El periodista, sociòleg i empresari Alfons Durán-Pich va ser professor de màrqueting a Esade durant catorze anys (1976-1990). Autor de diversos llibres sobre gestió empresarial i publicitat, acaba de publicar Se’n va la recessió, la crisi es queda (Angle Editorial), on de forma didàctica i amena repassa les causes de la crisi que va esclatar el 2007. Amb ell conversem sobre el canvi de paradigma que implica aquesta crisi, els estralls que ha generat l’economia financera i la importància de les petites i mitjanes empreses per reactivar l’economia productiva.

Al llibre Se’n va la recessió, la crisi es queda, expliques que la recessió és quantitativa, mentre que la crisi és qualitativa. Quins són els principals components d’aquesta crisi?

El poder polític intenta confondre la població mesclant la recessió –un concepte molt qüestionat acadèmicament– amb la crisi econòmica. Es tracta de dues variables que no estan necessàriament interrelacionades, sobretot perquè l’economia financera té un pes molt important sobre el producte interior brut (PIB), que és el factor que serveix per explicar si estem sortint de la crisi o no. Està demostrat que, en moments de creixement econòmic general, també augmenta l’economia financera. En canvi, en èpoques de depressió com l’actual pot passar que l’economia financera continuï creixent i que l’economia real decreixi. En segon lloc, crec que ens trobem en una crisi sistèmica, la qual cosa implica un canvi de paradigma amb noves regles de joc. Darrere del catalitzador de la crisi –als EUA eren les hipoteques subprime i aquí la bombolla immobiliària– hi havia unes altres crisis larvades que tenen l’origen a la dècada de 1970, com ara la crisi de sobreproducció respecte de la demanda existent. D’altra banda, hi ha la crisi del medi ambient i la dels recursos finits, l’anomenat pic del petroli. A tot això hi hem d’afegir la crisi del model d’Estat nascut després de la Revolució Francesa; del qual l’Estat espanyol n’és un clar exponent. Són estats que han perdut la raó de ser perquè el poder ha passat a altres instàncies, com el Banc Central Europeu, l’OTAN i la Comissió Europea. Tot això són aspectes qualitatius: la crisi no s’expressa mitjançant un model matemàtic, ho fa a través de la realitat, és a dir, la penúria de la població, ja que les desigualtats socials han augmentat.

Expliques que l’època “d’una feina per a tota la vida” s’ha acabat i que “cal espavilar-se i buscar-se la vida”. Com es pot fer això, tenint en compte que moltes persones que es volen donar d’alta d’autònoms es queixen que hi ha pocs incentius i moltes traves administratives?

Històricament, el poder polític espanyol sempre ha anat en contra del món empresarial i la incitativa privada. És a dir, només sol afavorir els col·lectius relacionats amb les privatitzacions de grans empreses públiques o que viuen del BOE fent obra pública. D’altra banda, abandonen les pimes, que són el cor de l’activitat econòmica arreu del món. Per tant, s’ha de donar una empenta a les pimes, les microempreses i els autònoms. Per sort, malgrat tot, aquest segment de l’economia productiva és dominant a casa nostra. D’altra banda, cal qüestionar les economies d’escala, a les persones que les defensen se’ls ha aturat el rellotge: servien per a la producció massiva, però ara funciona el taylor-made, és a dir, un producte específic per a un segment concret del mercat. Les nostres pimes són capaces d’especialitzar-se millor i més ràpidament que no pas els grans transatlàntics. Si augmenta la capacitat d’autogovern de Catalunya, les autoritats hauran de potenciar aquest model, que no és el de l’Estat espanyol. Si podem gestionar els recursos directament, els podrem assignar adequadament. A més, tens la pressió de la ciutadania, que està més a prop.

Fa poc, afirmaves en una entrevista que l’Estat espanyol té una cultura “antiempresarial”. A què et refereixes exactament?

