Jordi Garcia ens ofereix un primer balanç de les polítiques d’ESS aplicades per les administracions catalanes en aquests darrers quatre anys, el primer període en què, segons l’autor, s’ha aplicat realment una política pública d’ESS. En l’article, es repassen les principals actuacions dutes a terme per ajuntaments, Generalitat i Diputació de Barcelona, i l’evolució paral·lela que ha experimentat l’ESS, així com es proposen alguns reptes de futur.

Si el 2012 es pot considerar l’any en què l’economia social i solidària (ESS) va fer un salt qualitatiu gràcies a l’èxit de la Fira d’Economia Solidària de Catalunya (FESC), probablement el 2016 quedarà com l’any en què, per primer cop, les administracions catalanes, la Generalitat d’una banda i molts ajuntaments de l’altra, van començar a fer política pública d’ESS.
Per un cantó, el 2016 el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat va iniciar la creació d’una quinzena d’ateneus cooperatius concebuts com a serveis públics dedicats al foment de l’ocupació mitjançant l’economia social i a la intercooperació entre les entitats d’aquesta.
Per l’altre, aquell any també, l’Ajuntament de Barcelona va aprovar el primer pla estratègic d’ESS, l’anomenat Pla d’Impuls de l’Economia Social i Solidària 2016-2019, amb 124 accions previstes d’executar en quatre anys i un pressupost superior als 24 milions d’euros. A més, una trentena d’ajuntaments van encetar un procés per constituir la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS) per tal que els ajuntaments associats cooperessin per desenvolupar polítiques d’ESS als seus municipis respectius. Podem datar el moment d’arrencada d’aquest procés el 23 d’octubre del 2015, a la I Trobada Internacional de Municipalisme i Economia Solidària, organitzada pel Comissionat d’Economia Cooperativa, Social i Solidària de l’Ajuntament de Barcelona, quan els ajuntaments de Barcelona, Badalona, Sabadell i Santa Coloma de Gramenet van presentar el manifest “Cap a una Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària”, i datar el seu moment de conclusió el 17 de maig del 2017, quan 32 ajuntaments de quasi tots els colors polítics (del PDeCAT a les CUP) constituïren formalment la Xarxa de Municipis per l’Economia Social i Solidària (XMESS), encara que, en realitat, ja feia més d’un any que els ajuntaments que s’hi adherien treballaven plegats.

Antecedents

És important tenir present que si tot això va ser possible fou perquè les eleccions municipals de 2015 havien modificat la correlació de forces en favor dels partits més proclius a l’ESS. En efecte, molts ajuntaments els havien començat a governar forces polítiques que portaven en els programes una bateria d’actuacions per fomentar l’ESS.1 Em refereixo als comuns, les CUP i altres candidatures de l’esquerra rupturista municipalista, a ERC, i també, en alguns municipis, al PSC. A la Generalitat, el repartiment entre Junts pel Sí i ERC de les conselleries del nou govern sorgit de les eleccions catalanes del 27 de setembre de 2015, va donar a Esquerra la Conselleria de Treball, fins aleshores dirigida per Felip Puig, de CiU. De seguida la nova consellera, Dolors Bassa, avui presa política de l’Estat espanyol, va intensificar les accions de promoció de cooperatives i societats laborals, de manera que el programa Aracoop, que es convocava anualment des del 2013, va multiplicar la dotació econòmica i va posar en marxa la xarxa d’ateneus cooperatius arreu del país, una de les iniciatives més útils per al cooperativisme i l’ESS que ha impulsat la Generalitat des de la segona República espanyola.
