Malgrat la situació socioeconòmica i també política descrita, que es focalitza principalment en la restricció de la banca a concedir crèdits, entenem que és important abordar la reflexió sobre quina política financera han de dissenyar les empreses per millorar la seva relació amb les entitats financeres. L’accés al finançament s’ha d’entendre com un procés d’entesa de la mateixa empresa en el temps i no com un moment puntual en què s’aconsegueixen diners. I alhora, cal establir la necessitat de cooperació amb l’entorn per accedir-hi, en un procés de creixement i expansió. En aquest procés d’acostament i enteniment entre empreses i entitats financeres, cal conèixer la realitat de cadascuna d’elles i així poder establir els mecanismes de millora. Per això cal que tant les empreses com les entitats financeres facin una anàlisi i estableixin millores.

Política financera de l’empresa

Tot i que hi ha grups empresarials importants en economia social i empreses de grans dimensions, en general, podem afirmar que les empreses de l’economia social són de dimensió reduïda, la qual cosa les aproxima a les petites i mitjanes empreses i, fins i tot, a les microempreses.

En aquest sentit, és essencial abordar la política financera de l’empresa tenint en compte la dimensió i, per tant, tenint en compte que la problemàtica de l’empresa d’economia social és la mateixa que la de les petites i mitjanes empreses.

En els apartats següents es repassaran diferents conceptes del compte de resultats i del balanç de situació que ajudaran a l’empresa a aconseguir l’equilibri econòmic financer en què es basa l’accés al finançament.

Estructura de capital

Ens referim a la proporció entre fons propis i deute al passiu del balanç. El veritablement important d’una empresa són les seves decisions d’inversió; les de finançament també ho són, però estan subordinades a les primeres. Cal no oblidar que la inversió és el motor d’una empresa, és el que generarà rendiment futur. El valor de l’empresa és la seva capacitat d’obtenir rendiments futurs a partir d’aquests actius. L’empresa val allò que podrà generar de beneficis futurs.

Per tant, és necessari dissenyar el balanç ideal de l’empresa en cada moment, tant actius (inversions), com passius (finançament), de manera que es mantingui en el temps un balanç que permeti no tan sols accedir al finançament puntual de la inversió , sinó també continuar mantenint el finançament del circulant.

Proporció del deute a curt i llarg termini

En aquest punt ens referim al que els analistes financers anomenen la “qualitat del deute”. Sembla que com més gran sigui el termini del nostre endeutament, de millor “qualitat” serà.

Segons l’enquesta feta per la Fundació Seira, amb dades de l’any 2007, l’endeutament de les cooperatives i, probablement, de la resta d’entitats que conformen l’economia social és majoritàriament a curt termini, fet que provoca tensions de tresoreria.

Per tant, una primera regla és la de finançar a llarg termini les inversions a llarg termini i finançar a curt termini les inversions a curt termini, si bé hi ha una matisació a aquesta regla, i és la d’intentar que el finançament a llarg termini financi també una mica les inversions a curt termini. Aquesta part de deute a llarg termini que està finançant inversions a curt termini (actius corrents) s’anomena fons de maniobra.

Cada empresa ha de calcular el fons de maniobra necessari per no entrar en un procés d’insolvència a curt termini. Per això s’han d’analitzar tres conceptes: el període mitjà de cobrament de clients (365 x deutes clients / vendes), la rotació d’existències (365 x existències / cost de vendes), i el període mitjà de pagament als proveïdors (365 x deutes amb proveïdors / compres).

Despeses financeres

Segons dades de la Fundació Seira de l’any 2007, el cost del finançament ha augmentat (les despeses financeres representen un 1,02% de les vendes l’any 2007, mentre que eren del 0,81% el 2005).

En aquest punt cal destacar l’increment de despeses financeres que ha suposat per a les cooperatives i per a les pimes en general l’obligació de contractar assegurances vinculades a operacions de finançament que ha imposat la banca aquests últims anys.

Cal controlar l’augment de les despeses financeres i, per això, s’han d’optimitzar els recursos financers i reduir la dependència bancària. En aquest punt és prioritari negociar els terminis de cobrament de clients i els terminis de pagaments a proveïdors, amb la voluntat de disminuir el finançament bancari de circulant (segons les dades 2011-2013 de la Federació de Cooperatives de Treball Associat de Catalunya, el 52,4% de les cooperatives paga els seus proveïdors al cap de fins a 30 dies i un 44,9% cobra dels clients al cap de 30-60 dies).