Si repasses la història econòmica de l’Estat espanyol, t’adones que no s’ha reforçat mai el món de l’emprenedoria i la iniciativa privada. César Molinas parla de les “classes extractives” per explicar que hi ha persones que sempre han viscut de la renda dels altres. Hi ha casos paradigmàtics en el món de la banca, l’obra pública i dels grans subministraments. Posem per exemple Endesa: es tracta d’un aparell paraestatal que no respon al model de capitalisme real que van parir Adam Smith i David Ricardo, en què es parlava de competència, equilibri, la mà invisible… És una mena de càrtel i l’Estat espanyol en sap molt, d’això: també ho fa en l’àmbit de la telefonia i la banca. Després, hi ha el tema de les portes rotatòries, pel qual un exministre passa a tenir un càrrec representatiu en una gran empresa. Aquest model castellà no té res a veure amb el nostre.

Al llibre també dediques un capítol a explicar el cicle de les bombolles en l’economia (l’últim exemple és la de 2007, d’arrel immobiliària). Dius que n’hi haurà més perquè compten amb un ingredient que sempre està garantit: la cobdícia humana. Des d’aquesta perspectiva, l’ètica empresarial a gran escala seria una missió impossible?

La piràmide Ponzi, que agafa el nom d’un especulador d’origen italià, continuarà funcionant. L’ètica empresarial correspon a l’esfera de l’ètica personal i, desgraciadament, sembla que està arxivada. Aquí ens endinsem en un terreny perillós. Sempre dic que Catalunya és més calvinista que no pas catòlica. El calvinisme potenciava la idea que si les persones treballaven i s’esforçaven podien aconseguir guanyar-se una quota de cel. Per contra, l’ideal nacional catòlic va per un altre cantó. Per exemple, quan es condemna Adam a treballar, es concep el treball com a càstig i no com a element reactivador. Aquest concepte antropològic ha marcat els països del sud d’Europa i els ha fet molt de mal, tot i que a Catalunya encara ens n’hem sortit prou bé.

El teu web té una sèrie de cites que ens poden servir per introduir algunes preguntes, com ara “Small is beautiful”, de l’economista anglès Ernst Friedrich Schumacher. S’ha acabat l’època de les grans empreses?

Ens hem d’oblidar del món de les grans organitzacions empresarials, en què una persona entrava ben jove a treballar i, quan es jubilava, rebia un rellotge de regal. Això s’ha acabat. Al llarg de la meva trajectòria vital sempre he intentat expressar que una persona no ha de vendre el seu temps, sinó el que és capaç de fer. Tampoc cal reinventar-se –una expressió que està de moda però que no m’agrada gens–, es tracta de fer una anàlisi dels punts forts i febles de cadascú en relació amb les necessitats del mercat.

Què tenen les pimes que les fa més competitives i resistents a la crisi?

D’entrada, en termes quantitatius, treballen amb pocs recursos, per la qual cosa la gestió és més fàcil. En segon lloc, l’emprenedor d’una pime és molt a prop de la realitat, es taca les mans perquè està en joc el seu projecte de vida i, a més, té ganes que el projecte progressi perquè l’ha parit o l’ha heretat. D’altra banda, la pime és molt lleugera i té una capacitat de resposta molt ràpida perquè per resoldre un problema no cal que passi per diferents departaments. Els autònoms viuen el dia a dia, per això l’administració pública no ha de limitar la seva capacitat. Per això en el llibre dic que sempre hi haurà economia submergida. En aquest sistema, si no n’hi hagués, el problema de penúria que tenim seria molt pitjor. Per tant, si volem lluitar contra l’economia submergida, fem-ho seriosament: fixem-nos primer en les societats d’inversió de capital variable (SICAV) i els paradisos fiscals en comptes d’anar a penalitzar el jove lampista que t’arregla l’aixeta i et passa una factura sense IVA. Aquesta és una ètica esbiaixada.

Has publicat El canon del management (Deusto), temàtica en la qual t’has especialitzat. Què en penses, de l’empresa cooperativa?