És clar que aquesta bona disposició política general envers l’ESS no apareixia del no-res. Als darrers anys, l’ESS, i en el seu cor el cooperativisme, havia adquirit una notorietat i un prestigi que abans no tenia; ara se la valorava com una forma alternativa de fer empresa i economia, més ètica però també més eficaç que l’empresa i l’economia capitalistes.2 A més, les entitats representatives del cooperativisme, el tercer sector i la Xarxa d’Economia Solidària intensificaven i afinaven les seves demandes de suport als poders públics, en un moment en què les polítiques tradicionals de promoció econòmica i foment de l’ocupació, que era tot el que s’entenia per desenvolupament local, feien aigües. La FCTC promovia d’ençà del 2013 el programa Municipis Cooperatius per difondre el cooperativisme, enfortir el teixit cooperatiu i fomentar la creació de noves cooperatives, un programa al qual el 2018 s’havien adherit 27 ens locals. L’Oficina Tècnica d’Estratègies per al Desenvolupament Econòmic (OTEDE) de la Diputació de Barcelona havia començat el 2013 a organitzar cursos i jornades d’ESS dirigides als tècnics locals; publicava els primers materials de referència3 i llançava les primeres línies d’ajuts a actuacions municipals de foment de l’ESS. De manera que les forces polítiques més favorables a l’ESS, que el 2016 governaven la Generalitat i molts ajuntaments, van trobar el terreny adobat per posar-se mans a l’obra.
Fins aleshores, no hi havia hagut política pública d’ESS pròpiament dita. La Generalitat i alguns ajuntaments tenien obertes línies de subvenció a la creació i consolidació de cooperatives de treball i societats laborals, i alguns consistoris contractaven empreses d’inserció i centres especials de treball per a serveis de neteja i jardineria; però poca cosa més. Com explica Oriol Estela, “la relativa protecció legislativa i l’existència d’avantatges fiscals per a la constitució de cooperatives i societats laborals feien que els serveis d’assessorament laboral i empresarial locals l’oferissin com una opció atractiva en casos com el tancament d’empreses grans i mitjanes o com a sortida per a l’alumnat de les escoles taller i cases d’oficis, sense prendre en consideració, per exemple, si es donaven les condicions personals i col·lectives per assumir els principis de democràcia i corresponsabilitat entre les potencials promotores”.4 En canvi, una política d’ESS, en el sentit de promoure l‘ESS com un àmbit socioeconòmic (no com un sector) i amb un abast integral (de treball, però també de comercialització, de consum, de finances, de comuns; format per empreses però també per iniciatives sociocomunitàries), no s’havia impulsat mai encara.

Accions realitzades

En els quatre anys transcorreguts del 2016 al 2019, una cinquantena d’ajuntaments catalans, la majoria associats a la XMESS, que concentren la majoria de població del país; a més de la Direcció General d’Economia Social, les Cooperatives i l’Autoempresa del Departament de Treball, i de la Diputació de Barcelona, han executat un ampli ventall d’actuacions d’ESS, que podem classificar en actuacions de coneixement, de fertilització, d’impuls i d’ús.5
Com a actuacions de coneixement, és a dir, adreçades a conèixer, millorar i avaluar l’ESS i les polítiques públiques que hi donen suport, destaquem la detecció, diagnosi i mapatge de l’ESS fets a Sabadell, Terrassa, Vilanova, Castellar del Vallès, Badalona, el Bages, Barcelona,6 etc.; el catàleg de consum responsable de la comarca d’Osona; el càlcul del valor social integrat7 de les entitats d’ESS del Prat de Llobregat; la diagnosi interna sobre desenvolupament local i ESS de l’Ajuntament de Montornès del Vallès; el directori d’empreses d’economia social de l’Ajuntament de Barcelona, etc., a més del treball cooperatiu impulsat per la DIBA a càrrec d’una trentena de tècnics i tècniques vinculades a ajuntaments barcelonins i a observatoris locals, que va donar lloc al document Guia per mesurar l’economia social i solidària des dels ens locals, editat el 2017.8
Com a actuacions d’impuls, és a dir, dedicades a sensibilitzar en ESS i a donar suport a la creació de noves iniciatives i a la consolidació i creixement de les ja existents, esmentem, primer de tot, les gairebé tres mil activitats i recursos dels ateneus cooperatius, així com els projectes Singulars de la Generalitat, la majoria dels quals combinen la generació d’ocupació amb la satisfacció de necessitats socials, moltes lligades a territoris concrets (128 projectes finançats del 2017 fins al 2019). A totes aquestes actuacions, hi hem de sumar les impulsades pels municipis: constitució de fons d’avals mancomunats per finançar iniciatives emprenedores d’ESS entre un ajuntament i FIARE o Coop57; obertura d’espais d’incubació i de cotreball com el Coboi (ara CoboiLab) a Sant Boi de Llobregat, o la Llançadora de projectes d’economia social i solidària a Mataró; l’impuls a projectes de creació de procomú a través del programa La Comunificadora, el suport a iniciatives sociocomunitàries com els grups de criança compartida o els horts comunitaris per part de l’Ajuntament de Barcelona, a més de l’organització arreu del país d’un munt de xerrades, tallers, fires, mostres, punts d’informació (fins i tot un punt mòbil: la furgoneta cooperativa del Baix Llobregat!), cursos i jornades de consum responsable o d’habitatge cooperatiu, bé fos per part dels ajuntaments, bé dels ateneus cooperatius.