Una altra regla important és diversificar les fonts de finançament treballant amb diferents bancs i instruments de finançament, i fer disminuir d’aquesta manera la dependència bancària.

El 67,2% de les empreses d’economia social treballen només amb un o dos bancs, dada que posa de manifest la dependència financera.

Nivell de liquiditat

La situació de liquiditat en les empreses d’economia social i, de forma general, en tota la pime, s’ha anat deteriorant ràpidament com a conseqüència de la crisi del sector financer i la manca de recursos de les administracions.

Aquests últims anys el finançament de circulant basat en pòlisses de crèdit i línies de descompte d’efectes, ha estat substituïda per la banca per préstecs per aportar liquiditat a través de convenis ICO a retornar en terminis molt curts, la qual cosa ha provocat fortes tensions de tresoreria en les empreses.

La crisi de finançament en capital circulant per a les empreses és urgent i cada vegada pitjor, i és en aquest punt on cal treballar en les solucions.

Les empreses han de prestar una atenció especial a l’eficiència de l’actiu corrent, reduint els terminis en la gestió d’estocs i en tècniques de gestió del crèdit a clients.

Finançament del circulant

La majoria d’empreses reflexionen quan han de decidir el finançament de l’actiu no corrent (a llarg termini), i no presten prou atenció al finançament del circulant (a curt termini) que, en molts casos, és més important no solament en quantia sinó també en complexitat.

És important remarcar la necessitat d’una planificació financera correcta que ens permeti quantificar amb més exactitud les possibles necessitats financeres. Un cop obtingudes, ens centrem en el finançament del circulant i, específicament, en els productes que les entitats financeres posen a la nostra disposició per finançar la inversió en existències i clients, així com per millorar el finançament que ens concedeixen els proveïdors.

La planificació financera intenta respondre a la pregunta de com evolucionen els estats financers d’una empresa en el temps i, finalment, conèixer si tenim tensions de tresoreria. Un cop definida la necessitat financera hem de determinar com resoldre-la de la manera més eficient.

En primer lloc, cal revisar el rendiment dels actius per veure si generen suficient benefici d’explotació. Els problemes poden ser altres diferents dels financers: producte, fixació de preus, costos excessius, poca productivitat, personal poc format, etc.

En segon lloc, cal veure el nivell d’endeutament actual, si és elevat respecte als fons propis, la proporció de passius automàtics com són els proveïdors i la proporció de deute a llarg termini. Això ens donarà la foto del balanç i ens començarà a mostrar si part de la necessitat la podem resoldre amb un augment del deute.

Hi ha diversos productes que ens ajuden a resoldre la problemàtica del circulant, i l’elecció depèn del cost, la flexibilitat, el consum de capacitat d’endeutament i de la gestió de la cartera de clients i proveïdors (forma de cobrament i pagament i qualitat de la cartera): pòlissa de crèdit, descompte d’efectes, facturatge, confirming (confirmació de pagaments), finançament d’exportacions i importacions…

Un dels errors que no hem de cometre quan fem servir aquests productes és la utilització de finançament a curt termini per finançar inversions a llarg termini, especialment les pòlisses de crèdit. Durant molts anys, les pòlisses s’han anat renovant any rere any sense necessitat de cancel·lar-les. Però a partir de la crisi de l’any 2008 i els problemes del sector financer, un gran nombre d’empreses han vist reduïdes o cancel·lades les seves pòlisses de crèdit. S’aconsella planificar pressuposant-ne la cancel·lació i sense assumir renovacions tàcites.

Un altre error és la utilització del descompte d’efectes en cas de vendes a clients que dubtem que puguin pagar-les. D’aquesta manera l’únic que s’aconsegueix és augmentar el nivell d’impagats, la qual cosa forçarà l’entitat financera a apujar el cost del descompte. Cal controlar el percentatge de devolucions per mantenir saldos que ens permetin cobrir possibles impagaments i evitar descoberts que tenen un cost elevadíssim.

Així mateix, s’aconsella combinar diferents instruments financers i diversificar entre diferents entitats financeres.

Planificació empresarial

Per molt que es treballi en la creació de nous instruments financers i a desenvolupar noves fonts de finançament, es necessiten projectes que transmetin la suficient confiança al sector financer, i per això és bàsica la planificació empresarial (passat, present i futur de l’empresa) .

