícies que les bandejaren per no ser too big to fail. També s’hi erigeixen nous vencedors globals: empreses afavorides pels governs respecte a la concentració de beneficis, a partir d’avantatges fiscals o enginyeria financera (sicavs, socimis, paradisos fiscals), beneficiades per la contenció de costos salarials, o fins i tot rescatades per seguir pagant dividends als accionistes. D’entre totes, destaquen els ariets del capitalisme de plataforma (AirBnB, Amazon, Deliveroo, Facebook), que aterren a Catalunya amb la filosofia de maximitzar beneficis sense retorn social, posant en joc l’estructura fiscal, productiva i comercial del país. La Llarga Recessió ha estat la Gran Apropiació, una palanca perquè el capital global controli i/o substitueixi sectors econòmics, saltant-se regulacions fiscals i laborals i sostenint-se en la sobrexplotació.

I QUINA HA DE SER LA RESPOSTA DEL COOPERATIVISME?
Pel Nobel d’Economia Joseph Stiglitz, la majoria de problemes econòmics globals no només escapen del control dels governs estatals, sinó que “el sector privat capitalista no els resoldrà, perquè fou qui creà aquests problemes”. Aleshores, per afrontar la creixent desigualtat, resultat, segons Stiglitz, de com s’estructurà l’economia de mercat en les darreres dècades, “les cooperatives i l’economia social proporcionen un tercer pilar clau”. Pel professor de Columbia, les cooperatives reverteixen la desigualtat perquè organitzen democràticament el desenvolupament socioeconòmic dels seus membres, mentre que les grans empreses capitalistes nord-americanes, per exemple, retribueixen els executius en una escala tres-centes vegades vegades superior que als treballadors. Cal reformular l’economia i l’empresa, segons Stiglitz, inspirant-se en les cooperatives, amb una “regulació governamental per evitar un camp de joc inigualable” entre les corporacions del lucre il·limitat i les iniciatives econòmiques basades en l’equitat i la solidaritat.
Per Jeremy Rifkin, de la Foundation on Economic Trends, no només és necessari un nou model econòmic per mitigar problemes clàssics del capitalisme com la desigualtat, sinó que cal transformar el model per afrontar la crisi ambiental que farà insostenible la vida en el planeta. En la transició cap a noves economies, apunta el rol fonamental de les cooperatives en l’energia (“les productores d’energia del segle XXI a Europa”) o en el món digital. Per Rifkin, “els principis cooperatius ressonen en les noves formes d’economia compartida”, en l’intercanvi de béns, espais i eines que “reduirà el cost marginal de la producció”. Per l’economista, el cooperativisme mundial i les seves estructures financeres, agrícoles, de consum o de producció, en ser organitzades “de forma democràtica, oberta, distributiva i transparent”, poden generar nous escenaris econòmics globals. Es pregunta: “Per què les cooperatives no poden dir als seus mil milions de membres: “Creem un Facebook, un Google, o un Twitter? Per què no plataformes cooperatives de transport?”.
No és habitual que referents econòmics internacionals considerin el cooperativisme a l’hora de pensar el desenvolupament econòmic mundial. I cal insistir-hi. A Europa, les cooperatives agrícoles aporten el 60% de la producció, mentre que les de crèdit atresoren el 20% dels estalvis ciutadans. El 25% del sector mundial d’assegurances està cobert per cooperatives i mutualitats. Als EUA, el 40% de la distribució elèctrica s’organitza en format cooperatiu. A l’Índia, les cooperatives -camperoles, bancàries, de treballadores de la llar- superen els 240 milions de sòcies. A Kenya aporten el 45% del PIB. El moviment financer Desjardins del Quebec reuneix més de 5 milions de socis. Al planeta sumen mil milions de membres i ocupen cent milions de treballadores.