És un model molt interessant en la mesura que pugui evitar la burocratització. Parlem de l’exemple de Mondragon: va protagonitzar un procés de cohesió social extraordinari, però va créixer de tal manera que es va acabar transformant en un petit monstre. Llavors, el cooperativista es va creure que era ric i que estava tot fet, i es va perdre l’element estimulant. A partir d’una dimensió de certa importància, la cooperativa s’hauria de trencar en unitats més petites per recuperar l’esperit inicial. Una cooperativa no ha de pretendre ser una macroempresa. Si ho fa, ja hi tornem a ser: anem cap a estructures pesades que van en contra de la idea del cooperativisme.

Llavors, la clau és disposar d’unitats productives que s’adaptin a una gestió àgil?

Sempre que sigui possible, sí. Si ens fixem en el model dels EUA –que és el que conec– les empreses de noves tecnologies s’han adonat que les persones amb bones idees s’acaben ofegant si estan dins de grans gegants com Microsoft, per exemple. Per això, d’aquestes empreses en surten start-ups, nous projectes per continuar avançant i amb una capacitat de resposta ràpida.

Un dels autors que esmentes en l’obra anterior, Henry Mintzberg, planteja que la crisi de 2007 és una crisi de la forma de gestionar les empreses. Estàs d’acord amb aquesta diagnosi?

Hi ha diversos factors que expliquen la crisi de 2007, una crisi del sistema capitalista, que ha arribat al seu límit. Per tant, això no té a veure necessàriament amb la gestió. La crisi del 2007 posa de manifest que l’economia capitalista s’ha acabat finançaritzant. Segons les estimacions, el PIB mundial –generat per l’aparell productiu i de serveis del planeta– era d’uns 80 bilions de dòlars l’any 2013, una xifra que no representa ni el 0,5% de totes les transaccions financeres fetes en el mateix període. Per tant, hi ha un desequilibri molt important entre l’economia real i l’especulativa, la qual cosa no té sentit. Als banquers els va molt bé, però a la societat, no. En aquest sentit, coincideixo amb el posicionament de Santiago Niño Becerra, que a vegades es considera catastrofista, però que és molt realista. La crisi es quedarà.

En aquest sentit, creus que la gestió democràtica i participativa de les cooperatives podria ser la solució –almenys parcialment– a la crisi de gestió empresarial?

És un tema que sempre ha interessat els col•lectius preocupats per la gestió i la manera de dirigir, entre els quals m’incloc. La gestió més democràtica es pot fer mitjançant assemblees de cooperativistes amb participació directa sobre l’empresa. Però tinc molt clar que una empresa no es pot dirigir per consens. Històricament, s’ha demostrat que aquests esforços no funcionen. L’empresa no pot seguir una política assembleària.

Però no creus que entre el consens i la decisió unipersonal hi ha diversos graus per ajustar la participació en la presa de decisions?

La participació ha de ser potent, però no pot generar limitacions a l’hora de prendre decisions. En aquest sentit, s’ha d’atorgar una responsabilitat a les persones que prenen decisions. Les estructures que perduren són les que estan jerarquitzades, el que passa és que s’han de controlar. És millor tenir un govern que pren decisions que no pas un govern que ha de reunir un comitè cada cop que ha de prendre una decisió. Ara bé, el govern ha d’estar controlat, sotmès a l’anàlisi i a la crítica, i no serveix fer una auditoria de comptes cada quatre anys que digui que un grup de persones ho va fer malament. Aquest control ha de ser molt viu, i el moviment cooperativista ha d’aprendre d’això. S’ha de controlar els que prenen les decisions, però no ofegar-los.

Per tant, ens trobem en un joc molt dinàmic entre la participació, la jerarquia i el control.

És un joc molt enriquidor. L’important és que cadascú entengui quin és el paper en tot aquest joc, que no hi hagi interferències. És a dir, per exemple, que l’operatiu no es fiqui en el mecanisme de control, i viceversa. I que sigui renovable, que no es creïn posicions de privilegi permanents, perquè llavors estem reproduint unes estructures de poder que hem criticat molt al llarg del temps.

També defenses que l’autèntica innovació es dóna en petites i mitjanes empreses. Per què?