És prioritari que l’empresa no basi la seva sol·licitud de finançament a aportar una sèrie de documents fiscals i patrimonials que justifiquin la seva capacitat de pagament i solvència, sinó que és necessari que l’empresa disposi d’un pla estratègic i financer, que transmeti transparència i professionalitat, i que permeti una major comprensió de l’empresa i les persones que en formen part.

La missió d’aquest pla empresarial és donar transparència, claredat i valor a la pròpia empresa. Transmetre confiança davant els diferents agents interns (socis, empreses del grup, clients, proveïdors, treballadors, etc.) i externs (entitats financeres, administracions públiques, partners, etc.), facilitant la presa de decisions per garantir la viabilitat present i continuïtat futura del negoci.

La transparència i el temps en aquest procés de cooperació entre empresa i entitats financeres, són claus per aconseguir la confiança necessària i així anar accedint al finançament en tot moment segons les necessitats.

Entitats i instruments financers

Si bé hem vist la necessitat que les empreses millorin la seva cultura financera per optimitzar els recursos financers i garantir l’accés al finançament de forma permanent i constant en el temps, en aquest apartat es pretén analitzar la situació de la banca en aquests últims anys i conèixer altres fonts de finançament alternatives.

Si analitzem el finançament de circulant, segons el Dictamen sobre finançament de les empreses i mecanismes alternatius a Europa, tramitat pel Comitè Econòmic i Social Europeu, les entitats de crèdit assenyalen una escassetat de nous projectes i la consegüent poca demanda de finançament del desenvolupament. D’altra banda, els representants de les pimes solen queixar-se de l’oferta de finançament per al desenvolupament, així com del cost del crèdit, i afirmen que els bancs han sobreestimat el finançament del risc.

Abans de la crisi del sistema financer (any 2008), el creixement del crèdit, sobretot l’hipotecari, va ser excessiu. Els préstecs hipotecaris impliquen un risc de llarga durada que té atrapats els bancs, ja que no se’n poden desprendre. Això provoca que es tanqui l’aixeta per on pot tancar-se, en els préstecs a curt termini, que en el cas de les empreses serveixen per finançar el seu circulant, el seu dia a dia.

D’altra banda, segons les dades del llibre Noves tendències de finançament empresarial el finançament de la pime està estretament lligat a les entitats bancàries. El percentatge de deute bancari respecte del total de finançament és del 90%, bastant superior al 75% de mitjana a Europa. Els accessos als mercats de capitals, l’emissió privada de bons i pagarés, al capital risc, i a altres formes de crèdit tenen una significació mínima.

És convenient que, aprofitant els canvis forçats que ha provocat la crisi, l’empresa comenci a pensar a diversificar les seves fonts de finançament.

Però igual que les empreses tenen deures per millorar de la seva cultura financera, també s’ha d’abordar la necessitat que les entitats financeres continuïn treballant en la millora de serveis i productes financers sensibles a les necessitats empresarials.

La banca comercial ha de conjugar els models de banca relacional i banca transaccional per aconseguir que la relació entre banca i empresa millori.

La banca relacional, que és el model predominant a Espanya, mostra un interès especial per mantenir un vincle a llarg termini amb el client. El principal avantatge d’aquest model és que l’operació dóna peu a un major coneixement del client per part de l’entitat, la qual cosa facilita els successius contractes entre ells, i a una relació de confiança mútua que influeix positivament en l’accés al crèdit i en la millora de les condicions financeres, que podrien ser pitjors a causa de la falta d’informació sobre el client.

La banca transaccional és aquella que ofereix serveis integrals a les empreses i institucions per a la recaptació monetària i pagaments diversos. Depenent de l’estructura del banc, inclou: banca institucional, cash management (gestió de tresoreria), negoci de comerç exterior i lísing.

A Espanya, les entitats bancàries més importants estan implementant aquest nou model de negoci, basat en els dos tipus de banca, com a clau per analitzar el finançament de forma constant i creixent. Quan creix la confiança que té el banc en el seu client, li pot oferir productes a més llarg termini i més complexos.

El primer pas és obrir un compte corrent per anar dipositant i disposant d’aquests diners quan sigui necessari per a la seva activitat. Posteriorment, s’inicia la relació creditícia amb productes com el descompte, pagarés, línies de crèdit i préstecs, tenint en compte la capacitat de pagament, les garanties i la reputació de l’empresa.

