El finançament és un problema crònic i alhora crític per a les empreses d’economia social. En aquest article, Miquel Miró intenta facilitar l’acostament entre dues lògiques diferents, la de l’inversor capitalista i la de l’emprenedor social, per tal que puguin néixer i desenvolupar-se molts més projectes d’economia social dels que existeixen actualment. Per a això assenyala els factors que, a parer seu, aixequen barreres per accedir al finançament d’aquestes empreses, uns obstacles que són de diversa naturalesa: d’informació, de competència imperfecta, de generació d’externalitats i culturals.

Aclariments previs

Per tal de posar l’èmfasi en el que són realment barreres dono per descomptat que els projectes o empreses socials tenen personalitat jurídica, un balanç sanejat, són tècnicament viables i compten amb un equip i una estructura adequats per assolir els objectius socials i econòmics marcats. En la pràctica, algú pensarà que aquestes suposicions deixen fora moltes d’entitats de l’economia social. En realitat, sols indiquen, en el pitjor dels casos, la feina prèvia, abans de poder accedir al finançament estable sense garanties que s’entén generalment quan es parla d’inversió i especialment d’inversors privats.

El que pretenc amb aquest article és assenyalar els punts febles per facilitar l’apropament entre dues visions que per ara estan allunyades i que els nous temps obliguen a aproximar: la lògica del capital i la dels emprenedors i empresaris col·lectius de l’economia social, solidària i cooperativa.1 Per a mi, una empresa social es defineix no tant pel que fa, com per amb qui, per a què i com ho fa. I és social en l’essència i en les formes i es basa en una emprenedoria col·lectiva amb un lideratge distribuït i divers. Crec que, en aquest sentit, les característiques definitòries de les empreses socials són:

  • Propietat col·lectiva en mans dels beneficiaris de l’objecte social.
  • Control democràtic, un sistema de presa de decisions sense lligam entre capital i poder.
  • Escalat salarial raonable, on la diferència entre qui més i qui menys guanya no sigui de més de 5 vegades.
  • Reinversió majoritària dels beneficis.
  • Ingressos provinents de la venda de productes o serveis.

Aquestes empreses contenen potencial transformador de la societat, mentre que si s’atén únicament a la finalitat i es limita a les empreses amb objectius socials o mediambientals, els efectes són pal•liatius sense força transformadora de les relacions econòmiques ni de la societat. No és d’estranyar que hi hagi governs conservadors impulsant l’emprenedoria social amb l’objectiu d’aprimar encara més les funcions de l’estat.
Sense que el percentatges s’hagin de prendre literalment, la ponderació en l’estudi tècnic dels projectes d’emprenedoria típicament és la següent:

Idea de negoci (què fem): ……………………………………………………. 15%
Model de negoci (com generem ingressos i tinc beneficis): ………… 30%
Equip gestor (amb qui i com ho fem): ……………………………………. 55%

Amb percentatges lleugerament diferents, és d’un exemple posat per un inversor de capital risc a Silicon Valley. L’equip és la peça clau, un bon equip pot transformar un mal negoci en un de rendible i resoldre els entrebancs que hi apareixeran amb la diligència i lleialtat pròpies d’un bon gestor. I aquest element és el més important per a qualsevol inversor.
Presento a continuació de forma esquemàtica i no exhaustiva alguns dels elements que dificulten el progrés d’un incipient mercat d’inversions socials a casa nostra. Aquest recull està basat en la meva experiència com a financer, però també incorpora les observacions des d’altres mercats més madurs en aquest camp de la inversió social, com són el britànic o el francès.
En alguns casos, les barreres ens assenyalen una mancança; en la majoria de casos la solució depèn del compromís i l’acció comuna que s’emprengui des del mateix moviment d’economia social, solidària i cooperativa , en d’altres casos cal la intervenció d’agents externs i recursos aliens.
He fugit especialment de posicions victimistes, acusatòries o exculpatòries, per tal d’adoptar una posició relativament objectiva des de la qual poder construir a partir de l’anàlisi de les mancances aflorades i les solucions que, des del moviment, es puguin adoptar.
He intentat agrupar aquests elements per facilitar la comprensió i el treball que se’n pugui derivar per resoldre’ls.