Com a actuacions d’ús, és a dir, adreçades a resoldre problemes socials generals o locals mitjançant l’ESS, destaquem: per encarar el problema de l’habitatge, el conveni signat per l’Ajuntament de Cabrils amb la cooperativa Omplim els Buits!, o la cessió de sòl a cooperatives d’habitatge en cessió d’ús en diversos municipis; en inserció de persones en situació d’alta vulnerabilitat, la constitució de les cooperatives Alencop i Diomcoop, acompanyades per Labccoop, encarregada per l’Ajuntament de Barcelona; en alimentació saludable, la cogestió entre l’Ajuntament d’Arbúcies i la cooperativa Sambucus dels menjadors escolars de la població, els horts socials i comunitaris (Girona, Terrassa…) i les accions de sobirania alimentària a Navàs; en transició energètica, els convenis municipals signats amb Som Energia o el projecte Vinyes per Calor de l’Ajuntament de Vilafranca; en finançament municipal, l’operació d’endeutament de l’Ajuntament de Barcelona amb Triodos i Fiare; en equipaments municipals, la gestió comunitària aconseguida en una vintena d’equipaments de Barcelona o de l’Ateneu Popular Coma Cros de Salt; en mobilitat, els convenis de Som Mobilitat amb l’Ateneu Cooperatiu de l’Alt Pirineu i Aran, Amposta, Rubí o Santa Perpètua de Mogoda per utilitzar cotxes elèctrics compartits; etc.
Finalment, com a actuacions de fertilització, és a dir, adreçades a crear les condicions perquè més endavant neixin noves iniciatives d’ESS, les administracions han fomentat l’emprenedoria social i el cooperativisme a l’ensenyament, a través del programa Cueme de la DIBA, de les cooperatives de joves assajades pels ajuntaments de Barcelona i Sabadell, o del programa educatiu en ESS per als centres d’ensenyament impulsat per l’Ajuntament de Manlleu.
Algunes d’aquestes actuacions poden ser considerades clarament com a innovacions institucionals: els ateneus cooperatius; el programa de matchfunding Conjuntament de l’Ajuntament de Barcelona amb la fundació Goteo; les monedes locals (el rec barceloní, la grama colomenca…), o l’entrada com a sòcia col·laboradora en la cooperativa Forestal Coop de l’Agència de Desenvolupament Local del Berguedà, o dels ajuntaments de Prats i de Sobremunt a Cuidem Lluçanès, una cooperativa integral de serveis de neteja, suport la llar i atenció a les persones que viuen al Lluçanès.

Primer balanç

El balanç general d’aquests quatre anys de polítiques públiques de suport a l’ESS és positiu. Sens dubte, ha estat un període fèrtil, s’ha fet molta feina i tot fa pensar que la promoció de l’ESS no quedarà en una moda passatgera.
A més del suport que les administracions han dispensat per difondre l’ESS, així com per constituir noves entitats i consolidar les existents, s’han fet altres actuacions que posen les bases per facilitar la feina a partir d’ara. Estic pensant en la conformació d’un grup de tècniques i tècnics d’ajuntaments i ateneus cooperatius que s’han convertit en bons coneixedors de l’ESS, la gran majoria amb una dedicació entusiasta; en la creació d’una sèrie d’instruments (guies, exposicions…)9 i de consensos (per exemple, sobre quin ha de ser el perfil del tècnic/a en ESS o sobre l’òrgan municipal més apropiat per impulsar l’ESS);10 en la naturalització de l’economia social i solidària i, fins i tot, del terme mateix, el qual es va imposant enfront del més restrictiu “economia social” o del redundant “economia social i cooperativa”; en l’extensió de l’ESS més enllà de l’àrea metropolitana de Barcelona gràcies als ateneus cooperatius i a la XMESS, i en la creació d’espais de governança compartida entre administracions i ESS com els mateixos ateneus o els diversos consells i taules municipals d’ESS (Terrassa, Sabadell, el Prat…).