Per fer aquesta anàlisi hi ha certs aspectes que el banc ha de valorar:

• Qui demana el crèdit? Es valorarà la vinculació amb l’entitat de crèdit, l’endeutament total, el risc en altres entitats de crèdit i les característiques dels gestors.

• Per a què el vol? Estudi de la finalitat i viabilitat del projecte de manera detallada.

• I com ho pagarà? Coherència amb els balanços i el compte de resultats: creixement sostingut de l’empresa, palanquejament prudent, aportació de recursos propis, cash-flow (flux de caixa) suficient per als diferents escenaris.

Per tal que el banc es decideixi a proporcionar finançament, les respostes a aquestes tres preguntes hauran d’aportar la credibilitat suficient. Un cop presa la decisió d’atorgar finançament, s’ha de decidir quin tipus de producte és el més adequat.

Donada la complexitat i dimensió de l’economia i els mercats, la banca està evolucionant per donar respostes al finançament del circulant, oferint una “línia paraigua” perquè l’empresa pugui escollir aquells productes i serveis que l’ajudin a gestionar el circulant de forma més eficient (facturatge, confirmació de pagaments…).

Les recomanacions internacionals del Comitè de Supervisió Bancària de Basilea, conegudes com a Basilea III, afavoreixen la ponderació del risc d’aquest tipus d’actius bancaris. Per tant, aquests són els productes de finançament de circulant ponderants en els propers anys. Són productes on la concessió del risc no depèn de l’empresa que sol·licita el finançament, sinó de la segmentació i classificació de la seva cartera de clients. Les companyies d’assegurances especialitzades en la cobertura de vendes i que es basen en la gestió d’informació d’empreses s’estan especialitzant cada vegada més a donar aquest tipus de solucions al finançament del circulant basades en la segmentació i classificació de clients, tant a escala nacional com internacional, treballant de forma conjunta i coordinada amb les entitats bancàries.

Un altre aspecte a destacar de la banca transaccional són les facilitats per a la internacionalització. Les empreses necessiten solucions financeres que facilitin les seves operacions de comerç exterior, a més d’operar amb entitats bancàries que tinguin una sòlida presència exterior, mitjançant acords amb corresponsals bancaris o bé a través de les seves pròpies xarxes comercials. Les empreses exportadores necessiten que les transferències de l’estranger que reben es gestionin de forma àgil i sense incidències en els seus abonaments. Les empreses importadores necessiten que l’emissió de transferències a l’estranger sigui immediata, perquè així les seves comandes no es vegin obstaculitzades per demores administratives. Els crèdits documentaris són un dels mitjans de pagament més sol·licitats, tant per garantir el cobrament de les exportacions com per gestionar el pagament de les importacions. El crèdit documentari permet a l’empresa agilitzar els moviments logístics de les seves mercaderies i guanyar temps en les seves transaccions comercials.

La banca transaccional també s’ocupa de donar solucions per a la cobertura de riscos de l’empresa i la gestió de les inversions de la seva tresoreria. Això serveix a l’empresa per controlar les oscil·lacions dels tipus d’interès i les divises (la qual cosa permet un major control dels seus pressupostos), i per poder estabilitzar els fluxos de caixa eliminant possibles incerteses.

Per a les empreses amb excedents de tresoreria, les entitats bancàries ofereixen solucions que garanteixen bons rendiments en terminis mínims:

• Dipòsits estructurats vinculats a l’evolució dels mercats de renda variable, inflació, divises o matèries primeres.

• Inversions a curt termini o col·locacions de puntes de tresoreria, instrumentades a través de pagarés, dipòsits a termini o fons d’inversió.

Algunes solucions de finançament per a les empreses d’economia social

En apartats anteriors s’ha parlat de la necessitat de millorar la cultura i la política financera de l’empresa. Hem vist la importància de determinar des de l’inici d’una empresa l’estructura del capital, així com la capacitat per complir els compromisos financers (capacitat d’endeutament), que va en funció dels diners generats a l’empresa per la seva activitat ordinària (beneficis abans d’interessos, impostos, provisions i amortitzacions).