No obstant això, la debilitat més gran de les cooperatives són els marcs que li atorguen tant Stiglitz com Rifkin. El primer, perquè les emmarca en un “tercer sector” que ha d’exercir de contrapès del mercat egoista i l’Estat impotent. El segon, perquè suggereix un “cooperativisme emprenedor” més àgil que les empreses capitalistes. Però ambdós no esmenten que les dificultats intrínseques de les cooperatives provenen d’operar en un conjunt de relacions econòmiques d’hegemonia capitalista. Qui disposa d’avantatges competitius en unes relacions mercantils? Les seves unitats naturals: les empreses mercantils. Per tant, el contrapès cooperativista, en condicions de mercat capitalista, sempre serà relatiu i fràgil, com fràgil i relativa serà la seva capacitat innovadora a mitjà i llarg termini. Per tal que les cooperatives puguin fer front als reptes econòmics globals, com proposa Stiglitz, o encapçalin la transició ecològica i dels comuns del coneixement, com aspira Rifkin, cal que impulsin i formin part d’un altre tipus de model econòmic, que no entronitzi el mercantilisme sinó una pluralitat de formes econòmiques.
A Catalunya, el cooperativisme necessita escenaris econòmics que disminueixin els riscos constants de minorització a què el sotmet l’entorn mercantil. Per les seves debilitats i fortaleses, cal que esdevingui protagonista -amb altres actors empresarials i sindicals, institucionals i socials- d’una onada de polítiques econòmiques que promoguin un model basat en l’economia plural i la relocalització. Com escrigué Jean-Louis Laville respecte a l’economia social i solidària, el cooperativisme només aportarà el millor de si mateix en relació amb una economia plural, és a dir, contribuint a crear “una economia que no estigui reduïda a la societat de capitals i al mercat, en què es puguin desenvolupar diverses lògiques econòmiques”.
L’economia plural catalana haurà de reconèixer i transformar els àmbits econòmics existents. En primer lloc, reforçant l’economia pública i el seu paper en la redistribució de la riquesa, promovent empreses públiques de dimensió catalana i municipal, amb participació d’usuàries i treballadores. En segon lloc, fomentant el cooperativisme i el conjunt de l’economia social i solidària, promovent-ne l’extensió, la concertació público-cooperativa-comunitària i millorant-ne les dinàmiques de propietat col·lectiva, gestió democràtica i compromís social. En tercer lloc, integrant el món mercantil privat català -autònoms, petita i mitjana empresa- a la responsabilitat laboral, social i ambiental, i reforçant el teixit comercial i productiu local davant de noves amenaces com el capitalisme de plataforma. Aquesta estratègia es podrà vehicular a través d’un Pacte Nacional per l’Economia Plural, Local i Productiva, que proposarà i supervisarà mesures de relocalització, sobirania econòmica, desenvolupament local i transició ecològica.

CAP A UN ÀMBIT CATALÀ DE L’ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA
A més d’una economia plural que transformi l’economia pública i la mercantil, el cooperativisme ha de promoure l’articulació d’un àmbit socioeconòmic específic, on les cooperatives siguin unitats naturals d’unes relacions socioeconòmiques i culturals basades en la cooperació: l’economia social i solidària. Un ecosistema econòmic, polític, social i cultural, matriu de desenvolupament econòmic, basat en la democràcia, la justícia, l’equitat i la participació. Quins són els actors que poden constituir-lo a Catalunya?
Per la llei espanyola del 2011, l’economia social està formada per cooperatives, mutualitats, fundacions i associacions amb activitat econòmica, societats laborals, empreses d’inserció, centres especials de treball, confraries de pescadors i societats agràries de transformació, fonamentades en les persones i la finalitat social per sobre del capital, la gestió democràtica, el compromís territorial, la igualtat d’oportunitats o la cohesió social. A Catalunya, l’economia social està formada per 9.485 entitats, amb 183.978 persones treballadores.