Abans es parlava d’investigació i desenvolupament, però tot quedava en una espècie de torre de marfil. L’avantatge de les organitzacions petites és que les persones no estan teoritzant ni ho fan tot en una pantalla d’ordinador, es fan simulacions a la pràctica. Les empreses grans tenen massa nivells i estructures de poder.

Podríem fer una radiografia d’alguns trets distintius de les empreses d’èxit del segle XXI (pel que fa a mida, sector d’activitat, gestió…)?

És complicat, però crec que les empreses que prosperen són les que són capaces d’ajustar-se als canvis de l’entorn, que són diversos. Però un dels que oblidem sovint és el demogràfic. A Catalunya, la piràmide de població ja ha canviat, hi haurà més gent gran. Primer, això genera un problema important pel que fa a les prestacions socials de l’atur, mentre que en l’àmbit de l’empresa caldran serveis per resoldre les necessitats d’aquest col•lectiu. Als EUA fa temps que es van adonar d’aquest fenomen, podem posar com a exemple els creuers. El 80% d’usuaris d’aquests serveis són estatunidencs amb una mitjana d’edat de 65 anys, un segment de població que abans es quedava a casa. Si algú va començar a pensar productes per a aquest sector és perquè ja tenia unes pistes. Vull dir que l’emprenedor ha de fer una projecció de futur a mitjà termini per detectar cap a on van les coses. Un altre exemple és el tema de l’alimentació de proximitat, una línia d’actuació molt important per al futur. S’ha d’organitzar seriosament la distribució de proximitat perquè el marge no se’l quedi les grans superfícies. En aquest sentit, a algunes cooperatives agràries els falta una mica d’esperit empresarial i treure’s de sobre alguns complexos. El gran avantatge que tenen és que la qualitat dels productes és extraordinària, per això no té sentit importar tomata d’Almeria.

Per acabar, reflexionem sobre l’educació a partir d’una cita de Jorge Wagensberg: “La educación que mejor usa el estímulo, la conversación y el gozo intelectual se da en las guarderías; luego, poco a poco, se va distorsionando hasta alcanzar su máxima perversión en las aulas universitarias”. Quina part de culpa té l’educació que hem rebut per explicar la crisi econòmica que patim?

Metodològicament, he tingut una formació marxista. En el fons, pertany a l’àmbit de la superestructura i s’ha promogut l’educació que ha convingut al sistema capitalista. L’espontaneïtat dels infants i dels adolescents es va reprimint a poc a poc i, al final, acabem produint una ciutadania homogènia. Fins i tot, als EUA això es va visibilitzar mitjançant el concepte de l’“home del vestit gris”. Aleshores, ens trobem amb la paradoxa que ara fem cursos de creativitat: primer l’eliminem, i després l’intentem recuperar. Modificar tot això implica canviar les bases de l’educació primària. En aquest aspecte, crec que Catalunya ha fet un gran pas, en part gràcies al fet que sempre hem tingut grans pedagogs.

Quin paper ha de jugar la universitat?

Crec que hi ha una confusió sobre la universitat. Al segle XV, només hi accedia una minoria protegida que no havia de ser necessàriament rica, era un lloc de reflexió. Per tant, hem d’aclarir que el mercat té unes necessitats que es poden resoldre mitjançant les antigues escoles d’arts i oficis, que ara s’estan començant a recuperar. Hem passat una època en què tothom volia ser enginyer de telecomunicacions, sense tenir en compte que hi ha moltes maneres de guanyar-se la vida i projectar-se com a ciutadà en una societat justa i equilibrada. S’ha volgut magnificar la universitat, com si la persona que no hi anés fos un desastre. A Suïssa, per exemple, un 40% dels estudiants fan formació professional. S’ha de reorientar tot això. Una altra reflexió és que com més plural sigui la formació, millor. Per això és ridícula l’antiga separació entre lletres i ciències perquè no hi ha res més científic que la gramàtica estructural. L’important és dominar el mètode científic. I després, es pot aplicar en el camp que sigui: a la biologia molecular o a gestionar una empresa, és igual, l’important és que hi hagi gent acostumada a pensar i a estructurar bé les coses.