Quan una empresa està en procés de creació o expansió necessita recursos que, en general, no poden ser coberts pels excedents generats. En aquest cas, el finançament per endeutament no és suficient, o bé no és convenient a l’hora de crear uns balanços sòlids que transmetin la suficient confiança en un futur a l’hora de seguir finançant el circulant i renovant de forma periòdica amb l’entitat bancària.

També hem anat transmetent la idea de finançament com a procés de cooperació en el temps i, per tant, és important que davant de qualsevol decisió d’inversió i finançament es consideri el balanç final, que ens ha de permetre continuar amb les portes obertes del finançament i, per tant, facilitar el creixement i l’expansió.

És aconsellable accedir a altres fons que contribueixin a la seva capitalització, de manera que siguin assequibles i suficients per a la creació i creixement empresarial. Aquesta és realment l’assignatura pendent de l’economia social.

A continuació, exposarem alguns exemples d’entitats lligades al món financer que no només són coneixedores de les característiques i del model de l’empresa d’economia social, sinó que posen a disposició del sector una sèrie de productes bancaris i financers que estan ajudant a desenvolupar el conjunt de les entitats que s’emmarquen en l’economia social.

El primer a què ens referirem és l’experiència d’Oinarri, Societat de Garantia Recíproca especialitzada en les empreses de l’economia social, microempreses i pimes.

Aquesta societat es va constituir el 1996 a iniciativa de les mateixes organitzacions de cooperatives i de societats laborals de la regió espanyola del País Basc, amb l’objectiu de prestar avals a aquest tipus d’empreses. Des de la seva constitució, Oinarri ha estat en un procés de creixement, de manera que el 2001 va ampliar la seva actuació a tota la petita i mitjana empresa basca i a tota l’economia social de l’Estat.

Una societat de garantia recíproca és una entitat avaladora, sense ànim de lucre, l’objectiu principal de la qual és facilitar l’accés al crèdit de les pimes i millorar les seves condicions de finançament a través de la prestació d’avals financers davant dels bancs, així com avals tècnics davant de tercers, l’Administració o clients.

Amb aquests avals que concedeix Oinarri, s’intenta:

– Solucionar les restriccions de liquiditat per a l’atenció de comandes

– Millorar l’accés al finançament d’inversions per millorar la competitivitat

– Refinançar l’endeutament assumit

– Abordar processos de reestructuració o reconversió empresarial. Fenomen empresarial, que està tenint un important auge a Espanya.

L’aval en si mateix és un instrument positiu per a la pime i per a l’entitat financera, ja que atorga un crèdit que no té risc i que, a més, en el cas d’Oinarri disposa d’un reaval bàsic d’entitats públiques i d’alguns governs regionals que cobreixen com a mitjana el 50%. Això vol dir que tot el risc de l’aval no és assumit al 100% per Oinarri, sinó que és compartit per les entitats públiques que reavalen el projecte empresarial. En funció de cada regió d’Espanya, les entitats públiques són unes o altres.

Quan una empresa sol·licita els serveis d’Oinarri, l’exigència legal és que l’empresa avalada es converteixi en soci partícip de la societat de garantia recíproca.

Els socis d’Oinarri són majoritàriament institucions i federacions que procedeixen del moviment de l’economia social (un 60,24%). Per facilitar algunes dades del volum de gestió d’aquesta entitat, durant els últims 15 anys Oinarri ha avalat finançament a les empreses d’economia social per valor de 330 milions d’euros. És un instrument de gran acceptació, ja que en els tres últims exercicis 1.000 noves empreses es van incorporar com a socis a Oinarri i van accedir a aquests avals.

Actualment, i donat l’èxit que està tenint, Oinarri està en un procés d’expansió, signant convenis de col·laboració amb els governs autonòmics i amb el govern central per aconseguir que totes les empreses d’economia social de l’Estat espanyol puguin accedir a aquests serveis.

Una altra experiència de referència la trobem en el model de banca ètica de Fiare. Fiare és una empresa que opera a Espanya com a agent exclusiu de la societat cooperativa italiana Banca Popolare Etica. Aquesta cooperativa de crèdit actua a Itàlia com un banc a tots els efectes, oferint tot tipus de productes i serveis, però des d’una perspectiva d’absència de lucre i de democràcia cooperativa i, per tant, no especulativa.