L’economia solidària, per la seva part, ha ampliat la definició clàssica d’economia social, reconeixent fórmules més enllà de les tradicionals: horts comunitaris, comunitats autofinançades, mercats d’intercanvi, monedes socials, equipaments de gestió comunitària, béns comuns culturals i digitals, grups de suport mutu i cura, tecnologies socialment útils o experiències d’habitatge i transport comunitari. A més, ha actualitzat el debat de la democratització política i econòmica del conjunt de les relacions socials, així com la necessitat de transformar el model econòmic des d’una perspectiva postcapitalista. En aquest sentit, la Xarxa d’Economia Solidària de Catalunya proposà definir l’economia social i solidària com “un conjunt d’iniciatives socioeconòmiques els membres de les quals, de forma associativa, cooperativa, col·lectiva o individual, creen, organitzen i desenvolupen democràticament i sense que necessàriament tinguin ànim de lucre, processos de producció, d’intercanvi, de gestió, de cura, de distribució d’excedent, moneda, de consum i de finançament de béns i serveis per satisfer necessitats, tot promovent relacions de solidaritat, cooperació, donació, reciprocitat i autogestió; defensant els béns comuns naturals i culturals i la transformació igualitària de l’economia i la societat, amb la finalitat del bon viure i la sostenibilitat i la reproducció de la vida del conjunt de la població”.
Tenint en compte, finalment, el conjunt de les economies transformadores (col·laborativa procomú, economia feminista, economia circular), en tant que potencials aliances del cooperativisme, com s’està definint aquest àmbit socioeconòmic compartit? A partir d’un procés de reconeixement mutu, les finances ètiques i solidàries, l’agroecologia, la gestió comunitària d’equipaments, els procomuns digitals, l’economia feminista o el moviment associatiu del lleure, dialoguen creixentment en el marc de referència de l’ESS, en esdeveniments com la Fira d’Economia Solidària de Catalunya o compartint espais organitzatius. En segon lloc, el 2017 es constituí l’Associació Economia Social de Catalunya (AESCAT) amb la Confederació de Cooperatives de Catalunya, la Taula d’Entitats i la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social, la Federació de Mutualitats de Catalunya i la Xarxa d’Economia Solidària. Aixopluga 7.422 organitzacions, 139.202 treballadores i 2 milions de cooperativistes, amb una facturació de 7.853 ME. I en tercer lloc: una onada de polítiques públiques, sobretot locals, ha reconegut el paradigma integral de l’economia social i solidària, en un procés que suscità la creació de la Xarxa de Municipis per l’ESS (XMESS), el 2015, amb una quarantena d’ens.
L’àmbit català de l’ESS avança per la confluència estratègica dels actors i per una nova onada de polítiques que, deixant enrere visions fragmentàries, el reconeixen com un àmbit socioeconòmic integral. A aquestes alçades, manca una llei catalana d’ESS.

PER UNA LLEI CATALANA D’ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA
El 27 de setembre de 2013, el Parlament de Catalunya instava el Govern a elaborar una llei d’economia social i solidària, en “un procés de concertació amb els agents”. Poc després, manifestava “la voluntat de treballar per una transició de l’economia catalana des del model capitalista especulatiu actual cap a una economia plural en què tingui un pes específic l’economia social i solidària”. Recomanava “mesures legislatives perquè l’economia catalana arribi progressivament en l’horitzó del 2020 a un equilibri entre el sector públic, el sector privat i el sector de les economies socials, solidàries i alternatives”, amb un Pla d’Acció per impulsar la sobirania alimentària, les clàusules socials i el conjunt de l’ESS amb l’Institut Català de Finances. Cinc anys després, seguint el Quebec, l’Equador, Mèxic o França, les actuals condicions socials i institucionals han de poder materialitzar aquelles recomanacions.
Quins referents poden inspirar-nos? La Llei francesa d’economia social i solidària (2014-856, 31 de juliol de 2014) és interessant per diferents factors. En primer lloc, defineix l’ESS no només com un mode d’emprendre sinó de desenvolupament econòmic. En segon lloc, se centra en l’activitat econòmica (producció, transformació, distribució, intercanvi i consum de béns i serveis) desenvolupada per cooperatives, mutualitats, associacions, fundacions i altres societats. En tercer lloc, defineix el concepte d’empresa solidària d’utilitat social, quan, a la limitació del lucre, se li suma que l’objectiu principal sigui donar suport a persones en situació de fragilitat, lluitar contra injustícies socioeconòmiques, treballar per la transició energètica o la solidaritat internacional. Hi associa, a més, bones pràctiques: governança democràtica; territorialització de l’activitat econòmica i l’ocupació; política salarial, formació professional, salut i seguretat; relació amb usuàries i resposta a les necessitats no cobertes de la població; diversitat, lluita contra les discriminacions i igualtat real de gènere. A més d’acollir les normatives sobre cooperatives, associacions, fundacions i ecoorganismes, es refereix a les monedes locals, al comerç just i a la transmissió d’empreses mercantils als seus treballadors.