En aquests darrers quatre anys, gràcies a tot aquest suport i, per descomptat i en primer lloc, a l’esforç de desenes de milers de persones que empenyen les iniciatives i de les entitats representatives de l’àmbit, l’ESS catalana ha seguit creixent en nombre d’entitats, persones relacionades i sectors d’activitat. El gran èxit d’algunes iniciatives les ha erigit en referents i, en general, el prestigi de l’ESS ha augmentat. I, molt important, les diverses famílies de l’ESS han pres consciència de pertànyer a un mateix àmbit, la qual cosa s’ha plasmat també en la creació el 2017 de l’AESCAT, una associació de quart grau formada per la Confederació de Cooperatives de Catalunya, la Taula del Tercer Sector Social, la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya, la Xarxa d’Economia Solidària i la Federació de Mutualitats de Catalunya. Aquesta associació té com a missió visibilitzar l’economia social, promoure la cohesió entre les diferents famílies de l’àmbit i defensar els interessos de l’economia social i un model de societat.
Territorialitzar s’ha revelat l’estratègia clau per desenvolupar l’ESS. Instruments de territorialització han estat la constitució de grups locals de la XES (el 2015 n’hi havia 5; el 2019 ja n’eren 11, de consolidats, i 8 en fase de constitució), els mapatges municipi a municipi del Pam a Pam, l’obertura d’espais d’ESS de referència (La Lleialtat Santsenca, Can Picó, Cafè de Mar, Ateneu Cooperatiu de Gavà, Coòpolis…), els primers ecosistemes locals d’ESS com l’Impuls Cooperatiu de Sants o l’articulat a l’entorn del Festival Esperanzah! al Prat de Llobregat, promogut per GATS (Grups Associats pel Treball Sociocultural), i naturalment els catorze ateneus cooperatius.
Com no podia ser d’altra manera, la política pública d’ESS d’aquests quatre anys ha presentat també mancances i omissions significatives. Una part de les actuacions previstes als programes municipals o als plans estratègics realitzats al començament del mandat no s’ha executat. El grau de coproducció de les polítiques d’ESS i de cogestió de les actuacions ha estat modest, encara que la comparació entre accions participades amb l’àmbit o bé dissenyades i gestionades només per l’administració, demostra que s’obtenen més bon resultats quan es treballa amb les entitats.
La política d’ESS dista d’impregnar totes les àrees municipals, per bé que en alguns ajuntaments sí que ha ultrapassat les regidories o àrees de promoció econòmica per arribar a les de participació, serveis socials, medi ambient o contractació pública. L’obsessió per aconseguir resultats a curt termini ha fet tancar malament alguns programes i posar en perill iniciatives que necessitaven més temps de maduració i d’acompanyament.
A més, han faltat instruments per avaluar l’impacte social, tant de les entitats com de les mateixes polítiques públiques d’ESS. S’han elaborat i aprovat guies de compra i contractació pública responsables; però ara ve allò més difícil, que és aplicar-les, i també resta potenciar específicament els instruments de la contractació pública que beneficien directament l’ESS, com és la possibilitat de reservar contractes de serveis socials, culturals i de salut a entitats de l’ESS, o la compra directa ―sense licitació― en petits imports.