La majoria dels socis de Fiare són entitats properes o vinculades a l’economia social. Fiare finança principalment projectes de petita envergadura relacionats amb la inserció sociolaboral o d’atenció a les persones amb dificultats, així com entitats que treballen en l’àmbit del comerç just o la cooperació, la cultura o l’educació. El valor afegit de Fiare és que garanteix l’accés al crèdit a aquest tipus de projectes empresarials, que tindrien moltes dificultats per aconseguir-los en el circuit bancari tradicional.

L’èxit d’aquesta entitat es constata en les seves dades de creixement que l’ha portat a un increment del 15,70% del seu volum d’estalvi en l’últim any, superant la barrera dels 30 milions d’euros.

Un altre exemple rellevant sorgit també des de la pròpia economia social és el de la cooperativa de serveis financers Coop57.

Aquesta entitat de l’economia social destina recursos a donar crèdits de petita quantia a projectes d’economia social que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme, l’associacionisme i la solidaritat, i que promoguin la sostenibilitat sempre sobre la base de principis ètics i solidaris.

Coop57 està integrat per 540 entitats de l’economia social i per més de 2.700 persones físiques, com a socis col·laboradors, que hi dipositen els seus estalvis.

El mecanisme de funcionament es basa en les característiques següents:

– Les persones que aporten els seus estalvis a Coop57 reben una remuneració anual al tipus d’interès que fixi la mateixa Assemblea General de la cooperativa.

– A més, les entitats socials són susceptibles de rebre crèdits amb unes condicions menors que les que trobarien al mercat.

A més d’aquestes experiències que estan fora del sector bancari, és important esmentar en aquest apartat el Grup Cooperatiu Cajamar o Caja Laboral Kutxa. Ambdues són entitats bancàries de l’economia social solvents i competitives, que estan oferint productes bancaris específics per satisfer les necessitats de les empreses d’economia social. Cepes ha signat convenis amb dues entitats amb l’objectiu de facilitar l’accés al crèdit, oferint productes bancaris que permetin el naixement, el desenvolupament i la consolidació del conjunt d’empreses i entitats de l’economia social.

Conclusions

• L’accés al finançament implica una gestió conscient i eficient dels recursos. S’ha comprovat que en els anys de bonança previs a la crisi, l’accés a grans imports de diners de forma inconscient a mitjà i llarg termini ha estat perjudicial per a persones, empreses i països.

• Molt més important i prioritari és la millora de cultura financera de les persones, empreses i la societat en general. Les entitats financeres volen finançar empreses i projectes sòlids que aportin beneficis als seus comptes de resultats, però no estan disposades, i tampoc poden, assumir riscos que puguin posar en risc la seva viabilitat.

• Tal com es desprèn en tot aquest treball de recopilació d’informació de diferents llibres, estudis, enquestes, reunions i reflexions, la solució al finançament en aquest present i en el futur, passa per establir acords de cooperació, col·laboració i aliances entre les dues parts –empresa i entitat prestadora– i, alhora, mantenir un procés d’intercooperació d’aquestes amb l’entorn (organismes públics i privats). Finançament no és aconseguir diners en un moment puntual per resoldre una necessitat concreta, sinó que s’entén el finançament del present i del futur com un procés de cooperació entre les dues parts que es porta a terme en el temps. Per tant, és un procés d’aprenentatge i enteniment de les dues parts.

• El finançament i la cooperació és una estratègia a mitjà i llarg termini, per tant, cal elaborar un pla estratègic i financer de comú acord entre les dues parts. És imprescindible analitzar el passat, saber on som i cap a on volem anar. A més, cal adaptar aquests objectius individuals als objectius comuns de l’entorn (bancs, inversors, socis, clients, proveïdors, etc.), per aconseguir cooperació i finançament i, per tant, assegurar-se el creixement i l’expansió.

• La manca de garanties reals suficients en els moments de creació i creixement, i el risc de fallida, comporta un elevat cost del deute. Hi ha una manca de productes financers específics (especialment capital risc i garanties creditícies) per a la creació i creixement. El finançament és un element crític en la fase de creació d’empreses i de desenvolupament de projectes empresarials per part d’emprenedors.

• La primera qüestió és que les entitats financeres a l’hora de decidir proveir de fons a les empreses en els estats inicials de la seva activitat, tenen en compte el patrimoni personal dels emprenedors, la quantia de patrimoni societari, l’ús de capital propi per a finançar les inversions inicials i la capacitat de generació de beneficis a curt i mig termini. Aquestes restriccions financeres operen com a barreres d’entrada importants per a la creació de noves empreses.