És, sobretot, una llei de promoció i foment que incideix en “les polítiques territorials de l’ESS”. Proposa estratègies públiques de promoció i institucionalitza i preveu el finançament dels Pols Territorials de Cooperació Econòmica, “un reagrupament d’empreses d’ESS en un mateix territori, associades amb les administracions locals, centres d’investigació, institucions d’ensenyament superior i de recerca i organitzacions de formació, per tal de posar en pràctica una estratègia comuna i continuada de mutualització de serveis, de cooperació o associació al servei de projectes socioeconòmics innovadors, socialment i tecnològica, amb l’objectiu del desenvolupament local sostenible”.
Quins elements podrien caracteritzar la llei catalana? En primer lloc, com la francesa, caldria conceptualitzar-hi l’ESS com un àmbit específic de desenvolupament econòmic, que a partir de la resolució material de les necessitats col·lectives, democratitza i transforma les relacions econòmiques, polítiques, socials i culturals existents. En segon lloc, caldria observar-ne la naturalesa productiva, però també la dimensió reproductiva, incorporant-hi l’economia de les cures i facilitant-ne el reconeixement i la democratització. En tercer lloc, caldria identificar l’agència política de l’ESS, com un dels actors constituents d’una nova economia plural i de la política econòmica general del país. En quart lloc, caldria instituir les formes de fer de la nova planificació econòmica democràtica catalana, a partir de la concertació público-cooperativa-comunitària, i proposar organismes de concertació en els àmbits català i local; consolidant la característica de servei público-cooperatiu dels ateneus cooperatius i desplegant figures societàries com la cooperativa de foment empresarial o d’impuls socioeconòmic local.
A partir d’aquí, caldria reconèixer les característiques de l’ESS catalana, identificar el tipus d’activitat i les iniciatives que la componen (empresarials i comunitàries), així com els principis orientadors i les pràctiques que li confereixen una utilitat social, reconeixent figures consolidades i emergents, integrant la normativa específica de cadascuna d’elles i establint mecanismes de representació i articulació col·lectiva. Si s’optés per una llei de foment i promoció, caldria especificar les polítiques públiques orientades a la promoció, foment, enfortiment, finançament i formació de l’ESS. Entre d’altres, es podria avançar a promoure la intercooperació a escala territorial (pols cooperatius, consorcis), la integració econòmica de les cadenes productives solidàries en clau sectorial, o fomentar actuacions que facin de l’ESS un agent de transició econòmica, ecològica i feminista del model econòmic productiu i reproductiu català.

REPTES PER UNA CATALUNYA COOPERATIVA
El cooperativisme català requereix d’un entorn econòmic que no el minoritzi (l’economia plural), d’unes polítiques que el promoguin, així com formar part d’un àmbit socioeconòmic transformador i procliu a la consolidació cooperativa: l’economia social i solidària. Ara bé, quins són els reptes interns que ha d’afrontar per cooperativitzar l’estructura productiva catalana?
• Visió estratègica sobre l’estructura econòmica. Quins sectors productius són prioritaris per al cooperativisme? Alimentació, cultura, economia circular, mobilitat i logística, bioconstrucció, cures, restauració i oci, TIC, tèxtil, indústria, comunicació, energia? Com s’hi promouen cadenes productives solidàries? Per a una visió estratègica sobre l’estructura econòmica catalana, cal compartir informació, anàlisi i prospectives entre els ateneus cooperatius i les branques de la Confederació de Cooperatives de Catalunya, amb l’objectiu de promoure la intercooperació intrasectorial i generar nous projectes que contribueixin a la cooperativització de l’estructura econòmica catalana.