Informació

  1. Informació asimètrica: els empresaris tenen més informació sobre els projectes empresarials que els prestamistes. En massa ocasions, la informació aportada no pot ser verificada de forma objectiva pel prestamista. Ajudar a contrastar la informació pot ser un gran ajut, a l’hora que mostra un nivell de coneixements i transparència que sempre seran ben avaluats.
  2. Els dossiers d’inversió estan insuficientment preparats (incomplets, optimistes, mal presentats, sense coixins…), especialment en el cas de l’emprenedoria. Les capacitats dels emprenedors són naturalment unes altres i també entre els petits empresaris socials. Aquest és un fet comú a tots els països que conec, la diferència està en les estructures de suport de què està dotat el sector o les mateixes entitats financeres per tal de facilitar uns bons dossiers.
  3. Manca d’informació sobre el retorn social de la inversió: ni la metodologia d’anàlisi del retorn ni l’avaluació de la implicació amb l’entorn no compten amb el mínim consens per poder disposar d’informació mínimament objectiva. Per a alguna tipologia d’inversors, aquest pot ser un element clau. Molt més ara, que desapareixen les obres socials i tan sols es parlarà de responsabilitat social corporativa.
  4. Confusió sobre la terminologia, no hi ha un lèxic unificat, fet que comporta malentesos. Inversions d’impacte, inversions socials, inversions socialment responsables són expressions utilitzades per referir-se de vegades al mateix concepte, per exemple. Alhora, hi ha una tendència especialment remarcada entre algunes escoles de negoci a utilitzar els termes en anglès sense fer cap esforç de normalització, per exemple es parla dels “social impact bonds”. Això quan no es pretén simplement importar conceptes que són aliens a la nostra cultura, encara que perfectament vàlids a d’altres països.
  5. Coneixement imperfecte sobre inversions existents: quantes són, quines característiques, qui les ha fet…, sol ser difícil accedir a aquesta informació. Junt amb la manca d’un llenguatge unificat, és símbol de la immaduresa del sector. El mercat d’inversors i d’inversions és opac. Les xifres de què es disposa sobre el sector són molt diferents segons la font i estan anormalment inflades.
  6. Manca d’informació o credibilitat sobre la política del Govern respecte del sector: els canvis freqüents o la indefinició poden afectar els negocis socials amb esquemes de col·laboració públic-privat. Però, sobretot, introdueixen un element de desconfiança entre els inversors.

Competència imperfecta

  1. Elevats costos de transacció: les despeses de preparació dels dossiers i l’acompanyament per a la inversió són alts. Per a molts inversors, l’estudi és el mateix si s’inverteixen 20.000 que 500.000 euros, mentre que evidentment el pes relatiu dels costos de transacció no ho és. Algunes societats no inverteixen per sota de 150.000 euros. D’altres recorren a solucions basades en aportacions pro-bono de grans consultores.
  2. Manca de casos coneguts per establir costos estàndards, cada cas es converteix en un cas únic. Especialment a casa nostra, la manca d’exemples ho dificulta enormement. Algunes experiències en l’àmbit de l’emprenedoria, tractades de forma massiva des de l’administració anterior, han facilitat procedimentar i pautar l’acompanyament als projectes, però no conec cap experiència similar en l’àmbit de la preparació per a la inversió. Els programes engegats com la Xarxa Agrosocial de Catalunya Caixa i Momentum d’ESADE-BBVA són, sens dubte, un primer pas que cal que tinguin la continuïtat suficient.
  3. Inexistència de brokers socials que puguin assessorar inversors i empresaris alhora. Pràcticament no existeixen consultories que tinguin la capacitat, la sensibilitat i la metodologia necessàries per acostar els dos mons.
  4. Inexistència de mercat secundari, especialment important per facilitar la sortida o el recanvi dels inversors. Aquest fet és una característica derivada tant de la immaduresa del mercat com dels productes fins ara existents que ho fan impossible; en general són a terminis curts sense l’estabilitat necessària.
  5. Eliminació artificial de la demanda, aquesta pot ser derivada cap a donacions, ajuts o capital “gratuït”. Cada vegada hi ha més gent que reclama un entorn favorable per a les donacions, per a la filantropia. A mi em sembla molt bé, però d’una banda sona a caritat i, de l’altra, ningú no confiarà en una empresa que basi la sostenibilitat econòmica en aquestes fonts. No obstant això, un nivell de “donacions/ajuts” pot ser convenient en alguns sectors, sobretot en la fase inicial dels projectes.
  6. Manca de productes adaptats a les característiques pròpies dels projectes de l’economia social, solidària i cooperativa. D’entrada, moltes cooperatives presenten uns marges ajustats, amb una capacitat de generació de fons baixa en relació amb els estàndards a què estan acostumats des del sector financer tradicional. En canvi, la capacitat de resistència, de les empreses cooperatives especialment, és superior a la dels negocis basats en el capital. En conseqüència, no és que no es pugui tornar el deute, és que es necessita més temps perquè el cash-flow és menor. Els productes de finançament estable per a cooperatives haurien de situar-se en terminis entre 10 i 20 anys, almenys, sempre en consonància amb el projecte i les inversions associades. A més, figures com les del títol participatiu, perfectament regulat a França, o del soci col•laborador, no han tingut un desenvolupament apreciable a casa nostra.
  7. Metodologies d’anàlisi no adaptades a les característiques dels projectes de les empreses socials. Per exemple, l’anàlisi feta des de les societats de capital d’empreses no capitalistes, com les cooperatives, pondera quasi exclusivament la generació de benefici econòmic i en particular no té en compte, o fins i tot considera com a negatives, característiques com ara una propietat col•lectiva distribuïda, sense majories; tampoc no valora el procés de control democràtic, ni la producció de béns i serveis socialment útils, ni la implicació en l’entorn.
  8. Separació entre poder polític i econòmic. Podem dir que la presència de societats de capital disposades a participar de forma important en empreses sense poder polític equivalent és encara insignificant. Encara que la legislació actual deixa bastant llibertat a les cooperatives per regular els drets polítics dels socis col•laboradors, es tracta d’una figura poc utilitzada. En algunes empreses hi ha desconfiança a l’hora de permetre l’accés de tercers als seus òrgans socials, quan en realitat la presència d’un conseller independent o d’un inversor pot ser d’un gran ajut per a l’empresa, ja que aporta metodologia, coneixement i objectivitat.
  9. L’autoregulació, aquest avantatge pot ser vist pels inversors com un element d’arbitrarietat en la presa de decisions. Per exemple, es pot posar en dubte que determinats esforços realitzats per un equip gestor els mantingui un nou equip i, per tant, introdueix un element d’incertesa, sempre des de l’òptica de l’inversor.