• La gran majoria d’empreses no tenen coneixement sobre vies de finançament que poden ser importants per als projectes d’innovació, com són els préstecs de la Unió Europea, els programes de l’Empresa Nacional d’Innovació (ENISA), les xarxes de business angels (àngels inversors), els fons i entitats de capital risc, les societats de garantia recíproca, els préstecs participatius, la banca ètica i les possibilitats que ofereix el Mercat Alternatiu Borsari (MAB).

• Tot això comporta a una situació de dependència de la pime cap a les entitats financeres, que no estan disposades a assumir riscos en projectes d’innovació i en empreses petites per falta de garanties.

• La relativa absència –i desconeixement– de fonts alternatives de finançament per a les pimes i, en particular, per a les empreses d’economia social, ha confirmat l’extrema dependència d’aquestes d’un sistema massa bancaritzat. El fet de disposar d’instruments financers adequats per a aquestes empreses és una condició essencial per a un creixement econòmic sostingut que s’assenti sobre bases sòlides que ens facin travessar la conjuntura actual.

• L’actuació de les administracions públiques també contribueix a l’existència de dificultats en l’accés al finançament per part de les empreses innovadores, principalment en dos àmbits:

– Excés de burocràcia en la tramitació de subvencions i ajudes a la innovació. La complexitat dels processos administratius provoca que moltes petites empreses quedin excloses d’aquesta fórmula de finançament.

– Un temps de tramitació i gestió de les sol·licituds massa llarg, tant en la resolució de les ajudes concedides com en el pagament.

Cal l’adopció urgent de polítiques públiques i privades de foment del finançament i de superació de les dificultats d’accés als recursos financers.

Bibliografia:

  1. Bahía Almansa, Belén (2011): “El microcrédito como instrumento de financiación al servicio de las entidades de economía social. Especial referencia al instrumento europeo de microfinanciación Progress”. Revesco, Revista de Estudios Cooperativos. Madrid. Número 106, pàg. 33-54.
  2. Butlletí oficial de les Corts Generals. Congrés dels Diputats. Informe de la Subcomissió d’Economia Social. 2 de juny de 2011.
  3. Comunicació de la Comissió Europea Iniciativa a favor de l’emprenedoria social. Construir un ecosistema per promoure les empreses socials al centre de l’economia i la innovació social.
  4. Dictamen del Comitè econòmic i social europeu sobre el tema Un Pla Europeu de Recuperació Econòmica. (Dictamen addicional). DOUE 288 del dia 22 de setembre de 2009.
  5. Llei 5/2011, de 29 de març, d’economia social. BOE núm. 76, dimecres, 30 de març de 2011. Sec. I, pàg. 33.023.
  6. Manuals de finances per a cooperatives. Xarxa Financoop, números 1, 2 i 3. Fundació Seira. Anys 2011, 2012 i 2013.
  7. Martín López, Sonia; Garcia-Gutiérrez Fernández, Carlos; i Lejarriaga Pérez de las Vacas, Gustavo (2010). “Las dificultades de financiación de las empresas de participación ante la crisis económica: la creación de una entidad financiera de crédito como alternativa”. Revesco, Revista de Estudios Cooperativos. Madrid. Número 100, pàg. 11-42.
  8. Missé, Andreu (2014). “El engaño de la banca explica la falta de crédito”, Alternativas económicas, febrer de 2014. Barcelona.
  9. Palomo Zurdo, Ricardo i Gutiérrez Fernández, Milagros (2012). “El desajuste del crédito en el sistema bancario y la acción de la economía social: el camino de la reestructuración”. Revesco, Revista de Estudios Cooperativos. Madrid. Número 109, pàg. 138-169.
  10. Revista de Contabilidad y Dirección, volum 12, any 2011.
  11. Resolució del Parlament Europeu, de 19 de febrer de 2009, sobre economia social (2008/2250(INI)).
  12. Resolució del Parlament Europeu sobre un model social europeu per al futur (2005/2248(INI)). Un model social europeu per al futur.
  13. Resolució del Parlament Europeu, de 2 de juliol de 2013, sobre la contribució de les cooperatives a la sortida de la crisi.
  14. Velázquez-Gaztelu, Juan Pedro (2014). “La falta de crédito bancario está secando a las pymes”. Alternativas económicas, febrer de 2014. Barcelona.