• Visió estratègica territorial. En les regions italianes, la força del cooperativisme prové de l’articulació territorial. El cooperativisme català, de manera similar, necessita impulsar ecosistemes cooperatius locals, circuits d’intercooperació socioeconòmica basats en la proximitat territorial i l’afinitat estratègica, amb organització democràtica, dimensió econòmica solidària i acció comunitària als seus entorns. Aquests ecosistemes poden ser dinamitzats per xarxes locals i progressivament articulats en forma de pols o consorcis cooperatius territorials, que enxarxin iniciatives i desenvolupin projectes espacials comuns -de treball, recerca o comercialització-, que visibilitzin el cooperativisme local. Articulant-se territorialment, es podrà participar d’estratègies locals de concertació público-cooperatives-comunitàries, fer planificació econòmica i impulsar l’ESS com a forma de desenvolupament local. Per tal que: a) la cadena de valor sigui assumida per l’economia local, facilitant que l’activitat econòmica romangui al territori i es minoritzin externalitats negatives; b) la comunitat local no sigui recurs productiu, sinó subjecte actiu que desplega capacitats econòmiques, socials i culturals; i c) la diversificació socioeconòmica i productiva del territori atengui el conjunt de necessitats locals i promogui la transició ambiental.
• Plataformes digitals compartides. Avui en molts sectors es pot organitzar la producció i prestació de serveis a partir de plataformes digitals. La revolució digital, tanmateix, és ambivalent. Tant pot ser usada pel capitalisme més agressiu i desregulador (Amazon, Uber, Deliveroo) i destruir cooperatives poc avesades a l’entorn digital, com pot “obrir horitzons de democratització econòmica” (Mayo Fuster), essent una oportunitat per a projectes com Som Mobilitat, on a partir del cooperativisme de plataforma (Trebor Scholz) s’ofereix una alternativa procomú de propietat col·lectiva i gestió democràtica. Davant el capitalisme de plataforma, amb recursos tecnològics i financers globals, cal que el cooperativisme català afronti organitzadament el repte digital, amb plataformes compartides com a finestra relacional i comercial (“el Mercat Social digital”) de l’ESS catalana.
• Promoció econòmica i desenvolupament local cooperativista. La Generalitat de Catalunya ha impulsat noves polítiques públiques de promoció del cooperativisme, que recullen propostes forjades pel mateix moviment (Coòpolis, LabCoop, Labesoc o Sincrocoop). Un coneixement replicat i universalitzat pels catorze nodes de la Xarxa d’Ateneus Cooperatius, que acompanyen la creació de cooperatives i difonen el model en la societat (més de 12.000 persones en dos anys d’activitat), tasca imprescindible per al creixement del cooperativisme. Cal que totes les branques del moviment (federacions i Confederació), així com les mateixes cooperatives s’impliquin en els ateneus compartint expertesa, orientació estratègica i participant econòmicament en el seu cofinançament, per tal que a la naturalesa de servei públic s’hi sumi la dimensió social i comunitària, i els ateneus esdevinguin centres público-cooperatius d’enfortiment socioeconòmic local i comarcal.
• R+DCoop. Quin és l’estat de la recerca + desenvolupament (+ I d’innovació tecnològica) en el cooperativisme català? De quins centres es disposa per millorar processos productius de bens, de prestació de serveis, de governança democràtica de les organitzacions o qualitat del treball? Quin pressupost de les cooperatives i federacions es destina a la recerca? Existeix un registre de patents cooperatives o, versió transformadora, un commons de coneixement cooperatiu? Publicacions especialitzades? Observatoris? Quina relació té el cooperativisme amb els centres universitaris? La recerca és imprescindible per sistematitzar el coneixement que genera la mateixa pràctica cooperativa i per generar nous coneixements aplicats (“desenvolupament”). Nous materials, productes o serveis, nous processos de treball i organització, noves cooperatives. Cal que des de la Confederació de Cooperatives, en relació amb els ateneus i centres de recerca socials i universitaris, s’aixoplugui l’R+DCoop.