Encara s’ha de trobar la manera que ajuntaments i ateneus cooperatius, o ateneus cooperatius i grups locals de la XES, es complementin i es coordinin, en lloc de generar duplicitats. De fet, la xarxa d’ateneus està definint ideari, objectius, cartera de serveis, model de governança i de finançament. Un dels debats és si un ateneu ha de ser un ecosistema d’intercooperació i, per tant, ha de marcar-se objectius de creixement anual del nombre d’entitats que el formen, o bé limitar-se a dinamitzar i promoure la creació d’ecosistemes d’economia social. L’altre, sens dubte, és el paper que s’atribueix a les entitats de l’ESS agrupades, més secundari o més important segons si els ateneus s’acaben configurant com un servei públic dirigit exclusivament per la Generalitat o bé dirigit de manera compartida entre les diverses administracions i entitats de l’ESS de cada territori.

Reptes

Així mateix, necessitem millorar el marc normatiu, que és l’altre gran instrument de tota política pública. Constituir una entitat d’ESS ha de gaudir d’uns avantatges fiscals respecte d’altres formes de fer empresa que actualment no existeixen. S’ha de reformar la llei concursal que entorpeix la conversió en cooperatives d’empreses mercantils en crisi. La llei d’economia social i solidària11 que s’està elaborant amb la participació de l’AESCAT ha de ser ambiciosa i complir tres funcions alhora, que podríem denominar les tres erres: regulació, reconeixement i recursos. Regulació de l’ESS, basant-la en les pràctiques, no sols en la forma jurídica. Reconeixement de tot l’àmbit de l’ESS i com a actor que ha de participar en l’elaboració de la política econòmica del país. I recursos per a l’ESS: econòmics (institucionalitzar una dotació pressupostària, mecanismes de finançament reconeguts dins de la mateixa llei…) i d’altres (presència als mitjans de comunicació públics i en tots els cicles de l’ensenyament i en la recerca universitària…).
D’altra banda, cal modificar la llei de cooperatives de 2015 per derogar les disposicions mercantilizadores que fa quatre anys s’hi van introduir (per exemple: s’ha de retornar al cent per cent la irrepartibilitat dels fons en el moment de dissolució de la cooperativa i el seu traspàs a les entitats representatives del cooperativisme i l’ESS). Però, a més, s’han de regular les cooperatives de foment empresarial −fins ara no s’ha fet, ignorant la disposició addicional tercera de la mateixa llei− i l’emergent cooperativisme de plataforma, així com introduir les cooperatives de serveis públics −amb formes de governança que incloguin administracions, treballadores i usuàries−, i crear uns fons col·lectius per finançar la creació de nous projectes cooperatius i el creixement dels existents, uns fons que procedirien del 3% dels beneficis anuals de cada cooperativa, i que serien administrats per les federacions de cooperatives, com es fa a Itàlia (article 11 de la Llei 59, de 31 de gener de 1992, de cooperatives).
L’ESS té molts reptes pendents. Si poguéssim fer una foto general de la seva composició humana, a la imatge sobresortirien encara les persones blanques, universitàries i, en els càrrecs directius i societaris, els homes; en conseqüència, necessita acabar de trencar el sostre de vidre i, a més, atreure nous sectors de les classes populars (persones migrades, aturades de llarga durada…). Es té poca presència en el món rural i menys encara en les activitats industrials; per superar-ho caldria generar activitats productives de petita escala i penetrar en sectors emergents com els de base tecnològica.12 En fi, falten productes financers de capital pacient i de capital risc que permetin engegar projectes d’envergadura i/o d’alt interès social, però d’èxit incert.
Així mateix, molts projectes d’emprenedoria cooperativa no s’alineen encara amb els reptes socials, siguin de caràcter global (transició energètica, pobresa…) o propis de cada localitat. En termes de gestió, el feminisme i les cures han d’impregnar més les entitats, i costa de trobar la manera de garantir la participació i la implicació en les entitats de segon grau de les entitats sòcies, i en les cooperatives grans de les persones sòcies, sobretot si són consumidores, un greu problema que cal resoldre per poder escalar i per entomar projectes complexos. No s’estan articulant tampoc cadenes productives d’ESS, ni neixen prou iniciatives que permetin a productors i consumidors d’ESS substituir els productes de les empreses capitalistes, els primers de béns intermedis, els segons de béns de consum. Falta una estratègia actualitzada per construir el mercat social català. Etcètera.