Externalitats

  1. Els negocis socials estan subjectes a externalitats que no s’inclouen en els preus: no existeix un mecanisme comunament acceptat de mesurar i valoritzar el retorn social; alguns beneficis socials poden ser a molt llarg termini i. per tant. difícils d’incorporar; en alguns casos, els estalvis induïts poden ser gaudits per tercers i no poden ser capturats per l’inversor.
  2. La manca d’informació objectiva sobre els costos associats a determinats serveis o situacions dificulta l’aparició de propostes basades en els estalvis compartits. Per exemple, els costos associats amb el canvi climàtic són difícils de predir.
  3. Legislació complexa i antiquada. Per exemple, en el cas de les cooperatives on les competències estan descentralitzades i existeixen més de deu legislacions autonòmiques diferents amb algunes particularment pesants i limitadores, i amb una llei de beneficis fiscals que ja té 30 anys.
  4. Fragmentació i inestabilitat de recursos i capacitats, especialment en el cas de les diferents administracions. Això dificulta l’aparició d’un sistema estable de capacitació, acompanyament, finançament i avaluació de projectes.
  5. Inexistència de models per a l’escalabilitat de les innovacions socials. Les estructures d’adquisició de béns i serveis, siguin o no de l’administració, no estan adaptades a les característiques dels projectes d’innovació social.

Barreres culturals

  1. Manca d’habilitats empresarials entre els emprenedors. Especialment en l’àmbit de la gestió financera i la comercial. Els empresaris socials estan focalitzats a resoldre el “problema”/oportunitat” social, si és que no consideren directament com una pega el factor financer.
  2. Manca de cultura en relació amb els productes de finançament a risc, sense garanties. Per començar, hi ha una majoria de cooperatives que no remunera el capital dels socis. Moltes empreses cooperatives transmeten una cultura per a la qual l’aportació obligatòria al capital per accedir a la condició de soci és com un peatge, que no te cap relació amb les necessitats de finançament de l’empresa.
  3. Aversió al risc entre els emprenedors socials. Traduït, per exemple, com aversió als compromisos derivats de l’endeutament extern o l’aportació de garanties personals.
  4. Aversió al risc entre el inversors, especialment entre els “convencionals”, fet que suposa que n’hi hagi pocs de disposats, que el volum de finançament disponible sigui baix i el cost elevat.
  5. Manca de comprensió, especialment per part de l’administració, del què és una empresa social. La majoria de la gent pensa que no pot tenir beneficis, per exemple, o que tan sols són les organitzacions sense ànim de lucre.
Nota:
1 Atès que la Llei d’economia social no contenta quasi ningú, que el mercat de què parlem és 
intuïtivament petit i que a tothom li convé un tractament unitari, parlaré d’economia social, 
solidària i cooperativa, que engloba totes les famílies i gairebé tots els projectes que podrien entrar 
a formar part del “mercat objectiu” dels instruments d’inversió.