• Formació.Coop. Un dels dèficits històrics del cooperativisme català, avui es fa formació cooperativa a l’ensenyament formal (primària i secundària, amb 110 cooperatives d’alumnes el 2018) i universitari, a partir de postgraus i/o especialitzacions com els estudis realitzats a Barcelona (XES-Emise+), Sabadell (UAB-Teler Cooperatiu), Mataró (Tecnocampus) o Lleida (UDL-Ponent Coopera). Aquests estudis -alguns aplegats en la Comissió de Formació de la XES i amb suport d’AraCoop i la Fundació Roca i Galés- requereixen de més coordinació per editar materials, compartir plataformes en línia, intercanviar metodologies, generar acreditacions o programes compartits. Manquen graus superiors en gestió i administració cooperativa, una escola de negocis cooperatius i doctorats. Els Fons d’Educació i Promoció Cooperatius d’empreses i entitats cooperatives han de jugar un paper important en la nova onada formativa de l’ESS.
• Estratègia financera. El reconeixement de l’ESS com un àmbit propi dins d’una economia plural s’ha d’acompanyar d’un ampli aparell financer. Les finances ètiques i solidàries, finançador únic del 45% de les cooperatives catalanes, compten amb limitacions, en alguns casos operatives, i en altres, de manca de garanties per part dels projectes. Una estratègia d’extensió de l’ESS a Catalunya comporta disposar de finançament divers en el volum i en les formes. De la mà dels ateneus cooperatius, i com han fet alguns municipis amb Coop57 o FIARE, actuant com a garants i validadors, es pot donar suport a projectes de petita i mitjana dimensió, amb fórmules de garanties compartides que permeti ampliar el capital a l’abast. La diversificació del cooperativisme (energia verda, agroecologia, telecomunicacions, mobilitat, habitatge en cessió d’ús, logística sostenible) exigirà un accés al finançament que avui no està a l’abast i que demana la implicació pública. Cal obrir l’Institut Català de Finances al finançament de l’ESS, en un pla integral de suport al finançament del teixit cooperatiu català. Combinant ajuts directes amb fórmules de garantia compartida, avals tècnics i de suport a les entitats del sistema de finances ètiques a través de convenis de col·laboració, es poden generar fórmules que permetin a l’ESS accedir a operacions que les finances ètiques avui no poden donar resposta. Amb la bancarització de les caixes d’estalvi es perdé la funció de retornar l’estalvi local en forma d’inversió local; avui és necessari que el desenvolupament local en termes de l’ESS pugui comptar amb un suport que reconegui la seva funció. Incloent-hi una hipotètica banca pública, calen mecanismes financers multinivell, imprescindibles per impulsar la transformació socioeconòmica.

Reptes socials, reptes cooperatius
El cooperativisme nasqué de la voluntat d’afrontar -de forma col·lectiva, autoorganitzada i democràtica- aspiracions i necessitats de les classes populars. No obstant això, la recent creació de cooperatives no sembla obeir a una resposta col·lectiva de les necessitats socials, sinó a les dificultats laborals i als marcs de significat que l’emprenedorisme ha imprès en les dinàmiques socials. Així, la majoria de noves cooperatives són microempreses (el 2017, les 166 creades tenien una mitjana de 4,22 sòcies i 55 eren de 2 sòcies) que cerquen autoocupació i realització professional. Essent una tendència comprensible per la precarització del mercat de treball, des del moviment s’ha de poder anar més enllà d’un “mercat lliure cooperatiu” i impulsar iniciatives a partir de l’anàlisi dels reptes socials i la planificació concertada. És suficient la resposta cooperativa a l’especulació, als desnonaments, a l’escalada de preus, a la gentrificació? Com s’afronta l’especialització turística de l’economia? Es poden dignificar les condicions de treball del sector, organitzant cooperativament les treballadores, generant un sector turístic socioambientalment responsable, plantejant alternatives cooperatives a AirBnB? Com s’afronta la transició ecològica? Com s’incorpora i reconeix les persones migrades en les cooperatives? Si el cooperativisme vol seguir sent una eina de transformació social, ha de convertir els reptes socials en reptes cooperatius. Cal una eina transversal, un Congrés del Cooperativisme de Catalunya, que interpel·li el conjunt del moviment i desplegui propostes mancomunades per la Catalunya Cooperativa del 2025.

Aquest article ha comptat amb la col·laboració d’Hernán Córdoba, de La Ciutat Invisible i Coòpolis BCN