Però, a més, si l’ESS vol ser de debò un motor de transformació social, necessita complementar el seu creixement intern, lent per força, amb l’extern. Necessita créixer també pels seus marges intensificant la seva capacitat d’atracció sobre altres actors econòmics, com els treballadors assalariats de les grans empreses, les pimes arrelades al territori i les mateixes administracions públiques. El moviment d’ESS ha de ser l’abanderat de la democràcia econòmica (autogestió a les empreses i planificació democràtica de l’economia), de la transició ecològica i de la distribució dels treballs (productiu i reproductiu) i la riquesa. Ha de potenciar que els seus valors, principis i pràctiques els vagin assumint, si més no parcialment, per un cantó, els sindicats per reivindicar capacitat de control i de codecisió en les empreses capitalistes; per l’altre, el petit comerç, els tallers de barri, les petites societats limitades arrelades al territori, allò que podríem designar com a pimes responsables, per tal d’augmentar la seva responsabilitat social, i en tercer lloc, les administracions, tant per inspirar la seva política econòmica, que ha de ser més proactiva,13 com els serveis públics que dispensa.
El debat entre municipalització i cooperativització dels serveis públics parteix d’una disjuntiva falsa; l’important és que siguin universals, de qualitat, equitatius, fets per treballadores en condicions dignes i participats en el seu disseny i/o gestió per les treballadores i les usuàries. En canvi, la forma jurídica de gestionar-los a la pràctica necessita ser diversa (municipalització participativa, externalització de la gestió a una entitat de l’ESS sense ànim de lucre, cooperativa de serveis públics…), d’acord amb el context i les possibilitats que ofereix cada situació concreta.
Sembla clar que, en serveis estratègics com l’energia, l’aigua, l’habitatge o les finances, les entitats de l’ESS referents en aquests sectors (Som Energia, Comunitat Minera Olesana, Sostre Cívic, Coop57 i Fiare…), malgrat que fan una feina valuosíssima i els espera un llarg recorregut per endavant, no tenen capacitat per abastir, ni tan sols a mitjà termini, les necessitats de la majoria de la població. Per tant, benvingudes siguin totes les actuacions que l’administració pugui ja emprendre per generar híbrids (cooperació publicocoperativocomunitària) i per complementar la tasca de l’ESS amb empreses o serveis públics (com Barcelona Energia en la comercialització energètica o un banc públic català), això sí aplicant a aquestes empreses o serveis els principis i valors d’aquesta.
Teòricament, lluitar per la democratització de l’economia a tots nivells sembla que pertocaria a sindicats, partits d’esquerra, associacions consumeristes i altres moviments socials, però tenint present que, de moment, no ho fan i atesa la seva importància per a la transformació social, qui està més preparat per impulsar campanyes cap aquests objectius és l’ESS.
En fi, en aquests anys hem sentit crits d’alerta sobre si l’ESS podia quedar subordinada a les administracions públiques per les subvencions rebudes, sobre si tenir suport públic acabaria provocant una bombolla… Són preocupacions raonables; el perill existeix i, per tant, convé estar vigilants. Per minimitzar el risc d’acabar cooptada per l’administració, o de doblegar-se a les seves decisions, l’ESS necessita apuntalar la seva autonomia financera, combinar la col·laboració amb les institucions amb la reivindicació, i augmentar la seva capacitat de lideratge per ser la que marca prioritats i ritmes.14 Per tot això, li és imprescindible dotar-se d’una visió de futur a mitjà termini (5-10 anys vista) i una estratègia per arribar-hi, tan alineada com sigui possible amb altres actors i estratègies més generals de transformació social, la qual, en el camp socioeconòmic, possiblement haurà de tenir com a estació intermèdia d’arribada allò que alguns anomenem economia plural o plural transformadora.15
Per acabar: en el camp de les polítiques públiques, els propers anys immediats seguiran sent d’impuls de l’ESS, però potser una mica més conflictius que fins avui. Conflictius perquè, si tot va bé i l’ESS continua creixent i entrant en sectors d’activitat estratègics, les grans empreses capitalistes començaran a sentir els seus interessos amenaçats i pressionaran les administracions perquè posin traves a l’ESS. Però tant de bo ens trobem en aquesta situació i haguem de pensar com superar aquests nous esculls; serà senyal que hem seguit avançant.

Notes

1: “Els programes electorals es cooperativitzen”, Garcia Jané, J. Nexe, juliol de 2015. Una pista de la importància que concedien a l’ESS les formacions que concorrien a les eleccions municipals el 2015, prenent com a exemple la ciutat de Barcelona, era el nombre de vegades que apareixien en els seus programes termes com “cooperativa”, “economia social”, “economia solidària”: ERC, 57 vegades; CUP, 53; BCN Comú, 36; CiU, 6; PP, 2, i C’s, 0.
2: Una vegada més, es va comprovar que cooperatives i societats laborals fins i tot preservaven millor els llocs de treball en plena crisi: sis punts menys de llocs de treball destruïts que l’empresa mercantil, si mirem les dades d’afiliació a la Seguretat Social entre 2008 i 2013.
3: Garcia Jané, J. [coord.], (2015), Guia d’economia social i solidària per a l’administració local, DIBA; Boixader, J. [coord.], (2016), Experiències d’economia social i solidària als municipis, i Garcia Jané, J. [coord.], (2016), 21 propostes per fomentar l’economia social i solidària des del ajuntaments, DIBA.
4: Estela, O. (juliol de 2017) “L’economia social i solidària en l’equador del mandat municipal”, Nexe 40, FCTC, Barcelona.
5: Per entendre millor aquesta tipologia, vegeu Garcia Jané, J. (2018) “Tres generacions de polítiques d’economia social i solidària I i II a www.economiasolidaria.cat
6: Fernàndez, A.; Miró, I. (La Ciutat Invisible) (2016). L’economia social i solidària a Barcelona. Ajuntament de Barcelona.
7: El valor social integrat o benefici social és una metodologia desenvolupada per Global Economic Accounting, que ja >utilitzen algunes empreses del grup Clade com Abacus, Suara i Escola Sant Gervasi.
8: Garcia Jané, J. [coord.], (2017), Guia per mesurar l’economia social i solidària des dels ens locals, DIBA.
9: La Guia “L’ABC de l’ESS en els ens locals”, i la Jornada de CPR de la XMESS, exposicions com la d’economia social i solidària de l’Ajuntament de Cerdanyola i “Terra Cooperativa” de la Fundació Roca i Galès; les guies d’ESS publicades per la DIBA, a la qual hem d’afegir la Guia del mercat social, Garcia Jané, J.; Suriñach Padilla, R. (2019); etc.
10: Vegeu XMESS (2019), L’ABC de l’economia social i solidària als municipis,
11: La XES va redactar una proposta de llei catalana d’economia social i solidària el 2014. Uns mesos abans, en la sessió del 27 de setembre de 2013, el Parlament havia instat el govern català a aprovar-ne una. A l’Estat espanyol, en aquests moments, en matèria d’economia social, només hi ha la Llei 6/2016 de l’economia social de Galícia, la Norma Foral 15/2014 de foment de l’economia social a Guipúscoa i la llei 5/2011 d’economia social.
12: CEPES, Fomento de la presencia de la economía social en el emprendimiento de base tecnológica y otras actividades emergentes,
13: Ivan Miró parla de “traslladar al conjunt de les realitats econòmiques urbanes un model inspirat en l’economia social i solidària”, en una segona fase de la política pública d’ESS, que anomena de canvi socioeconòmic, un cop consolidada la fase vigent, d’impuls. Miró i Acedo, I. Ciutats cooperatives (2018), pàg. 218, Icaria, Barcelona.
14: La presentació, abans de les eleccions municipals, de les propostes de l’àmbit (“Deu mesures per cooperativitzar els municipis”, de la FCTC, que reproduïm en aquest mateix número del nexe, o “15 mesures cap a l’economia social i solidària als municipis”, de la XES, és molt important, però potser convindria pensar com seguir-hi insistint passades les eleccions perquè es posin en pràctica.
15: Vegeu, per exemple, Miró i Acedo, I. “Catalunya Coop2025. Bases per a una política econòmica cooperativista” i Garcia Jané, J. L’economia solidària en 100 paraules (2017), pàg. 96 i 97, Icaria, Barcelona.